Aquestes setmanes, malgrat que han passat uns quants esdeveniments històrics, com ara l’apagada elèctrica i la mort del Papa, el futbol continua sent el protagonista de l’actualitat. El Barça ha guanyat la Copa del Rei i ara va a totes a la Champions i a la Lliga. L’equip de Hansi Flick, sens dubte, ha tornat a il·lusionar els aficionats blaugrana i, fins i tot, ha aconseguit engrescar els que no són gaire seguidors d’aquest esport. Tot i això, tant els uns com els altres sovint no tenen gaire clar com s’escriuen o es diuen en català certs termes i expressions relacionades amb el futbol.

Aprofitant que el Barça recentment no només ha fet un pas més en l’objectiu del triplet, sinó també en el compromís amb la llengua, amb l’adhesió al moviment Català per a Tothom, impulsat per Òmnium amb desenes d’entitats del país, i el canvi de nom de les seves botigues, de Barça Store a Barça Botiga, repassem i resolem els dubtes lingüístics més freqüents entorn de la terminologia i la fraseologia del món del futbol a partir del Diccionari general de l’esport i del Diccionari del futbol del Termcat. 

Plantilla, pedrera, planter o cantera?

Els termes plantilla, pedrera, planter i cantera, tot i que d’entrada semblen sinònims, tenen significats força diferents i no tots tres són adequats en l’àmbit del futbol. Segons el Termcat, la plantilla és el conjunt dels jugadors d’un mateix equip, que competeix en una categoria concreta, de manera que es pot parlar de la plantilla del primer equip, la plantilla de l’equip juvenil o la plantilla de l’equip infantil. En canvi, el planter és el conjunt dels esportistes joves que pertanyen als equips inferiors d’un mateix club esportiu i que tenen com a objectiu arribar a integrar-se al primer equip. Així doncs, en aquest context no és adequat parlar de *pedrera ni de *cantera, dos termes que ens arriben per influència del castellà en aquest sentit. 

Com bé apunta el DIEC, en català pedrera significa “lloc d’on es treu la pedra que serveix per construir o pavimentar” i cantera vol dir “pedra grossa”, “ganes de cantar” o “fileta, especialment d’alguns telers a mà, com els de teixir vellut o ris”. D’aquesta manera, veiem que una de les coses que diferencien les llengües són les metàfores que fan servir per donar nom a les coses noves: el català compara els esportistes en formació amb el lloc on es cultiven les plantes petites per trasplantar-les, i el castellà, amb el lloc d’on es treu pedra per a la construcció. Per tant, tal com demostra el Barça, una bona plantilla necessita un bon planter, i no pas una bona pedrera ni una bona cantera.

Vestidor o vestuari?

Tant vestidor com vestuari són paraules correctes en català, però cal tenir clar que no signifiquen el mateix. Si volem parlar del lloc destinat a vestir-se o del local d’una instal·lació esportiva destinat a dutxar-se i a canviar-se de roba, hem de fer servir el mot vestidor. Al seu torn, el sinònim d’equip també és vestidor —per exemple, el vestidor va acabar molt tocat per la derrota del cap de setmana—. Per tant, en aquests casos concrets no podem recórrer al terme vestuari, atès que en català vol dir “conjunt dels vestits que té una persona, especialment un actor per portar-los en escena” o “lloc destinat a guardar els vestits d’una comunitat o els abrics dels espectadors d’un teatre”, segons el DIEC. 

Culés o culers?

Com bé expliquen Andreu González i Armando Luigi al llibre 100 motius per ser del Barça, la hipòtesi més plausible pel que fa al terme culer ens diu que a l’antic camp de les Corts, que pel que sembla s’omplia sempre que jugava el seu equip, els aficionats s’havien d’asseure sobre el mur exterior del camp, de manera que, des del carrer, els transeünts el que veien era tota una fila de culs recolzats sobre el mur. I per això els seguidors del Barça van ser anomenats culers. De manera errònia, però, aquesta paraula sovint s’escriu sense erra i amb accent a la e, culés, sigui per castellanisme o perquè és així com es pronuncia el mot a tot Catalunya. 

Crac o crack?

Lamine Yamal serà un crack o un crac? De moment, en català, aspira a ser un crac. Segons exposa l’Optimot, com que crack és un anglicisme, el mot crac s’ha adaptat per designar la persona que destaca en una especialitat. Es tracta d’un sinònim del mot as i es fa servir com a mot masculí per fer referència tant a homes com a dones. A més de crac, apunta que en català tenim altres mots que volen dir el mateix, com ara geni, virtuós, mestre i entès. I, segons el context, també podem fer servir un adjectiu, com per exemple destre, hàbil, capaç i enginyós, entre d’altres.

Mitjapunta i migcentre o mitja punta i mig centre?

Pel que fa a aquestes dues classes de jugadors en funció de la posició, apunta el Termcat, es considera que les formes adequades són mitjapunta, escrit com una sola paraula, i mig centre, escrit com dues paraules. En canvi, no es consideren adequades les formes *mitja punta, separat, ni *migcentre, junt. D’una banda, el terme mig centre es forma sense ajuntar-ne els dos mots perquè mig és un substantiu, i no pas un adjectiu, que té el sentit de ‘cadascun dels jugadors que formen la línia de mitjos’. I, de l’altra, la paraula mitjapunta es forma ajuntant-ne els dos mots perquè mitja és un adjectiu que afavoreix la lexicalització del terme i, per tant, que s’escrigui tot junt i faci el plural de mitjapuntes.

Escaire o esquadra?

Les paraules escaire i esquadra no volen dir pas el mateix, malgrat que totes dues existeixen en català. El Termcat assenyala que de cadascun dels dos angles rectes formats per la unió d’un dels pals de la porteria i el travesser se’n diu escaire, en comptes d’esquadra, un castellanisme en aquest context. Ara bé, el mot esquadra sí que és adequat en l’àmbit militar, atès que, com apunta el DIEC, significa “colla de gent armada sota les ordres d’un cap, especialment de soldats sota les ordres d’un caporal” o “reunió de vaixells de guerra sota les ordres d’un almirall”. 

Cara a cara, duel, mà a mà, un contra un o u contra u?

Segons el Termcat, es considera que són formes adequades tant cara a cara i duel com un contra un i u contra u. En canvi, no es considera adequada la forma *mà a mà. Els motius de la tria com a sinònims de cara a cara, u contra u, un contra un i duel són diversos. Pel que fa a cara a cara, perquè és la forma tradicional, que ja existeix en llengua general com a adverbi —per exemple, estar o parlar cara a cara— o com a nom —tenir o preparar un cara a cara—; quant a u contra u i un contra un, perquè és una forma més tècnica i nascuda en l’esport mateix, que remarca que la pilota està en disputa només entre dos jugadors, un per equip, i respecte a duel, perquè és una forma pertanyent al llenguatge bèl·lic, com és freqüent en els esports, que està agafada de l’italià.

En canvi, *mà a mà destaca perquè és una expressió d’origen castellà —mano a mano—, no se sap si originària dels toros, de jocs tradicionals castellans o del llenguatge bèl·lic, que només molt modernament s’ha començat a fer servir en català i exclusivament en el futbol, i això fa pensar que es tracta d’una influència periodística. 

Més expressions calcades d’altres llengües

Com veiem, al món del futbol no només hi ha terminologia calcada del castellà i d’altres llengües, sinó també fraseologia. Hi ha tot un seguit d’expressions que són traduccions literals. Per exemple, *mastegar sorra, que ve de morder polvo i en català es podria traduir per caure derrotat. O *posar terra pel mig, que ve de poner tierra de por medio i es podria traduir per guanyar avantatge, avançar-se o distanciar-se en el marcador. O *tirar-se l’equip a l’esquena, que ve de echarse el equipo a la espalda i es podria traduir per assumir el lideratge de l’equip o fer de líder. O *ficar-se en el partit, que ve de meterse en el partido i es podria traduir per entrar en el partit o centrar-se en el partit. O *acabar en taules, que ve de terminar en tablas i es podria traduir simplement per acabar en empat. I això només són cinc exemples d’una llista infinita d’expressions que són calcs del castellà.