Estudiar música no és barat, justament al contrari. Durant els darrers anys, els instruments de plàstic han irromput al mercat amb força. Més lleugers, barats i disponibles en una gamma àmplia de colors, es presenten com una bona alternativa accessible per als que volen iniciar-se en la formació musical sense fer una gran inversió. Tot i això, després de les atractives campanyes publicitàries que asseguren que el so és pràcticament idèntic al dels instruments tradicionals, al darrere de tot plegat s'hi amaga una controvèrsia que enfronta empreses, músics i experts en acústica.

El creixement de la demanda d'aquests productes és innegable. A escoles de música, com en el cas de l’Escola Municipal de Música-Centre de les Arts (EMMCA), la compra d’aquests instruments ha augmentat de cinc instruments cada any el 2020 a 15 cada semestre en l'actualitat. A més, segons la botiga Sanganxa, encarregada de distribuir aquest material, la inclusió dels instruments de plàstic al catàleg respon a una sol·licitud constant dels estudiants més joves i de les escoles de música. "Són de fabricació xinesa i els incorporem davant de la demanda dels estudiants més petits", explica. La raó principal és el preu: una tuba de plàstic pot costar 1.200 euros, mentre que una de metall uns 2.000 euros, i en altres casos la diferència és encara més gran. A més, la lleugeresa facilita el seu ús per a nens i esdeveniments que requereixen desplaçaments llargs com processons i concerts.

D'altra banda, l'empresa Gralles Ninot ha llançat recentment una línia de gralles fabricades amb plàstic mitjançant la impressió 3D, assegurant que han aconseguit "reproduir amb exactitud la sonoritat de l'instrument". Aquest projecte, liderat per a joves músics de Barcelona, ​​vol apropar la música popular catalana i fer-la més accessible, especialment a les escoles. Els fundadors afirmen que, després de diversos ajustaments en el disseny i les proves realitzades per grallers professionals, els instruments han aconseguit una bona acceptació entre els usuaris.

So idèntic o estratègia de màrqueting?

La principal controvèrsia al voltant dels instruments de plàstic rau en l'afirmació que el seu so és indistingible del dels tradicionals. Segons un dels creadors de Gralles Ninot, Joan Albert Martí Bouis, la clau és la formació del tub i no el material. “El material no intervé en les qualitats del so”, afirma rotundament, basant-se en estudis i proves pràctiques. Aquesta postura defensa que mentre les mesures internes siguin precises el material seria irrellevant per a la qualitat sonora.

No obstant això, no tots comparteixen aquesta visió. Des de la botiga Sanganxa ho desmenteixen amb claredat: “El comportament acústic del plàstic no és igual al del llautó”. En la mateixa línia, Laura Guasteví, professora de música de l’EMMCA, amb més de vint anys d'experiència, assenyala que alguns instruments de plàstic sonen sorprenentment bé, la diferència es nota especialment en la durada i l'estabilitat del so durant interpretacions prolongades. "He sentit fagotins de plàstic sonar millor que els de fusta en casos concrets, però la durabilitat del mecanisme i la qualitat continuada no són les mateixes", explica.

Útils per començar, insuficients per avançar

El consens entre els especialistes sembla clar: els instruments de plàstic són útils per a la iniciació musical, però no poden reemplaçar els tradicionals en contextos professionals. La botiga Sanganxa ho resumeix així: "Aquests instruments són per als nens petits". En la mateixa línia, el doctor en música David Muñoz afirma que per als estudiants avançats no són una alternativa vàlida. Fins i tot Martí Bouis, de Gralles Ninot, admet que els instruments de plàstic necessiten evolucionar encara molt més "per assolir la qualitat dels de metall i fusta".

Els músics també coincideixen que, encara que els instruments de plàstic són una bona opció per començar, la qualitat i l'expressivitat dels tradicionals continua sent insuperable. Dylan Cedeño, un jove fagotista amb quinze anys d'experiència explica que "pot oferir un so similar, però no millor". D'altra banda, Hugo Alonso, músic professional del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, ​​afirma que “els instruments adquireixen el seu so en gran part pel material compost”.

Les ombres del màrqueting agressiu

El problema principal, segons Guasteví, és l'estratègia de màrqueting de les empreses que venen aquests productes. En assegurar que el so és idèntic al dels tradicionals, generen expectatives irreals als compradors. Això ha fet que alguns músics principiants se sentin decebuts quan, en progressar en la formació, descobreixen les limitacions reals d'aquests productes. "És un error fer creure que són iguals, perquè la gent s'emporta una decepció", critica.

Els preus més baixos i l'aparença atractiva aconsegueixen captar pares i escoles, però docents com Muñoz alerten sobre el risc de transmetre una idea equivocada del que realment implica aprendre a tocar un instrument. D'altra banda, segons Alonso, és fonamental que les empreses informin de manera clara i honesta sobre els avantatges i limitacions d'aquests productes per evitar que els consumidors s’emportin una impressió errònia.

Així, encara que els instruments de plàstic tinguin un espai legítim al mercat, la realitat és que encara els falta un camí llarg per recórrer per convèncer els músics avançats i els professionals. La promesa de sonar igual que els tradicionals, per ara, està més a prop del màrqueting que de la realitat.