El Petit de Cal Eril: «Quan canto, em convenço que la mort no serà tan dura»

Joan Pons no és nou a l’escena musical catalana, però tampoc n'és un gat vell. La música d’El Petit de Cal Eril ens acompanya des del 2008 mantenint una frescor natural pròpia. Com la d’aquelles plantes que neixen i moren al bosc, però que a casa encara pots recordar-ne l’olor sense necessitat d'endur-te'n una branca. El de Guissona va i ve, cada dos o tres anys presenta un nou disc que atura el rellotge biològic de qui l’escolta o el fa més evident. La matèria atemporal és el seu tema i potser el de tots. En el cas de l’últim disc,La Força(Bankrobber, 2016), aquest magnetisme que es balanceja entre la vida i la mort arrossega Pons a una senzillesa fins ara inaudita. Un misteri melancòlic que continua tant o més present que en l’anterior disc, La figura del vuit(Bankrobber, 2013).

Pare de dos fills que veu créixer al poble de la Segarra, ens trobem a Barcelona en un dia atapeït d’entrevistes. L’experiència fa que hagi après, fins i tot, a gestionar el tema de la premsa: “Gairebé conec tothom que em fa entrevistes i veig que els agrada el que faig, ja no me’n fan els que no els interessa”. També ha entès que la seva música té un punt popular que fa que l’englobin amb grups que no hi té “res a veure”. Popular, però no comercial, això ho accepta “amb alegria i plenitud”. “No m’importa vendre milers de discos, m’importa que vinguin cinquanta o cent persones a veure’m als concerts i passar-m’ho bé tocant”. Sap que interpretar cançons és un acte molt egoista perquè el plaer personal és necessari, “si vols transmetre alguna cosa a la gent, tu l’has de viure”.

Els músics amb qui Pons s’envolta per fer els concerts són part de la màgia d’El Petit de Cal Eril. Amb La Força presenta un nou membre a la banda que ha sigut part important en el procés de creació del disc: Jordi Matas, guitarrista de Ferran Palau i productor del disc que ens ocupa. “En Jordi diu que ho hem fet entre els dos, però quan em preguntava si això havia de sonar així o aixà, jo deixava que ell decidís” diu el músic, tot recordant les hores d’estudi. Aquesta és la vegada que l’artífex del projecte s’ha involucrat menys en el procés de gravació, segurament per la fe cega que tenia amb el guitarrista amb qui ha compartit escenari aquest últim any. La responsabilitat paterna també era present aquells dies: “aquest disc s’ha fet sota la pressió de la Caterina”, la segona filla d’El Petit que va néixer durant el disc. “En Jordi també té fills i fèiem uns horaris molt familiars, cadascú deixava els seus respectius a l’escola, anàvem a gravar i a les sis plegàvem”.

Quan no saps qui ha escrit les lletres

Si la música d’aquest disc s’ha despullat (sense vents ni tants ornaments orquestrals com en l’anterior La figura del vuit), les lletres també ho han fet, però no d’una manera tant clara. Els versos són transparents però acabats en punts suspensius, les interpretacions volen per l’aire. El que comença com una excursió pel bosc, no té cap continuïtat aparent més enllà de les pistes que ens anem trobant pel camí. Com fer-les encaixar ja és cosa de l’oient. “Tinc la sensació que no tinc cap poder de decisió quan faig una lletra, no puc decidir el que vull dir”, afirma, tant perdut en el camí com nosaltres. “En altres discos, si més no, pensava cap on volia anar. Aquest cop m’he deixat fer per veure què passava, i he vist que tot encara ha agafat més lògica”.
 
Continuant amb paraules seves, a La Força hi ha “misteri”, “traços de ciència ficció”, hi ha “Pedrolo”. Una línia gens nítida però que es va revelant. Pons hi veu “un grup de gent que es mou i va fent coses, com una nova generació que viu la vida diferent”. Aquest nou enfocament contrasta i es combina amb la llum etèria que il·lumina tot el que ha fet i continua fent l’artista. Un punt de vista “optimista” i “gairebé poètic” de veure la vida i la mort, cantar sobre aquests temes és buscat: “Dec tenir molta por de morir-me i canto per autoconvèncer-me que no serà tant dur. M’agrada creure que quan ens morim passem a ser una altra cosa, però això és una incògnita massa gran per saber-la resoldre”.

Tocant de peus a terra

Tornant a l’altra realitat i tocant de peus a terra, per inserir aquests vaporosos temes en conceptes físics Joan Pons s’ha aliat amb tres formats: cd, vinil i casset. La novetat és la cinta gairebé extingida. Per primera vegada en treu una i ho fa per dues raons, una és anecdòtica: “la meva mare té casset al cotxe i sempre em deia que en fes. Vaig pensar que era un bon regal”. L’altra, una “declaració de principis”: “penso que l’àlbum ha de tenir un format. El digital no ha aconseguit ser un àlbum encara. Només tinc consciència d’escoltar un disc quan hi ha un objecte que poso dins un reproductor, quan tinc una portada, unes lletres i puc mirar els agraïments”. Romàntic com pocs, no vol que comprar un disc es converteixi en “un acte de civisme”, perquè sap que sense aquest petit retorn de diners el teixit de petites discogràfiques quedarà mort.

Als agraïments del seu disc hi té una línia reservada “als que escolteu música, llegiu, aneu a concerts i feu coses estranyes”. Una petita família que l’ha acompanyat des dels seus inicis i que ara es veu en perill, “sense iCat, ni Poparb, ni Heliogàbal estem caput” alarma El Petit. L’explicació està en la tendència a dotar de valor coses que potser no en tenen tant i viceversa: “Pensem que les coses importants han de ser productives i no ens adonem que la humanitat està més avesada inconscientment o conscientment al gaudi i a l’art”. Tornant a terra i sense parlar amb paraules que incloguin a tanta gent, a la seva pròpia província creu que hi ha molta feina a fer: “Jo només he tocat a Lleida, Guissona, Les Borges Blanques i  Tàrrega, quan la gràcia rau en saber organitzar coses des del territori, des de la gent”. 

Amb la gira que, conjuntament amb el segell Bankrobber, han preparat pels propers mesos, arribaran a molts punts del país. A la seva demarcació la novetat és Àger a la Noguera Pallaresa, però El Petit de Cal Eril també passarà per Igualada, Sabadell, Rocafort, Ulldecona, Tarragona, Vic o Cardedeu. La Força serà també un experiment en directe, ja que el productor Jordi Matas estarà a la formació del grup per primer cop tocant una de les dues bateries. La màgia i la tècnica estan assegurades.