El poder corromp. És una màxima inalienable que envaeix les cúpules polítiques de tots els estats del planeta. Existeix un país, però, on aquesta premissa s'eleva per sobre de tots els altres: els Estats Units. En un 2019 on el país dirigit per Donald Trump està amb un bloqueig federal a l'administració, Adam McKay recupera la figura de Dick Cheney, interpretat per un insuperable i irreconeixible Christian Bale, un dels últims dinosaures vius de la vella política de Washington.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=fIwbSk5id1c[/youtube]
La pel·lícula gira al voltant de l'obra política de Cheney, qui va servir a les ordres de diversos presidents. Els seus inicis polítics comencen amb Richard Nixon, evolucionen amb Gerald Ford, es consoliden amb George H. Bush (el pare) i el seu poder arriba a l'èxtasi fent ticket amb George W. Bush (fill) durant els seus dos mandats. Va exercir com a secretari de Defensa, cap de gabinet del president i com a vicepresident.

El vicio del poder és un cop de puny, sec, directe i a la gola contra una manera de fer política als Estats Units. McKay presenta un metratge molt àgil, carregat d'ironia, humor àcid i intel·ligent, a més d'explicacions històriques. Al principi de la pel·lícula expliquen que van intentar documentar-ho tot, però Cheney és una de les persones més hermètiques que van trepitjar la Casa Blanca (amb el permís de Henry Kissinger, qui també surt a la pel·lícula). Posteriorment, però, el film ironitza amb un gag que la pel·lícula està ben protegida, ja que han consultat abans amb advocats.

El repartiment és de luxe. Steve Carrell interpreta a Donald Rumsfeld, polític addicte al poder, que introdueix Cheney a la política de la Casa Blanca. Sam Rockwell, guanyador de l'Oscar a millor actor secundari l'any passat, interpreta magistralment a George Bush fill. Altres secundaris destacats són personatges de la política americana, com Colin Powell (Tyler Perry), secretari d'Estat de Bush.

Amy Adams, però, menja a part. El seu paper de Lynne Cheney, dona de l'exvicepresident, és la segona pota de la pel·lícula, la coprotagonista d'un film carregat per la presència de Bale però que el guió no se sustenta ni s'entén sense la vida de Lynne. Conservadora fins a la medul·la, és la veritable mà que mou als fils d'un mediocre polític com era Dick en iniciar-se en política. Ella el va acompanyar en cada moment, decisió i bifurcació important.

Vice (títol en anglès) és una pel·lícula difícil si no s'hi va amb context. Peca de simplista, ja que pretén aglutinar moltes dècades de la vida política que envolta Cheney, a més de fer una crítica molt àcida des d'una posició molt d'esquerres i construïda. És una crítica, amb arguments i fets contrastables sense cap mena de dubte, a la guerra de l'Iraq, a la gestió dels atemptats de l'11-S i al concepte del poder que abanderaven homes a l'ombra com Cheney, Rumsfeld, Nixon, Bush o Reagan.

La crítica no només és política, també és social. Els gags/pals que rep la societat dels Estats Units en aquesta pel·lícula es compten amb més de dues mans, centrant-se en Donald Trump i la polarització radical de l'opinió general, cada vegada més esquerpa, escèptica i venuda al màrqueting o al periodisme mediocre i tergiversat (pal directe a Fox, amb referència literal).

El vicio del poder, a més, trenca la quarta barrera i interpel·la directament a l'espectador, el fa còmplice i li explica la història a cau d'orella. McKay juga amb la trama, amb la producció i la narrativa audiovisual, barrejant sketchs, fotografies, imatges que van ocórrer realment però simulades amb els actors, vídeos i moments reals, a més de bromes fora de context.

El poder, en mans de mediocres silenciosos que romanen a l'ombra com Cheney, provoquen guerres, centenars de milers de morts i escriuen la història amb sang. Pel·lícules com les de McKay, però, recuperen la dignitat, tornen la veritat a la llum i a sobre, són bones.