Elena Martín: «Per comunicar a través del silenci és molt important trobar el ritme adequat»

L'actriu, realitzadora i guionista parla de la primera pel·lícula que dirigeix, "Júlia Ist", que mostra l'experiència personal d'un Erasmus a la ciutat de Berlín, i nominada a dos Premis Gaudí

Elena Martín, directora, actriu i coguionista de «Júlia Ist»
Elena Martín, directora, actriu i coguionista de «Júlia Ist» | Mariona Batllés
24 de gener de 2018, 19:20
Actualitzat: 19:28h
Nominada a Millor pel·lícula en llengua no catalana i a Millor muntatge als Premis Gaudí, Júlia Ist ha estat una de les sorpreses més satisfactòries de l'any. Després de protagonitzar Les amigues de l'Àgata, Elena Martín s'ha confirmat com un dels talents més destacats del nou cinema català. Rodejada d'amics i complicitats, el seu primer film –on dirigeix, actua i escriu el guió­– ens converteix en voyeurs d'una vida que dura el temps que dura un Erasmus, el de la Júlia a Berlín.
 
Més enllà d'això, però, la pel·lícula no és un seguit d'aventures d'uns estudiants a l'estranger. Res de faràndula indòmita, festes al límit o sexe gimnàstic en ple apogeu hormonal. Es tracta de dir la veritat, de despullar-se, amb totes les conseqüències que comporta fer-ho. "Per a nosaltres, l'Erasmus era un marc on poder parlar d'aquesta segona adolescència, del primer moment fora de casa que arriba una mica tard i desplaçat, als 21 anys", explica.
 
En primer pla, la vivència d'una persona que es creu madura i que es troba ensopegant amb obstacles que no imaginava. "Era important no fer una pel·lícula sobre algú que es troba a si mateix, sinó sobre algú que descobreix que no es coneix –subratlla–. Per això el títol és una frase incompleta i per això el posem al final, perquè volíem explicar que ella se'n va a Berlín pensant que té una imatge clara de si mateixa, però allà aprèn que no, que està perduda, que no sap el que vol, que lluny dels seus referents s'ha de definir. I aquesta descoberta la fa créixer".
 
La tornada de la Júlia, amb tots aquests elements, no podia comportar una definició tancada. "Per això el 'Júlia és' del títol, perquè torna a casa per començar de zero. I això havia de quedar clar durant tota la pel·lícula: més que anar-se trobant, la Júlia s'anava perdent", detalla Martín. Una manera de descompondre's que havia de trobar una atmosfera molt concreta, passant del temor al desconegut, a la llunyania dels estimats, en un viatge d'intimitat compartida i d'instantànies en silenci que diuen moltes coses.
 

Elena Martín, en un fotograma de «Júlia Ist»


La presència constant del silenci
 
"Teníem molt clar que el personatge protagonista havia de ser observador", relata Martín. Per això aquesta atmosfera, la narració en forma d'instantànies i la presència constant del silenci. "La Júlia és una observadora de la seva vida, més que un agent actiu. Cosa que comportava que tots els seus actes haguessin de tenir molt de silenci". Per això és una pel·lícula pràcticament muda durant la primera part, quan ella encara no coneix ningú. "L'ambient i el rodatge ens van fer trobar el nostre propi llenguatge, que ha acabat en el minimalisme".
 
En aquest sentit, Júlia Ist va a l'essència, despullada de tot allò que sobra, amb una manera molt natural de bategar. "Per comunicar a través del silenci és molt important trobar el ritme adequat. Per això estic molt contenta de la nominació en la categoria de muntatge, perquè va ser una feina molt important. Calia trobar el ritme precís, perquè aquesta és una pel·lícula de situacions, d'ambients, d'atmosferes i de mirades".
 
Una experiència exposada "a pèl"
 
Un dels aspectes més complexos d'equilibrar és el nivell d'exposició que Elena Martín assumia davant dels espectadors. Sobretot en aquest cas, que parla d'una història personal, amb ella com a directora i guionista, però també com a actriu principal. "Tenia molts dubtes i hi va haver moments d'inseguretat, perquè, és cert, estava molt exposada i tampoc sabia si s'entenia bé el que volia explicar", afirma. "Però he après moltes coses de veure'm tant, d'estar tan a pèl. I penso que encara em podria haver exposat més".
 
Una conclusió que arriba des de la perspectiva de ser exigent, de dubtar, de tenir inquietuds, de pensar sempre en quines coses podrien haver estat diferents. Com la pròpia experiència de viure fora durant un temps. "Jo estic molt contenta d'haver marxat. És un exercici molt saludable que et permet veure-ho tot amb distància. I també ajuda a relativitzar-ho tot". També permet, un cop tornes i ho paeixes, reflexionar-hi a partir de la creativitat i de l'art. En aquest cas, amb un film tan notable i exquisit com Júlia Ist.