Què t'anava a dir. Quan Marc Giró va començar el seu Vostè primer, allò era una olla barrejada de bones intencions i caos. Amb el pas del temps, però, les bones intencions han anat deixant pas als bons continguts i el caos ha estat substituït per un caos encara més profund i festiu. Totes dues evolucions han fet que el programa hagi guanyat cos i s'hagi convertit en una referència, sense que en cap moment hagi perdut la seva essència original.

I aquest progrés tan agradable ve de l'aposta contundent que Giró ha fet per explicar, estimar i compartir d'una manera diferent la cultura. Tota mena la cultura. La generalista i la local, l'òbvia i la underground, la que teníem entesa com a cultura i la que no, la que resulta completament desconeguda al nostre tiet sexagenari i la que és totalment ignorada pel nostre fill adolescent. Tot l'art que sacseja el país té cabuda a la taula de Marc Giró.

És un regal que la cultura en majúscules travessi el programa de dalt a baix, i és una benedicció que ho faci de la mà -valgui la redundància- de drets humans tan bàsics com els que fomenten el feminisme, la lluita LGTBI o l'antiracisme. Giró i la seva colla creen un oasi d'atrevida normalitat en què sovint se'ns recorden els fangars pels quals ha transitat la raça humana al llarg de la història i els fangars inconcebibles pels quals transita avui.

Són explicacions, proclames, teories i crides que es fan des d'un rigor flexible i un humor seriós. En qualsevol cas, una combinació efectiva que deriva en alegria i que exerceix de fil conductor de tot el programa, permetent que passin coses tan extraordinàries com, per exemple, els dijous. Els dijous amb Sílvia Soler, Laura Fa i tantes vegades Desirée Bela-Lobedde.

Els dijous fan eclosió la literatura, la cultura general (si m'ho permeteu) i els drets civils. Giró fa de mestre de cerimònies d'una catarsi aparentment impossible quan Soler i Fa entrecreuen els seus mons -canta Natalia Ginzburg i Rocío Carrasco balla- i l'olla acaba sumant tants ingredients, tan dispars i tan deliciosos, que no pots deixar d'escoltar com bull fins que la Desirée posa el punt final rotund a la seva intervenció i l'olla entra en calma.

Marc Giró ha donat un cop de puny sobre la taula radiofònica amb elegància i bogeria. El seu programa és moltes coses, però crec que sobretot és necessari. És necessari perquè fa veure que ens distreu mentre ens posa en alerta, fa veure que ens diverteix mentre ens eixampla la mirada, i fa veure que és sòrdid mentre ens ensenya, precisament, el món sòrdid del qual intentem escapar. I, en aquesta era nostra del no-massa-res, em sembla que ser necessari és una virtut de les grosses. Quina meravella, escolta!