No hi ha ni una espurna de ficció en el darrer llibre de Francesc Serés (Saidí, 1972). La invasió d'Ucraïna agafa l'escriptor -casat amb una dona russa- a Berlín i, a partir d'aquí, la seva vida es veu trasbalsada. Serés ho reflecteix a Un món interior (Proa), un viatge per la memòria del continent que justifica plenament el subtítol, Una història europea.
La guerra a l'est d'Europa, que impacta de ple en l'entorn d'amistats de l'escriptor, convertit en voluntari per ajudar els qui fugen del conflicte, comparteix mirades amb les referències al front d'Aragó durant la Guerra Civil i la petjada encara viva de la Segona Guerra Mundial. Un seguit de casualitats o causalitats, com ell prefereix dir, fan del llibre una reflexió original sobre l'ésser humà en els moments més tràgics del passat i el present d'Europa.
Fa la sensació que aquesta vegada no ha pensat a escriure una història sinó que la història l'ha vingut a buscar.
És exactament així. Ens en vam anar a Alemanya en una època que ja era al final de la pandèmia, però que a Berlín encara era un covid dur. I dos mesos després d'arribar, esclata la guerra a Ucraïna. I em trobo amb dues coses que són dos eixos fonamentals d'aquest llibre: la guerra i tots aquests documents que arriben de pisos de gent que es mor. Són dues casualitats que jo inicialment no connecto. Faig la connexió amb el front d'Aragó a la Guerra Civil.
Un àlbum familiar comprat durant la pandèmia és un punt de partida del llibre.
Aquest va ser l'inici del llibre. El primer àlbum el compro perquè aquesta gent feia, els anys 30, el mateix que feia jo a casa de la iaia quan la reformava. Treballàvem sense plànols i sense llicència, havíem de fotografiar-ho tot. Ells feien el mateix, fotografiant com feien les parets, la teulada. Em va cridar l'atenció i el vaig comprar. Quan el fullejo, em trobo amb les banderes nazis a la casa, fotos que no estaven penjades a internet.
Xoca de nou amb la història.
Sí, però quan jo vaig comprar l'àlbum veia només uns avis que es fan una casa. Aquest és un llibre que es va fent. I no sé què fer amb tot això fins que connecto amb la Guerra Civil. Aquest triangle del record de la nostra guerra, com el nostre diluvi universal, amb una Segona Guerra Mundial gens allunyada perquè els russos i els alemanys van enviar avions al front d'Aragó.
Va voler conèixer la casa de l'àlbum, a Hamburg. Hi va anar, però no va trucar a la porta.
Vaig parlar amb una veïna de la casa i li vaig dir que no havia gosat trucar a la porta. "No ho faci", em va dir.
Per què no?
Miri, parlant amb el Cristian Segura, també em va dir que per què no havia volgut trucar. Li vaig dir que perquè ell era periodista i jo escriptor. Ell voldria saber-ho, jo no. Podria ser que aquesta gent volgués oblidar el seu passat. Jo he tret el cap en aquesta història, però he deixat les coses com estaven. Anar i dir a aquestes persones que allí hi tenien penjada una bandera nazi? Per això no dic quina casa és, ni l'adreça.
Diu en el llibre que Berlín és la ciutat del món que ha patit més i ha fet patir més.
Em sembla que no n'hi ha cap altra que concentri tanta destrucció i n'hagi generat tanta.
No amaga la seva admiració per Berlín. De fet, li fa gairebé una declaració d'amor, en la trobada de comiat amb els amics que fan al parc de Charlottenburg. I mostra la seva admiració per Prússia.
N'estic enamorat, de Berlín. I Prússia és un país que ja no existeix. És un món perdut però en tenim molts testimonis. Hi ha les ciutats, Königsberg. Breslau... Era una zona molt dura climàticament, però culturalment és impressionant.
El món anterior a la Primera Guerra Mundial genera certa nostàlgia.
Hi ha tot el que representa el colonialisme, que és salvatge. Hi havia opressió real de serfs, encara. Crec que tots pensem que hi ha d'haver un espai per l'esperança en cada moment. L'imperi austrohongarès es va mantenir molt de temps, no era el paradís però era millor del que va venir després. Aquesta nostàlgia d'història el llibre també la té.
Acabarem enyorant la Sissi i Francesc Josep d'Àustria.
Jo em dic Francesc Josep i ara visc a Àustria. Compte!
Escolti, en aquest picnic a Berlín no hi són tots. Una amiga seva, l'Oleksandra, no hi és, com un recordatori de les fractures de la guerra. Vostè ho atribueix al fet que ella és ucraïnesa, la seva dona, Daixa, és russa.
L'Oleksandra era una amiga de l'ànima. A Berlín, no he rigut tant amb ningú com amb ella. Tenia un sentit de l'humor! Se'n fotia de mi quan jo parlava alemany, tot i que ella el parlava pitjor. Hem viatjat junts. Allò es va acabar i em dol a l'ànima perquè no sé com li ha anat.
"No sé si d'aquí a un temps ens ho mirarem tot com estem fent amb el que succeeix a Ceuta i Melilla"
En un passatge del llibre, llegint el dietari d'una noia que passa un temps en un campament d'estiu del servei de treball nazi, es pregunta si en altres circumstàncies tots haguéssim pogut ser ella. Una pregunta que potser tots ens podríem fer.
Aquesta és una pregunta pertinent. Podem assegurar que en determinat ambient, deixant-te portar pels altres, no faríem alguna bestiesa? Els meus pares m'han ensenyat que hi ha coses que no estan bé. Però què passa si et trobes amb un entorn consideren que algunes coses són aprovables? En molts països estan passant barbaritats. I no sé si d'aquí un temps ens ho mirarem tot com estem fent amb el que succeeix a Ceuta i Melilla.
En el llibre hi ha molts moments en què planteja dilemes morals. Sense respostes tancades. Com el cas d'aquell ucraïnès a qui molts critiquen perquè no vol anar al front i que coneix mentre fa de voluntari.
Descric el cas. No sabem què faríem nosaltres en aquesta situació. Aniríem al front en un moment en què la gent mor en massa? L'èpica a les pel·lícules està molt bé, però... Explico que a la casa de l'àvia hi havia unes pistoles de la guerra. Les agafàvem. Quan ets petit, és fàcil disparar. Però allò és un ferro roent que t'esguerra per dins. I està pensada per fer mal a algú.
O quan explica que la Simone Weil va viure rosegada per l'afusellament d'un noi de 15 anys fet presoner pels republicans que duia el carnet de Falange i un escapulari.
Ella ho descriu així. És una història que té molt de mítica. Què passa si ets cristià de debò, posem per cas, i estàs en guerra? Tenim un Bernanos, que parla d'això. O un Joan Sales.
"Escriure és una manera de justificar la covardia", diu en un moment del llibre.
És clar. Si veiem que hi ha una guerra injusta, sigui on sigui, per què no hi anem? Els membres de les Brigades internacionals van venir a un país que ni coneixien.
Ells van resoldre aquesta contradicció.
Molts morint. Resoldre les contradiccions té un preu. No resoldre-la a vegades també el té, que és ser covard. "En aquest baix món, tot se paga. El que has fet mal i el que has fet bé. I el que has fet bé, forçosament, es paga més car". La frase és de Céline. La guerra et situa en un nivell de moralitat que no és l'habitual.
És una frase dura.
És del pròleg de Semmelweiss, la biografia que va escriure sobre el metge hongarès que va descobrir que l'antisèpsia podia salvar moltes vides en els parts. El van considerar boig. Céline diu que el que facis de bé t'ho faran pagar.
Llegint el llibre, l'Europa sorgida de les runes del 1945, la construcció del projecte comunitari, la relativa pau social, el benestar... La guerra és el gran fil conductor?
Tot és més fràgil del que sembla. Sortosament, les tres grans guerres que hem tingut a Europa, que són la dels Balcans, les del Caucas i ara Ucraïna, comparat amb tot el que hi ha hagut abans, són menors. Les guerres per Alsàcia i Lorena eren una constant. És el penúltim capítol del llibre. Passem amb cotxe una russa i un català per l'Alto Adigio, la regió que sempre estava en guerra entre Itàlia i Àustria, i arribem a França, parant per casualitat en un poblet on va néixer François Mireur, el primer que canta la Marsellesa en la guerra de la França de Napoleó contra Àustria. Venim d'Àustria, fem una ruta fins a França i la fem entre territoris en pau. És una petita esperança.
Ara que diu la paraula esperança, després de llegir el llibre, no tem que al lector li pot quedar un cert desassossec?
Penso que està bé sentir una mica de desassossec. Vivim en una societat una mica flonja. Està bé que arribin ressons d'altres guerres.
Vol dir alguna cosa de la guerra de l'Orient Mitjà?
D'això ja no en dic res. És que estic exhaust de tantes guerres.
Conclou el llibre a Àustria. A Graz, just a mig camí entre Saidí i Rússia. Un lloc on l'extrema dreta acaba de guanyar unes eleccions. No li fa por que la història, un cop més, el vingui a buscar?
Sí, però per un escriptor, si no et passen coses, què explicaràs? Aquí, passarà molt poca cosa des del punt de vista polític i social. Hi ha com una mena de bassa estantissa. Els dos principals partits sobiranistes estan encara enfonsant-se, estan implosionant.
"A Catalunya passaran molt poques coses des del punt de vista polític i social. Hi ha una mena de bassa estantissa"
Li volia preguntar precisament per la política catalana.
És d'una sordidesa i un avorriment absoluts. Anem a buscar històries allà on passin coses. I si hem de fugir d'Àustria, ja fugirem. El cotxe encara corre.
El seu anterior llibre, la mentida més bonica, expressava molta decepció. Ha canviat el seu estat d'ànim?
Això ara ja és pur avorriment. Però hi ha una comparativa que és bàsica amb un comediant com Volodímir Zelenski. Quan es va produir la invasió, li van oferir d'anar-se'n i ell es queda. Amb l'amenaça de mort. Compari-ho amb el que va passar aquí, amb les corredisses que hi va haver. Compari l'actitud d'un tipus que era un comediant a qui li posen un avió per fugir i diu: "Jo em quedo aquí amb el meu poble". Aquí, amb la gent al carrer i una situació infinitament més còmoda. I allí hi havia els russos. Compara la dimensió moral i ètica de les dues situacions.
Com viu la situació interna dins d'ERC?
Això ja no. És que això ja és massa sòrdid.
El darrer episodi, amb Xavier Vendrell criticant Oriol Junqueras perquè el 27 d'octubre va anar a Montserrat.
Hi ha una dita catalana que es pot aplicar absolutament a uns i altres: cap a baix no hi ha sostre.
Concloem. Em va cridar l'atenció el comentari que fa en el llibre d'una inscripció davant de casa seva a Saidí. "Francisco Serés, 1780".
Sí, és la dovella d'un arc que és el recordatori que aquí hi estem de pas. Ja n'hi ha hagut un altre de Francesc Serés. Però mentre estem de pas, estem recollint una història i vivint un temps amb els altres.
M'han agradat també les referències que fa al Réquiem por un campesino español de Ramón J. Sender.
És que és el nostre relat original. És un llibre petit, però al que no li falta ni li sobra res. Una iaia meva és de Chalamera. S'acumula la descripció que fa el llibre amb la dels meus pares. I com Francisco el del Molino, jo també he fet d'escolanet. Era de les poques coses que hi havia per fer.