Frederick Wiseman (1930) és un mite viu de la cinematografia universal. La seva filmografia de més de quaranta pel·lícules ha rebut reconeixements com el Lleó d’Or de Venècia a la millor trajectòria (2014) o els títols de Comendador de l’Ordre de les Arts i les Lletres franceses (2000) i de Membre Honorífic de l’Acadèmia de les Arts i les Lletres americana (2001). Traspassant qualsevol etiqueta –"no faig documentals, faig pel·lícules", afirma, sempre que en té l'oportunitat–, ha dedicat la seva immensa obra a retratar la societat americana amb ull crític, repassant tota mena d'institucions: comissaries, hospitals, sanatoris, teatres, òpera, ballet, entre d'altres. Cronista audaç, el realitzador sempre ha prioritzat la veu dels protagonistes per sobre de la veu d'un narrador que prengués partit.
 
Aquest dimarts, certificant la relació que l'uneix amb Barcelona –una ciutat que li professa admiració–, ha estat investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra. De fet, Wiseman va ser el primer padrí del cèlebre Master en Documental de Creació de la universitat, un dels grans planters del nou talent català en l'art de la no ficció. En actiu des de 1967, acaba de presentar la seva darrera obra: In Jackson Heights, guanyadora del premi a la millor obra de no ficció del New York Film Critics Circle. Amb els ulls murris i l'energia que dóna la pausa intel·ligent, el director ens rep en un petit saló de l'Hotel Barcelona Center, content del reconeixement que li dispensa la ciutat, fent mostres d'una ment brillant en una conversa plena de saviesa i de pura passió pel cinema.
 
- Ha estat nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra. Com se sent després d'haver rebut una distinció d'aquesta mena?
 
- És un reconeixement molt bonic pels meus films i per la totalitat de la meva obra. I és molt especial que sigui aquí, a Barcelona, divuit anys després d'haver estat padrí del Master en Documental de Creació de la mateixa Universitat.

  - De fet, Barcelona té una especial devoció pel documental –amb molt de talent i producció– i, en concret, també per la seva figura com a realitzador més respectat del gènere. Per què creu que la capital catalana l'admira tant?
 
- Crec que Barcelona té molt bon criteri [riu], però això hauries de preguntar-ho a la pròpia Barcelona! Tot i que encara no conec gaire coses de la ciutat, sí que hi deu haver alguna connexió especial. En els darrers anys he estat aquí tres vegades.
 
- Per què va decidir dedicar-se professionalment a la no ficció?
 
- Bàsicament, perquè m'agrada. M'agrada molt. Vaig començar a fer pel·lícules pocs anys després que la gran tecnologia del cinema fos descoberta, en un moment en què podies fer una pel·lícula sobre gairebé qualsevol cosa. Eren uns temps on podia trobar bons temes i bons subjectes per pel·lícules que encara no s'havien fet, en particular sobre la vida i les experiències en grans institucions americanes. Sempre m'ha interessat el funcionament de la societat. I la meva idea inicial era fer pel·lícules narrativament dramàtiques sobre experiències ordinàries i persones normals.
 
- Quina mena de pel·lícules són les que el van empènyer a fer cinema?
 
- Quan era jove veia molt cinema còmic, m'encantaven els germans Marx, Buster Keaton, W.C. Fields, Charlie Chaplin....
 
- Va trobar la inspiració en les comèdies?
 
- Sí! Jo també faig comèdies! Tu no ho creus, que la majoria de les meves pel·lícules són comèdies? [riu].
 
- Potser amb un punt d'agror, certament. En tot cas, la comèdia va ser un món inspirador que l'ha portat a fer els millors documentals de la història recent del cinema. ¿Ens podria explicar com es fa un bon documental?

- Uf! No tinc resposta a aquesta pregunta... És una expressió personal, ras i curt. Hi ha moltes maneres de fer pel·lícules i jo no conec –ni crec que existeixi– cap fórmula màgica. Marcel Ophüls feia grans pel·lícules al voltant d'entrevistes i no hi ha un camí que sigui més vàlid que un altre. A més, no crec que la meva manera de fer documentals sigui la manera en què s'han de fer. Al capdavall, jo només em dedico a fer pel·lícules...
 

Frederick Wiseman Foto: Adrià Costa

- Sempre explica que no fa recerca abans del rodatge: "el rodatge és la recerca". Sense aquest procediment previ, ¿com s'ho fa per aconseguir aquesta complicitat tan gran amb les persones que apareixen a les seves pel·lícules?
 
- No ho sé... [pensa] Crec que és una combinació de sort, paciència i persistència. I també de reconèixer els entrebancs que et vas trobant per, al final, provar d'utilitzar tot això de manera que funcioni en la narració.
 
- Com a espectadors de les seves pel·lícules, tenim la recepció que la càmera és invisible, i això crea un efecte màgic.
 
- No crec que sigui invisible –hi és tota l'estona i tothom la veu–, tot i que és molt bo que la il·lusió de la invisibilitat existeixi. A la pràctica, però, la càmera és molt present durant el rodatge, no podem ocultar-la de cap manera. I també el micròfon!
 
- Què ho fa, doncs, que la gent accedeixi a sortir-hi i que tot sembli tan genuí, tan vertader?
 
- En el fons, és cosa de natura humana. Crec que a la gent li encanta sortir a les fotografies, que li facin cas, deixar de ser indiferents... i això té un punt narcisista. Quan sóc en un rodatge, sempre provo de presentar-me a mi mateix de manera no amenaçadora, procurant, en la mesura del possible, desmitificar el procés de rodatge d'una pel·lícula. I sempre, quan estic treballant, faig una completa explicació d'allò que faig, mostro la càmera i tots els trucs i intencions... Tot depèn de com et presentis als altres.

- Titicut Follies és un film aclamat i molt controvertit que mostra la vida dels interns en una presó psiquiàtrica de Massachusetts. És un film sorprenent, magnífic, majúscul, que va ser prohibit als EUA molts anys. Per què tanta controvèrsia?
 
- El film va ser prohibit durant vint-i-tres anys! De fet, la prohibició va començar inicialment a Massachusetts i això la va fer estendre arreu. La controvèrsia va ser bàsicament política, perquè hi va haver algunes persones que pensaven que la pel·lícula podia perjudicar la seva carrera. Odiaven el film perquè mostrava coses per les quals podien ser jutjats.

   - Law and order (i tota la sèrie sobre institucions) conté escenes que semblen impossibles de filmar avui en dia. Es podrien fer ara, aquestes pel·lícules?
 
- No ho sé. El que sí sé és que jo continuo treballant de la mateixa manera. En aquest sentit, no m'agrada generalitzar. Per exemple, per fer una pel·lícula com Law and order només necessites el permís d'un cap de policia i d'una ciutat. Vaig començar a fer-la a California, a Los Angeles, i vaig haver d'aturar el rodatge, perquè no podia fer-la com volia. Llavors vaig trucar un policia a Kansas City i em va donar l'ok. Per sort, no existeix una associació única de caps de policia per coordinar un "no" a aquesta mena de propostes. Has de provar-ho, sempre.
 
- Però ara, a diferència d'aleshores, moltes de les persones que surten haurien d'aparèixer amb la cara difuminada. Hauríem d'anar molt amb compte amb la preservació de l'anonimat, per exemple.
 
- Potser no... Vaig rodar Public Housing l'any 1998 i hi retratava la vida del complex residencial d'Ida B. Wells de Chicago, amb gent vivint en condicions d'extrema pobresa i on també apareixien policies... i no hi va haver cap problema. Vaig tenir les mateixes facilitats que l'any 1968 per gravar, tot i que seguia havent-hi moltes accions policials. No podem generalitzar sobre la policia. Depèn sempre del cap que hi hagi, de la comissaria que es tracti, de les persones.
 
- Ens consta que està preparant l'adaptació teatral de Titicut follies. A priori, el drama escènic i el documental semblen extrems oposats de l'aventura creativa.
 
- No hi estic d'acord! Jo faig documentals dramàticament narratius. La història potser és més abstracta que la que podem trobar als films de ficció pura i dura. Però penso que l'estructura de les meves pel·lícules és totalment dramàtica.
 
- En els darrers temps ha deixat les institucions de caire més social per posar el focus en institucions artístiques: museus, dansa, òpera… Què tenen en comú l'art i el cinema social?
 
- No penso que sigui tan diferent. A National Gallery (2014), si et fixes en el contingut dels quadres i en l'experiència que contenen, podràs reflexionar sobre qüestions de la naturalesa humana: la Inquisició, l'església catòlica, la Guerra Mundial, les coses més horribles que podem fer-nos els uns als altres, etc. També podem reflexionar sobre l'expressió que buscaven transmetre els pintors, que mai és gratuïta. Per tant, des del meu punt de vista, es tracta també de l'experiència humana, com en tots els meus altres films.