Ivan Forcadell (Alcanar, 1993) és d’aquells artistes que no saben -ni volen- posar el fre. Multidisciplinari, inquiet i apassionat, treballa set dies a la setmana i es defineix a si mateix com a “pesadíssim” de tant com insisteix i s’hi aboca. Fill del Montsià, es va iniciar en l’art per pura necessitat, gairebé com un acte de supervivència, explica, escoltant-se i pensant en els recursos que tenia, i valorant realment com aquest era el camí que l’omplia i volia seguir. Va començar a pintar de ben jove -“a manxar”, com diu ell- i, amb l’herència de l’àvia, va anar a estudiar a EINA, el Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona, on va trobar el seu lloc.

D’aleshores ençà, no ha deixat de crear i explorar, perquè si alguna cosa té clara és que per a ell aquesta no és una feina o treball qualsevol, sinó una font d’oci i d’estimulació per créixer, el veritable motor de la seva obra i de la seva vida. Amb Forcadell, repassem una trajectòria de creixement i aprenentatges, visitem els dos estudis que té a Alcanar i ara també a Barcelona, i ens endinsem a conèixer un artista que ha fet de la seva obra una font de vida, d’esperança i d’homenatge. 

Recorda a algú que li digués “ei, vostè amb això és bo, segueixi aquest camí”, o bé ha anat seguint el seu instint?
S'aprèn tota la vida sent artista. Recordo que les primeres exposicions eren espantoses, l'únic que, com que no tenia diners, em dedicava a vendre les proves i el procés creatiu perquè necessitava menjar. Llavors, fins no fa gaires anys trobem alguns cadàvers repartits, però aquí es tracta de creure en un mateix i de seguir endavant, sense que et caiguin els anells per res. Al final crear és crear; pots fer un quadre, una cadira o una sabata i pot semblar molt diferent, però a la vegada és tot molt igual. M’agrada crear de tot sempre que es presenti un repte. 

Ara bé, ma mare i ma àvia eren pageses, i això sí que és ser artista! Pageses de tomaqueres, d’enciams, de tarongers... Ara perquè això no es pot dir, perquè no és políticament correcte, però m’he criat matant gallines i conills per dinar o sopar. I atenció, perquè soc gran fan dels animals -una altra cosa és la indústria i com funciona-, però bé, aquests són els meus orígens. 

Quines influències ha rebut?
Moltes… (Pensa). Sempre dic que m'ha influenciat molt ma àvia, per aquesta forma d'utilitzar els recursos, de buscar-se la vida, de ser creativa sense saber llegir i escriure. Això ho vaig trobar espectacular. També ma mare i ma germana, però crec que és el conjunt d’un entorn. Després molts altres artistes, com per exemple, Louise Bourgeois, que és una gran referent, o també alguns pintors. M'interessen molt les dones. Alguna vegada m'han dit que pinto o que treballo com una dona, i ho trobo un super piropazo de la vida, perquè soc com una senyora de poble, i això m'encanta. Soc una tia avorrida i, quan arriben les nou de la nit, m'agrada estar tranquil i rucorruc. Fer-me la meva copa de vi i estar a casa tranquil·la, amb poc soroll. Em fan mal les cames i vull estar en repòs.

"Alguna vegada m'han dit que pinto o que treballo com una dona, i ho trobo un piropazo de la vida"

Per algú que no s’hagi topat mai amb la seva obra, com la definiria?
Si ho hagués de dir per l'orella, diria que és una baralla de color, perquè al final no deixa de ser una mescla entre una foto, un llenç i tot el que trobo per l'estudi. És un monòleg on al final parlo jo i escupo damunt del quadre. D’aquí que es generi aquest xapapote que és aquesta peça colorista que t'agradarà més o menys, però que sempre et giraràs o intentaràs girar-te. Encara que sigui per repulsió, però la miraràs i et causarà un impacte. Això és degut a la matèria, als objectes que en formen part, als collages, a la intenció, a la força… I pel que fa als colors, hi ha de tot, depèn del dia i del que em transmeti. 

Una particularitat seva és l’ús de fotografies en blanc i negre com a punt de partida de les seves obres. M’ho explica?
Vull treballar amb elements quotidians, generar unes peces que siguin recordatòries de tota aquella gent anònima que ha format part de la societat que està tan desdibuixada. És a dir, em dedico a agafar gent abandonada, gent amb fotografies que sempre són en blanc i negre, que estan repartides pel món i treballo amb elles. No m'interessen les fotografies amb colors perquè em donen massa informació i no hi puc especular. Al final és un gest, un treball d'especulació, però em dona pau i tranquil·litat, perquè així no han acabat d'estar oblidades, sinó que se n’ha generat alguna cosa. Fa poc vaig comprar una partida de mil o dues mil fotografies americanes. M'interessa no conèixer-los, perquè així puc especular més i m’inspiro amb el posat, l'escena del fons, la indumentària, els estampats, la forma, o sobretot, amb el gest que tenen. 

"Em dedico a agafar fotografies de persones abandonades i treballo amb elles"

Els títols de cada obra van amb relació a la fotografia de la qual parteixo. Normalment, es titulen pels noms originals que hi ha darrere de les fotos, que sempre tenen inscripcions o algunes anotacions. M'agrada el fet d'adoptar gent abandonada. Amb les que més m'interessen i les que més connecto, és com portar el Tinder al món de l'art del 2025. En comptes de swipejar, vaig mirant fotos i quan connecto, me les quedo.

Diria que hi ha hagut una evolució en la seva obra?
Sí, clar, i encara sort! Dels 14 als 27, és per cremar. Ho faig tot, abstracció i començo a dibuixar, una figuració, etc. La figuració funcionava molt bé comercialment, però no m'interessava. Fa uns anys que començo a fer aquest salt, perquè fer pintura no figurativa és molt complicat. Pegar dues brotxes és molt complicat. Fins que arribo aquí.

"Pegar dues brotxes és molt complicat"

I arriba en un punt on, a banda de la pintura, toca altres tecles…
Pintura, cosart, ceràmica, disseny de producte, disseny d'interiors... Que, aquest darrer, és un nou projecte en el qual estic. Bé, una mica tot! Amb la ceràmica, per exemple, em dedico a fer reinterpretacions de ceràmiques utilitàries de la indústria de l’oli, del vi o de les olives. Quan treballo amb els teixits, sempre són antics per parlar una mica de llenguatge perquè, com deia Louise Bourgeois, la vida és teixir. És com tot molt d'anar per casa, però perquè és el que m'interessa. Penso que agafar un vestit de cotó fet un cristo, treballar-lo i posar-lo en un pedestal o en un altre lloc també diu molt. Si amb qualsevol cosa al darrere hi ha una intenció, un missatge o una feina, pot ser interessant. I això ho feia Tàpies i molta altra gent, no estic inventant res, però sí que estic treballant amb el meu propi llenguatge. Ara bé, la meva gran passió seria fer un llibre de cuina. M'encantaria. La cuina és supervivència i creativitat tota l'estona. 

Fa poc que ha creat una obra de grans dimensions, un mural a la seva terra natal dedicada a les dones pageses. Com d’important n’és el vincle que hi manté?
Moltíssim. A banda que és una font d’inspiració constant, el mural és un homenatge a totes les dones pageses de la zona. Estic intentant descobrir el nom de totes elles per poder titular-lo. Aquesta és la gran zona abandonada, la gran zona que, per sort, ens ha salvat. Aquestes cases que no estan construïdes, sobretot el Montsià, que no està construït ni massificat és fantàstic. Alcanar, Ulldecona i sobretot les Cases, on l'hort s'acaba a la mar. Això és un somni. I d’això ja no en queden, és increïble. El més bonic és que és una terra molt honesta, molt sincera, i no és gens estètica, és tot funcional. 

Si vas a l'Empordà, trobaràs unes gallines moníssimes tancades en un corral ben dissenyat i ben fet. Aquí a Alcanar o a les Cases, trobaràs un somier com a porta de galliner. I el mateix passa amb les terrasses dels bars o restaurants; allí seran d’Estrella Damm o d’Estrella Galícia i aquí són autèntiques. Això és espectacular. I després amb les relacions. Sempre la comunitat. La comunitat és brutal. Hi ha un tracte més pròxim. A un altre lloc seràs un número i aquí ets el fill de la Rosa Txana, com és el meu cas.

L’art és subjectiu i cada persona podrà percebre, interpretar i sentir una obra de manera diferent. Quina és la millor crítica que ha rebut mai?
Què és una brossa. A tothom no li pot agradar, i està molt bé. Quan fas una expo tothom et diu; “que guai”, “que bonic”, etc. I si no t'agrada, no t'agrada i no passa res. M'agrada quan algú em diu el que no li agrada, perquè ho pot fer des de dos punts diferents: des de la maldat o des de la sinceritat. Si ho dius des de la sinceritat, xapó.  

"La millor crítica que he rebut de la meva obra és que és una brossa"

La subjectivitat moltes vegades va acompanyada de no tenir paladar. Tenir referents és un luxe, és poder tenir temps per anar xuclant, llepant i menjant. La gent, la societat en general -i jo el primer-, som cada vegada més mediocres. Ens acomodem, mengem tota l'estona i això està bé, però un s'ha de crear el propi paladar. El primer dia que proves la trufa; nyé. A mesura que la vas provant, t'acaba agradant. Existeixen artistes que es nota que al darrere tenen un fons d’inversió. I també és cert que no tothom ha nascut per estar a grans museus. Un museu provincià està molt bé. Es tracta de gaudir del moment i sento que formo part d’una generació d’artistes que compartim ciutat, que coincidim sovint, i perquè som una generació d'estar perduts. Una generació on s'ha creat molt, s'ha especulat molt -amb l'art i en tot-, on el que importa són els diners i on realment som uns grans supervivents. No ens enganyem, hi ha un gruix d'artistes que tenen les butxaques plenes, i per això poden crear. 

Per acabar, què és l’èxit?
Tindre èxit seria tindre una casa - estudi maca al camp, amb l'hort i els animals, estar allí tranquil i creant. Però també l'èxit és que un dia qualsevol puguis rebre la gent que t'importa i sopar amb el que ens vingui de gust. Que no et falti de res del que és bàsic i que puguis escollir. Que puguis anar a comprar-te un quilo de llagostins frescos un dimarts o fer un pa amb tomàquet i fuet el dimecres. Per mi l'èxit és que et truqui algú i et pregunti com estàs, i que et digui que t'enyoro. Per mi aquest és l’èxit.