Amb una escenografia brillant i cuidada al detall, Emma Arquillué, Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font, Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) i Rosa Renom (Sabadell, 1963), conviden el públic que els visita a la Beckett a pujar al terrat de la Casa Calores i a endinsar-se a un viatge en el temps per conèixer l’obra del dramaturg Pere Riera. Situada en una població costanera, el text recrea una història dividida en tres actes on, en cada un d’ells, es representa un espai de temps diferent. L’obra s’inicia el 1989, passa pel 1996 i acaba el 2003, mostrant un total de 14 anys en què veiem uns personatges que evolucionen, creixen, comparteixen, se separen, es retroben, es barallen i com, malgrat el pas del temps i els retrets del passat, s’estimen mostrant uns vincles sincers i autèntics des del punt que els ha unit tot aquest temps; el terrat de la casa de la Calores, el personatge de Renom.
Amb Boixaderas i amb l'actriu, que es coneixen des del 1981 quan van coincidir a l'Aula de Teatre de l'Acadèmia i les Arts de Sabadell, compartim la prèvia d’una de les 30 funcions que representaran a la Beckett fins al pròxim 19 de maig, quan deixaran aquest escenari i iniciaran una gira que els portarà arreu de Catalunya. Amb ells, abordem la història de l’obra que interpreten -sense gaires espòilers-, parlem de com és això de fer teatre ara i de com ho era abans, quan van iniciar les seves trajectòries 30 anys enrere. Ho fem en una conversa que té lloc a les butaques de la Beckett i que acaba al camerino gran i compartit amb la resta d’actors del repartiment, on ens confessen, tots ells, que amb algunes parts de la història s’hi senten molt identificats.
Pere Riera va escriure Casa Calores fa 17 anys i, ara, la veiem per primera vegada al teatre. Com els arriba el text?
Jordi: El Pere és molt modest. Em va trucar i em va dir que tenia una obra molt senzilla, que li agradaria que la fes. La va escriure fa temps i, clar, els dramaturgs evolucionen i més ell, que està molt en actiu. Va dir que en faria alguns retocs, però que era una obra molt senzilla que s’estimava molt. Em va passar el text i em va semblar que era una obra transparent en tots els sentits, refrescant. Una obra ben escrita, però amb uns missatges clars i amb una tècnica dramatúrgica, no diré que perfecta, però totalment tradicional, bona, entrenadora i bé de fer. Em va entrar molt bé i li vaig dir que sí.
Què és una obra refrescant?
J: Una obra en què tens la sensació que quan has sortit, no hi ha res amagat al darrere, que t'han intentat explicar un missatge amb els mitjans que calen i que t'ha arribat perfectament. Parla d'unes persones i d'uns fets, res més. Hi ha un llibre que es diu Bowner, que parla d'un professor de literatura americà que no li passa absolutament res en tota la seva vida, però t'arriba i t'interessa tot el seu transcurs, tot el que li va passant. Per mi és això. No hi ha cap pretensió filosòfica o estètica, és explicar una història ben explicada. I a mi em sembla refrescant.
Rosa: Sí, a més, és una història que amb en Pere li toca de prop perquè no és autobiogràfica, però sí que són coses que ell coneix bé. De sobte, la casa on havia viscut sempre a Canet de mar la van enderrocar, amb tots els records que això comporta. Es nota que l’ha fet amb molta estima. En rebre el text, també vaig pensar que era molt clar, gens pretensiós i que et feia connectar amb coses teves de joventut, amb una certa nostàlgia, però no només.
Els ha transportat a algun episodi de la seva vida fer l’obra o llegir el text de Riera?
R: Jo penso molt amb la meva mare. La veig fer coses, i hi penso. No era un cas així, però la mare també havia treballat i després es va quedar a casa per cuidar-nos a nosaltres i per cuidar els avis. M’hi recorda amb la manera de fer, amb aquesta cosa també, una mica així com eixut, de no parlar, d'una època, sí.
J: Sí, recordar aquest paradís pels joves i infern pels adults, que era el que passa aquí. Tens 15 anys, vas a la platja amb els amics, tornes a dinar a casa, tens el dinar fet, no passa res… Al principi ni passa res, ni t'assabentes del que està passant, del que passen els grans, no? Això et fa recordar.
Un element característic de l’escenografiade Sebastià Brosa són els testos amb aquestes plantes mig mortes i la roba estesa…
J: És una extensió d'ella, l'ànima del terrat, l'ànima de la casa, que és la Carme Calores. Hi ha un moment en què es diu; "vols dir que no estan mortes, ja?". Això passa quan ella, en aquell moment, està en una situació de salut delicada. Aquest espai escènic és molt còmode, està molt ben pensat.
R: Sí, aquest terrat té molta personalitat. El Pere em deia; "pensa que és aquest tipus de caràcter que tracta més bé les plantes que el fill". En Ramon és el fill adolescent i amb el fill van una mica així, perquè no se saben abraçar massa ni es toquen gaire, són eixuts d’alguna manera, però amb les plantes sí que és capaç de ser la millor i la més afectuosa, cosa que amb el fill és incapaç.
L’obra posa en relleu les diferències entre el fet de viure en un entorn urbà o metropolità vers al poble o indrets més petits, on situaríem aquest terrat.
J: Sí, una de les línies que explica l'obra i que insisteix durant tot el text, és aquesta diferència de passar de la societat comarcal a la societat més urbana. Jo també he passat per això, la Rosa també i molta altra gent. I està molt bé el retrat que en fa, de com són les relacions humanes en un cas i en l'altre. Aquesta sensació d'alliberar-se quan te'n vas, ai, per favor, llibertat! Però que ho recordes d'una manera en què penses en moltes coses, tornant al que teníem quan érem petits. I en això és veritat que, si la gent ara és més exhibicionista, explica més les seves coses i penja a internet fotos de quan s'està fent un tractament mèdic, mentre que en aquella època es deia, ui, està malalt, i tothom sabia que era càncer, però ningú ho esmentava. No ho sé. Ell en parla, em sembla, amb molta equanimitat.
També veiem com l’amistat canvia amb el temps i com, malgrat les diferències, els retrets i els entrebancs, aquesta persisteix. Em va emocionar molt!
R: Perquè han viscut coses molt fortes. Quan és una bona amistat, és quan també et pots dir les coses fortes en un moment donat, i que per molt que t'hi enfadis, llavors ho pugueu parlar i solucionar. Però fins i tot entre la Calores i el personatge d’en Jordi, en Pipa, també hi ha una amistat. Al llarg del temps s’acaben parlant una mica, poquet, perquè són eixuts, però parlen.
"Quan és una bona amistat és quan també et pots dir les coses fortes en un moment donat"
ROSA RENOM
J: I és curiosa, perquè al mateix temps el Pipa és amic del seu home, i d'alguna manera té un altre tipus d'informació que evidentment no li passa. Són com dos mons compartimentats diferents, i això també és curiós.
Molta gent sortirà del teatre pensant que és una obra costumista.
R: Sí, desacomplexadament costumista, el Pere mateix ho diu.
J: Crec que es pot anomenar així, però les etiquetes aquestes enganyen una mica. Costumista, quan estudiava, eren retrats de comèdies de costums. És a dir, agafar el que feia el Vallmitjana. Personatges plans; l'aiguader, la botiguera i mostrar què feien, com cantaven… Per mi, el costumisme és això. Aquests no són personatges plans, són personatges rodons i tots presenten diferents cares. És un retrat de gent normal amb vides normals. Això és costumisme? Digues-n'hi com vulguis, però, no hi ha ningú que es drogui, ningú que assassini… Totes les pel·lícules que veiem ara, totes, serien costumisme. La majoria de sèries que veiem són costumistes, no? I també hi ha una economia del llenguatge de les coses. No es diu allò d'ara esmorzem o ara dinem, per situar l'acció. El que es diu i el que sobra ho ha anat traient, i això ho podem assegurar. Va treure una frase que en principi, tenia el seu pes, però en Pere la va treure en semblar-li innecessària. Amb això vull dir que ha anat a una economia i, quan hi ha una economia, és perquè el text té un pes i una importància per si sol. No són coses circumstancials.
També voldria afegir que hi ha una cosa que últimament suposo que no és tan important, però per mi sí que m'ho sembla, i és que la llengua té estil. És un català amb estil. El text recupera moltes frases, vocacions de Canet, però també en general del català que es parla, o que es parlava en aquella època a comarques. I això és una cosa que està vigilada, que s'hi ha fixat en Pere i que ho ha anat a buscar. Ja sé que ara no està massa de moda, però a mi m’ha semblat important, personalment.
Des d’en Damià de Ventdelplà que a Jordi Boixaderas no l’hem vist més fent televisió. Li ha fet la creu?
J: He fet alguna cosa, algun cameo amb el Joel Joan amb l'Escape Room que va fer, però sí, des de Ventdelplà que només vam fer el Grönholm amb tele i ja està. No m'agrada la tele ni el cine, ho trobo pesat i dur. Els serials que feia hi havia més llibertat. Ara va molt de pressa i el que volen és el vinga va. És la diferència entre una cosa artesanal i una industrial. M'he adonat que voler donar més qualitat de la que el públic demana és malgastar recursos i paciència de la gent. Tu has de donar allò. Aquest producte vol aquest nivell de qualitat. Ni més, ni menys. Menys, no, però més tampoc. No emprenyis la gent, no facis repetir. No, va, vinga, i ja n'hi ha prou. El públic que rep allò ja ho accepta d'aquesta manera.
"No m'agrada ni la tele ni el cine, ho trobo pesat i dur"
JORDI BOIXADERAS
R: Però és una bona gimnàstica també. A mi no em desagrada, però de vegades em canso i necessito tornar al teatre. Jo li tinc estima perquè de cop trobo que si el personatge ho permet i té un què, és gimnàstic; de vegades reps un guió i dius; Mare de Déu, com me’n sortiré! Passes per moltes coses i és divertit. Has de treballar molt amb la cosa instantània, deixar-te d'històries i anar a resoldre una mica, té certa gràcia. Ara que fa temps que no en faig m'agradaria tornar a fer alguna cosa amb càmera, per anar variant. És possible, però, que em cansés de seguida, perquè el teatre també és una cosa que controles més tu. A la que comença la funció, ets tu sense talls ni res. Si passa qualsevol cosa ho has de solucionar. Amb la tele pots estar molt inspirat, però aquell dia t'agafen d'esquena i només se't veu l'orella i no controles el que passa. El teatre et produeix més satisfacció.
És el fet de poder tenir el control el que els atrapa del teatre?
J: Quan vam començar -perquè vam començar pràcticament junts-, el teatre era molt diferent de com és ara. No el teatre, que era el mateix, vull dir la idea que teníem nosaltres del teatre, que és molt diferent de la que en té avui dia la gent i els actors que comencen, per descomptat. Ja tenim una edat, però en qüestió d'aquests anys, d'aquests 30 o 40 anys, ens hem hagut d'anar adaptant a un tipus d'indústria que no existia i que ha anat creixent. Avui parlàvem a una altra entrevista de per què hi ha tants espectacles que se'n van i no tenen lloc on reprogramar-se, i se'n van amb el teatre ple! La popularitat, tot això, abans no... Ha anat canviant aquesta feina i arriba un punt en què et dius, a veure, per on vam començar? Perquè això, on em trobo ara, no ho reconec. No té res a veure amb el que per mi era. Jo he tingut anades i vingudes i, durant un temps, vaig deixar de fer teatre. Després els amics m'han proposat coses que m'han estat llamineres i he tornat a començar una mica per la base.
Com era, però, aquest teatre de fa 30 anys?
J: Era un teatre on el que importava era l'espectacle. Era una cosa que ara és impensable, un mitjà de comunicació alternatiu. Abans no hi havia res més que l'oficial. Llavors, comunicar una cosa en gran públic de manera alternativa i lliure, potser el que s'acostava més a això era el teatre. Al teatre es podien fer coses que no veies enlloc més. Això regava uns atributs i una màgia especial. Això ha anat derivant cap a altres coses. I ara mateix el teatre té una altra funció, que són les mateixes funcions, però n'hi ha una que destaca, que és la de ser una cosa en viu. Aquesta temporada s'està omplint tot i pensem, o ens sembla que és per això, que la gent s'ha saturat de coses enllaunades, de coses artificials, de coses que se les mira des de casa i torna a valorar el fet de sortir, celebrar una cosa litúrgica que és riure o plorar conjuntament amb altra gent i veure personatges en viu, actors en viu, gent que, com diu el Sergi, no se sap mai com acabarà la funció, perquè és veritat. Quan comences mai saps si l'acabaràs, perquè pot passar qualsevol cosa. Té una mala salut de ferro el teatre. Sempre s'està a punt de morir i sempre ressorgeix, perquè té moltes facetes, moltes maneres d'entendre-ho.
R: En aquella època recordo que dèiem; en aquell teatre hi faran un cine. I ara dels cines n'estan fent teatres. És fantàstic. Em sap greu pel cine, però això, té una mala salut de ferro.
J: Però el que importava era l'espectacle! Hem fet això, la gent ha xalat i l'espectacle ha sortit bé. Me'n recordo que els primers temps de la tele fins i tot que et reconeguessin t'incomodava, més aviat. La gent es disfressava perquè no et reconeguessin. Ara és absolutament al contrari. Ara a la que omplim un dia, els joves diuen vinga va, que ho hem de posar les xarxes, que hem omplert, la foto! És totalment diferent, perquè és una altra època.
I no els agrada que sigui així?
R: Jo, per exemple, no tinc xarxes. Que tot el que et passi ho hagis de dir de seguida a les xarxes, és una cosa que em sobrepassa una mica. Si no, sembla que no existeixi.
J: Potser això, ja no hi he arribat...
Són conscients, però, que les xarxes són un gran altaveu per arribar a molta més gent?
J: S'han oblidat l'endemà. És una altra història. Marca una manera de divulgar i de viure.
R: La cosa ha canviat i ara tot deu haver de funcionar així. Abans hi havia la crítica, i ara alguns encara hi són. Ara hi ha molts bloggers d'aquests. La cosa va així i hi ha senyors d'aquests, que compten molt perquè tenen molts followers. De moment, a mi, no em crida.
Tots dos passen la seixantena. Els costa més que els arribin papers en aquesta edat?
R: A vegades passa, que són papers amb menys pes. Ara toca fer més de mares i d’àvies. Fins ara, sí que les mares i les àvies no tenien massa línia, però també penso que està canviant, a poquet a poquet. Costarà. Però no som taps! Posa-ho això, que hem de treballar! També vull dir que no podem pas aturar-nos.
J: La competència cada dia que passa se'ns està morint, o sigui que...
Pensen amb la jubilació o tenen d’altres projectes sobre la taula, en espera?
R: Sí. Perquè ara les coses a vegades van tan ràpides… Tot és tan curt! Abans amb una obra tiraves tot un any i la portaves de gira arreu. Ara cada tres mesos t'has d'anar aprenent un text nou, i no pots parar, perquè els sous estan una mica encallats. Doncs penses escolta, si em jubiles tindria la jubilació i aniria fent el que em vingués de gust. No sé si ho faria, però ho penso perquè continua sent tot una mica precari i cansa una mica.
J: Jo ho tinc més complicat, perquè faig coses que si em jubilés no podria fer, com els audiollibres, per exemple. De moment no hi penso. Ara tinc un projecte que em fa molta il·lusió, que és una obra escrita pel Ramon Madaula, produïda per Teatre de Guerrilla i dirigida pel Paco Mir. És una obra que em fa molta gràcia on som ell i jo i ens diem 'Els bons'. S'estrenarà cap a finals d'any a Girona, en farem gira i després cap a Barcelona. Són dos personatges que havien coincidit fent els pastorets de joves i que ara es troben al cap dels anys en una situació molt diferent. Un ha seguit un camí i l'altre un altre, i té una connexió amb el que feien als pastorets.