Sembla que fos ahir que la publicació del primer dels sis volums de La Meva Lluita, de Karl Ove Knausgård, La mort del pare, dividís els lectors entre defensors aferrissats de l’estil i els temes del noruec i els qui no suportaven llegir pàgines i més pàgines de detallades descripcions sobre la seva quotidianitat. El debat continua, com també ho fa la publicació de la resta de títols de la nissaga.

La darrera primavera, de la mà d’Eugènia Broggi i l’Altra Editorial ens arribava la traducció al català del quart títol: Ballar en la foscor, en què Knausgård ens submergeix en la seva etapa com a professor d’institut a Håfjord, un petit poble de la costa nord de Noruega. Té divuit anys, vol ser escriptor, vol conèixer dones i vol allunyar-se de Kristiansand.

Un nom, moltes persones

Amb l’arribada d’aquest quart volum, com si anéssim obrint una nina russa, descobrim un altre dels punts d’inflexió que marcarà el caràcter i el pensament del noruec: el pas de l’adolescència a la vida adulta. Hem assistit al sotrac que representa la mort del pare, amb tots els seus clarobscurs –obscurs, principalment– a la rutinària i tediosa vida conjugal i familiar i als primers anys de vida i trauma infantil a l’Illa de Tromøya. Cada cop som més capaços d’encaixar les peces del trencaclosques biogràfic de Knausgård, que hem conegut no de manera cronològica, sinó en grans eixos temàtics que acaben representant els moments cabdals de la vida de l’escriptor.

El Karl Ove de quaranta anys que reia i plorava histèricament en un avió, després de la mort del seu pare, al primer volum, agafa cada cop més profunditat. Ara que ja hem travessat l’Equador, estem en condicions d’afirmar que més enllà de l’honestedat, de la reflexió sobre la vida, de la prosa hipnòtica i de l’experiment amb el temps i la memòria, Knausgård proveeix al lector del meta-plaer de la construcció, en un exercici deliberadament literari: com ell mateix escrivia a l’Illa de la Infantesa, a propòsit del nom que ens posen els pares i que defineix totes les persones diferents que serem al llarg de la nostra vida, els quatre Knausgårds que ja coneixem s’entrellacen al nostre cervell, es completen i es complementen. I no només l’escriptor noruec, com a personatge i veu narrativa, també el pare, la mare,  l’àvia, el germà o la dona adquireixen dimensions diferents, agafen relleu i volum, canvien ells i la nostra percepció sobre ells.

Diuen –i, fins a un punt, és cert– que cada entrega pot llegir-se com una novel·la independent. Arribats a aquest quart volum, cada cop estic més convençuda que la dimensió que dóna la lectura per ordre d’escriptura enriqueix l’experiència lectora. Knausgård experimenta amb la seva memòria, amb la manera com les persones ens fem el relat de la pròpia vida, a través del record que desencadenen espais, objectes i altres persones, però alhora és capaç de fer-nos participar d’aquesta experiència com a lectors: de manera inevitable, cada aparició de la figura paterna ens remet a tot allò que ja en sabem i que forma part de la nostra memòria lectora, d’allò que ja hem experimentat durant els anteriors volums.

L’experiència també opera sobre els sentiments de culpa, de desídia, de rancúnia i, fins i tot, de lascívia. Arribats al quart volum, nosaltres hem deixat de ser els lectors neutres i nouvinguts de la primera entrega, coneixem bé en Knausgård, sabem quins són els mecanismes que el poden fer saltar i preveiem quines seran les conseqüències de determinats actes. Atorguem pes a fets aparentment banals perquè sabem quin paper acabaran jugant a la seva vida. Establim un diàleg amb l’autor i el seu univers, amb el seu passat, el seu present i el seu futur. Aquesta experiència compartida, aquest nivell d’intimitat, trenca la barrera del so de la novel·la autobiogràfica, tal i com va dir en el seu moment l’escriptor Jeffrey Eugenides.
 
La quotidianitat torturada
 
Si una cosa se li ha retret a Knausgård és la seva obsessió per la descripció precisa, pel detall. Segons els seus detractors, l’enumeració d’accions n’impedeix la lectura fluïda i fa que els punts àlgids de la narració quedin diluïts en el tedi de la quotidianitat.

No hi puc estar més en desacord. Que no és, potser, enmig de tot aquest tedi, de llistes de la compra, de canvis de bolquers i de cerveses amb els amics, que la vida, finalment, ocorre? D’acord: el temps literari és diferent del temps real, però aquest és, des del meu punt de vista, un dels eixos de La meva lluita: la claredat de pensament et pot assaltar mentre estens una rentadora i pot estar desencadenada per tota la resta d’accions que has dut a terme fins arribar a aquell punt. Els fets decisius de la seva vida es barregen, en un exercici d’hiperrealisme, amb altres que no semblen tenir excessiva rellevància.

El llenguatge del noruec no és poètic, no hi ha èpica, tampoc. Tot és eixut, fins i tot les seves digressions més brillants i això condueix el lector, de manera inevitable, a un estat d’ànim determinat que condiciona tota la lectura. No es pot empatitzar amb aquest tedi des de cap altre lloc que no sigui el propi tedi.

Knausgård prescindeix deliberadament de la progressió cap al clímax de la història, el crescendo que ens ha de portar al moment cabdal. El viatge de l’heroi, en el seu cas, és inexistent perquè la vida és així: avorrida i banal la major part del temps.

Pluja i escriptura: el Knausgård que vindrà

Some rain must fall, el cinquè i penúltim volum de la saga ha estat publicat recentment en anglès. Nosaltres haurem d’esperar-nos a la traducció de l’Altra Editorial, prevista cap a 2017 per conèixer el Karl Ove dels dinou als vint, que arriba a Bergen després d’haver estat acceptat en una prestigiosa acadèmia d’escriptura. Hem assistit a gairebé totes les seves lluites: sobreposar-se a un pare alcohòlic i dominant, combatre les pors infantils, el matrimoni o la paternitat. A Bergen, ja gairebé al final del camí, Knausgård ens submergeix en la que probablement sigui una de les seves lluites més importants perquè-ja ho sabem- acaba tenint quelcom de redemptora: el desig de convertir-se en un escriptor publicat i reconegut. Un desig que, segons sembla, col·lisiona amb la desaprovació dels seus companys i professors de l’acadèmia.

En paral·lel a la seva formació acadèmica com a escriptor, sabrem com va ser la seva primera relació de parella, com va casar-se amb la seva primera dona, la Tonje i en quin punt van començar a manifestar-se les conseqüències de l’autoodi que li hem conegut al llarg dels quatre llibres anteriors.

Escric això i m’adono que el final és a prop. Penso en tot el que sé –en el què sabem– de Karl Ove Knausgård i començo a fabricar la nostàlgia que et produeixen els bons llibres quan s’acaben, amb l’afegit de la intensitat amb què he viscut la vida d’algú altre i de la meva pròpia evolució com a lectora: del voyeurisme a la integració, de la seva a la meva memòria.

La saga Knausgård és plena de vida i tal vegada sigui aquest el seu gran valor, allò que fa que des d’aquell fundacional “la vida és senzilla per al cor: batega mentre pot”, la frase amb què arrenca La mort del pare, quedem atrapats en l’univers del noruec: en la cadència del seu batec i del seu esdevenir, en una de les experiències lectores més apassionants dels darrers anys.