La residència Faber d'Olot: quan la cultura no és només despesa, sinó inversió

Des del darrer mes de setembre, Olot compta amb un equipament que el situa en primera línia de la vida cultural catalana: Faber, Residència d’Arts, Ciències i Humanitats de Catalunya. Un espai que reuneix escriptors, traductors, artistes de diverses disciplines, estudiosos i científics amb l'objectiu d'ajudar-los a crear mentre conviuen plegats. El projecte, pioner a casa nostra pel que fa a ambicions, és liderat per l'escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972), Premi nacional de literatura 2007 i una de les plomes més ben valorades i respectades del moment.
 
Ningú millor que ell per liderar amb entusiasme i rigor aquesta residència de creació contínua. I ningú millor que ell per fer-nos cinc cèntims de l'aventura que tot just ara comença. "El projecte neix de l'oportunitat de fer una residència aquí, a Olot, amb uns fonaments molt sòlids". Serés sap de què parla, perquè ell mateix ha estat el subjecte protagonista de diverses estades en residències arreu del món. Amb un petit canvi: "a totes on jo he estat, només hi havia escriptors". No a la Faber. "És un espai interdisciplinari i treballarem per eixos temàtics, no pas per disciplines".
 
Aquest punt de partida ja fa ben singular l'espai, ubicat a l'Hotel Riu Fluvià. "El lloc que ens acull ja és un encert –subratlla Serés–, perquè fa que la meitat de la logística ja estigui controlada. Per exemple, l'organització no s'ha de preocupar d'aspectes com la neteja o la consergeria". La idea d'ubicar-ho a l'hotel va ser del regidor Josep Berga. "Ell va ser qui es va posar en contacte amb mi", explica. "Em va demanar que li expliqués, de manera molt innocent, què és tot això que vaig a fer pel món". En aquell moments s'activen converses, plans i il·lusions que, després d'un procés molt llarg, arriben a tenir el consens de l'Ajuntament.
 
Una residència que transcendeix el fet local
 
Tots els agents implicats en la construcció de la residència ho tenien molt clar: "No volíem fer una residencia d'Olot, sinó que volíem implicar tot el país", rebla. "És un projecte de país", torna a remarcar, amb satisfacció. "Evidentment que ens vam preguntar si Olot era el lloc adequat", confessa. I no pas per una qüestió d'idoneïtat, sinó perquè calia ajustar molt bé totes les peces i no errar el tret. Al final, la conclusió no admet discussions: "És el millor lloc, per molts factors –explica–: no és lluny d'altres grans ciutats com Girona o Barcelona, el túnel de Bracons fa que sigui un lloc estratègic; hi ha un context universitari molt proper a Vic i a Girona; i tens un entorn natural magnífic".
 
També hi ha un darrer factor, que parla molt de l'essència de la ciutat: "A Olot hi ha una programació cultural estable amb esdeveniments que son de renom nacional". Només cal repassar el calendari: el Festival Mot, el Sismògraf i programacions musicals com les del Turín. "Tot això ens deia que el lloc era l'indicat, perquè hi ha context fèrtil perquè la residència arreli". I hi ha, també, una massa crítica de gent que consumeix cultura. "Olot és una ciutat que ha apostat clarament per la cultura. Fa molt de temps que es treballa en aquest sentit".
 
Qui sap si tot plegat farà que es replantegi el centralisme cultural que tradicionalment exerceix Barcelona. "Es tracta de moure el país a d'altres punts geogràfics. El que volem és que Barcelona vingui a Olot". I l'única recepta possible és fer aportacions que siguin de qualitat. "Si el que ofereixes és bo, la descentralització és un fet", conclou amb rotunditat Serés. "És molt necessari, com a país, que puguem donar acollida al talent internacional. I també que, qui vingui, faci un retorn social i cultural".
 
Faber, un projecte d'ànima diversa
 
Faber són moltes coses en un sol lloc. "És un espai on gent d'arreu del món, amb trajectòries consolidades, arriba per treballar", defineix el director. "També és un lloc que genera activitat. Les persones que acollim participen en activitats programades expressament. Això fa que la seva presència acabi redundant en benefici de la ciutat i del país". Faber és una institució de servei. "Volem aquest talent acabi revertint a la ciutat i al país. Volem que les institucions i les entitats que ho vulguin ens facin propostes", explicita Serés, amb la vocació de fer el projecte vàlid per a tothom.
 
Però aquest entramat de relacions entre institucions i país no és fàcil, sinó ben al contrari. "Tenim un ideal i el volem construir, tot i que sabem que serà difícil". Per fer-ho possible, Francesc Serés compta amb l'ajuda de dues persones a mitja jornada que faciliten la feina que la residència tingui un funcionament òptim. "No es tracta de tenir un lloc. No has de crear un edifici. Fer un edifici és la part més fàcil", assegura. "Nosaltres teníem una idea i necessitàvem una casa". I no la van construir, perquè era absurd fer-ho. "Per això tenim tants museus i auditoris buits al país. Nosaltres generem activitats, no fem totxo".
 
La cultura no és només despesa, també inversió
 
La residència Faber subcontracta la casa que l'acull. "Fer un edifici de nou, amb tots els serveis, era impossible. L'únic que tenim llogat tot l'any és un apartament", un espai simple i senzill, amb cuina, menjador i dos despatxos per treballar. La resta va en funció de les necessitats del moment. "Hem començat amb dues residències: 28 dies per 5 persones. L'any que ve potser seran 5 residències. I d'aquí a dos anys potser podrem dir que passaran per aquí unes 70 o 80 persones". En aquest sentit, un dels grans models de referència és la Ledig House, de Nova York.

També altres residències, com les de Marsella, Bordeus, Alexandria o El Caire, projectes d'arreu de món que no es qüestionen contínuament si generen despesa, ben al contrari. "Pel que fa a nosaltres, tothom sempre ens pregunta com ens financem", afirma, incrèdul. "Cal que vigilem amb crear la sospita del que costa la cultura. La cultura no és només despesa, també és inversió, i hem d'evitar aquesta culpabilitat que sembla que tinguem a l'hora d'invertir en cultura, perquè en d'altres àmbits no ens ho preguntem, oi?". I la qüestió queda suspesa a l'aire, amb una resposta que sembla massa fàcil com per obviar-la.
 
Valèria Gaillard, submergida en Proust
 
Ara mateix, la Faber compta amb nou residents de diferents disciplines i procedències. Entre ells, la periodista i traductora Valèria Gaillard, que es troba en ple procés d'immersió proustiana. "L'any 2001 ja vaig publicar un primer volum traduït, Pel cantó de Swan", explica. Cada volum porta tres anys de feina. El segon, A l'ombra de les noies en flor, va aparèixer el 2013. Però la feina, els fills i logística de la vida diària posa molt difícil l'escriptura. "Costa molt de tirar endavant si no tens recolzament d'alguna mena", confessa. Per això, l'estada a la Faber està sent tan enriquidora i, alhora, tan necessària.
 
Quan fem l'entrevista, Gaillard porta cinc dies a la residència. "He fet seixanta pàgines d'El cantó de Guermantes [el volum que està traduint] i he avançat molt". La seva és una feina totalment artesanal. "Depèn de qui parla, has de ser molt precís i buscar exactament què vol dir –confessa–. Per traduir Proust necessites un estat d'ànim que aquí, a Olot, trobo. És un lloc perfecte per traduir, ideal, perquè no tens cap mena d'interferència". Un altre dels valors afegits és el fet d'estar treballant amb altres creadors.
 
"És molt enriquidor ser aquí amb gent de tot arreu. A la nit estem junts, xerrem, parlem de les coses que llegeixen". La traductora, que ja havia viscut una trobada similar a Farrera, creu que això fa que hi hagi un ambient molt maco entre els residents. "No ens coneixem de res i això no deixa de ser una molt bona oportunitat de conèixer gent interessant. I també una oportunitat de fer contactes", detalla, satisfeta.
  
Proust, la base d'una cultura
 
Per a Gaillard, l'elecció de Proust com a traductora és un repte i una passió. "Tenim una societat d'amics de Marcel Proust i, ara mateix, hi ha un cert moviment de revival a Catalunya". L'obra de l'autor francès és llarga i costosa, "però quan hi entres t'hi enganxes", afirma. "Crea addicció, perquè domines França de dalt a baix: tots els pensadors, els escriptors i filòsofs dialoguen amb ell. I l'obra tracta de tot: és novel·la total, d'amor, històrica, sobre l'escriptura, etc".
 
"La comprensió de relats com el de Proust crea les bases d'una cultura –sosté, amb convicció–. Són debats complexos, que funden la societat actual". Proust analitza la societat amb molta descripció i reflexió. "El fil conductor de la novel·la és un personatge que vol ser escriptor. És un personatge que interpel·la a una societat contemporània i que ens demostra que no som aliens a les seves preocupacions", subratlla Gaillard.

Un món, el de Proust, que encara és viu i ressona, que esdevé el millor símbol d'una residència que arriba amb la passió i la humilitat de fer bona lletra, de fer possible que es treballi amb comoditat i això propiciï grans resultats. Amb la voluntat de transcendir i fer reflexionar, de convertir-se en un dels grans referents del món creatiu català a nivell internacional.