Sempre que desapareix alguna cosa que m’agrada em lamento amargament. També ho faig avui, quan s’acaba de saber que tanquen dues revistes tan importants com Interviú i Tiempo. El grup Zeta ha decidit deixar de publicar-les perquè no són econòmicament rendibles. És una explicació del tot raonable. Igual que és raonable que un empresari cinematogràfic tanqui una sala de cinema perquè apujar cada dia la persiana li resulta més car que els beneficis que en treu. O que un botiguer tanqui una botiga emblemàtica per motius similars. La racionalitat i la cerebralitat són bones conselleres d’aquells relativistes que, com el seu propi nom indica, estan molt feliços relativitzant-ho tot i trobant explicacions d’allò més neoliberals a tot conflicte que els posen al davant. No és el meu cas.
Entenc perfectament que una empresa prengui les decisions que més li convinguin perquè d’això tracta ser empresari, de calcular els balanços, d’arriscar-se (és una feina que en moltes coses em sembla admirable) i de ser realista. Per tant, no és aquest un article que pretengui ser crític amb el grup Zeta. Com totes les empreses, deu tenir motius de crítica i de lloança, però el que avui vull fer és pensar en la mort d’Interviú i de Tiempo i intentar recalcar alguns aspectes que em semblen rellevants.
[blockquote]Com a periodista lamento la desaparició de dues capçaleres que porten molts anys intentant fer la seva feina: explicar el món[/blockquote]
Com a periodista lamento la desaparició de dues capçaleres que porten molts anys intentant fer la seva feina: explicar el món. Les dues ho han fet a la seva manera. Maneres no sempre iguals, ans al contrari, metamòrfiques al llarg dels anys. Interviú aferrada al reporterisme més compromès al llarg de la primera etapa del seu trajecte. Compromès i molt sovint salvatge. Agafar avui un exemplar de la segona meitat dels anys setanta i inclús de la primera meitat dels vuitanta és descobrir grapats de fotos de cadàvers mostrats sense cap mena de pudor. Fotos que avui ens escandalitzarien si veiéssim publicades. Cadàvers d’accidents, d’atemptats, de catàstrofes naturals, de tot de el corol·lari possible de la crònica negra...
Va publicar unes quantes desenes de reportatges d’investigació memorables, va fer suar polítics i empresaris, va treure els colors a molta gent que mereixia passar per la vergonya. I sempre amb una noia despullada a la portada. Va ser sempre la seva senyal d’identitat. Durant molts anys no pas l’única. Amb els pas del temps, em temo que sí. Aquest va ser, tal vegada, el seu motiu de decadència. El consumidor habitual potser ja no està tan disposat a pagar cada setmana mogut només per una noia atractiva i amb poca roba a la portada i a algunes pàgines interiors. Potser el model ha acabat esgotant-se i li ha mancat cintura, capacitat d’evolució, de reformulació, d’adaptació als nous temps.
Mirem, però, una mica més enllà. Què vol dir això que acabo d’escriure? Què vol dir “adaptació als nous temps”? Perquè aquesta adaptació existeixi, perquè els mitjans de comunicació “s’adaptin als nous temps” què és el que ha de passar? Perquè, esclar, que jo sàpiga la comunicació –les velles teories que ens explicaven a la facultat així ho assenyalaven- no és unidireccional sinó bidireccional, existeix l’emissor i també el receptor i el canal i el missatge i el contingut i... Són els emissors els únics que han d’estar disposats a adaptar-se als nous temps? L’adaptació als nous temps significa la dictadura del receptor?
Què estem disposats a donar com a receptors del que ens proposin els mitjans de comunicació que estan “adaptant-se als nous temps”? Quina educació comunicativa tenen els joves i com cultiven els seus interessos? Se’n preocupen o estan sempre a veure-les venir i com que ells són la personalització dels “nous temps” amb veure-les venir ja en tenen prou? Els “nous temps” vol dir inexorablement mirar una pantalleta totes i cada una de les hores del dia? Mirar una pantalleta totes i cada una de les hores del dia és sinònim, per exemple, de llegir?
[blockquote]Què estem disposats a donar com a receptors del que ens proposin els mitjans de comunicació que estan “adaptant-se als nous temps”?[/blockquote]
Potser a Interviú li havia arribat la seva hora, potser no donava per a més. Però potser sí. I aquest “potser sí” potser no és només responsabilitat dels qui la feien. Ens falta educació mediàtica. Ens en falta molta. No estem sabent afrontar bé les exigències de la transformació comunicativa que ens giravolta el pensament i les expectatives cada dia. La realitat és que ara tothom ho vol tot mastegat i digerit a nivells d’un infantilisme absurdíssim. La mal dita “immediatesa” és massa sovint sinònim de la mandra més colossal.
Fins el moment present les xarxes socials i les noves tecnologies no han fet sinó empobrir el periodisme. Les coses ja no s’expliquen sinó que es resumeixen perquè sinó els pobrets consumidors s’avorreixen. Tot ha de ser fresc, picat i ocorrent, tot ha de ser molt visual i poc dens. Les pel·lícules, els llibres, les exposicions i els discos s’han de relatar fent mil i una connexions i “links” perquè no quedi pobre. Més de sis minuts d’entrevista televisiva és un excés que no es pot permetre.
I així anem. I així, Interviú i Tiempo no seran ni molt menys les últimes víctimes.
Una de les portades d'«Interviú»
