Mag Lari: «Vaig créixer pensant que ser diferent era dolent»

Amb Josep Maria Lari fem un repàs a la seva trajectòria i descobrim com dirigeix des del 2017 "Nada es imposible", l’espectacle del Mago Pop

El mag Lari, al centre de Barcelona
El mag Lari, al centre de Barcelona | Hugo Fernández
04 de febrer del 2024
Actualitzat el 05 de febrer a les 14:15h

Amb més de 30 anys de trajectòria, Josep Maria Lari (Barcelona, 51 anys), conegut popularment com el Mag Lari, s’ha convertit amb tot un referent de l’art d’il·lusionar platees. Strafalari és l’espectacle que el porta de gira en aquests moments, i que no deixa de ser tota una declaració sobre com és el reconegut mag que va néixer al Llantiol quan encara estudiava filologia catalana i que ha trepitjat bona part dels teatres i escenaris del país, sorprenent i deixant bocabadats milers de persones.
 
Però el que molts desconeixen de la seva trajectòria és que des del passat 2017, ara fa 7 anys, dirigeix Nada es imposible, l’espectacle del Mago Pop, que també ha sorprès milers de persones a Barcelona, Madrid o Brodway. La seva és una relació que es va iniciar quan Antonio Díaz era un fidel seguidor seu i l’anava a veure allà on actuava. Aquesta història va de dualitat, amistat i amor. 
 
Queda algú que li digui Josep Maria Lari o, fins i tot, pels seus pares ja és el Mag Lari?
 
Josep Maria només m'ho diu la família o la gent que no em coneix de res i es pensen que dient-me així crearan una cosa més íntima. Però, des de petit, que a l’escola tothom em deia Lari. És un cognom fàcil i bonic, i sempre m'he diferenciat així de la resta. Alguna vegada m’ha passat que fent bolos per Espanya, et ve el regidor del teatre i et diu; "Oye una pregunta Mag, el camerino es…" i es pensen que Mag és el nom! (Riu).
 
Fins a quin punt el Mag Lari s’ha cruspit en Josep Maria?
 
La màgia és la meva feina, i el personatge del Mag Lari només el faig a l'escenari o quan participo en la tele o en altres esdeveniments. És molt diferent el Mag Lari de la persona. El Mag Lari és un tipus malcarat, que té un humor una mica àcid i que colla molt el públic. En Josep Maria és tot el contrari, fins i tot tímid! Una dona una vegada em va dir: 'És que de normal ets molt avorrit!' (Riu). I és cert, per tant, no em costa gens diferenciar-ho.
 
"El Mag Lari és un tipus malcarat, en canvi, en Josep Maria és tot el contrari, fins i tot soc tímid!"

A més, màgia fora l'escenari no en faig mai. Així com hi ha mags que els agrada portar la baralla de cartes a la butxaca i fer coses, a mi no em diu res. Alguns mags els agrada molt veure la cara de sorpresa de la gent, la cosa aquesta de quedar-se amb tu, però per mi no té cap al·licient. Em prenc la màgia com una cosa teatral, com l'eina que puc fer servir per fer un espectacle. Vull que t'ho passis bé, que et sorprenguis, però no em vull quedar amb tu.
 

Mag Lari durant l'entrevista amb Nació Foto: Hugo Fernández


Té 51 anys, dels quals 30 els porta dedicant-los a la màgia. Com sorgeix aquesta passió i quan s’hi comença a dedicar professionalment?
 
Sorgeix quan ets nen i amb 14 anys llegeixo el primer llibre de màgia. A partir d’aquí, decideixo que vull ser mag. La família em diu: 'Pren-t'ho amb calma, estudia, i quan acabis la carrera ja veurem què fas'. Vaig estudiar filologia catalana, però a les nits ja estava al Llantiol fent màgia. En acabar la carrera, no em va passar ni pel cap ser professor de català.
 
Després, tot ha passat molt de pressa, però molt a poc a poc a la vegada. Considero que la meva carrera ha estat d'anar pujant esglaons i, cada any, ha anat una mica millor que l'anterior. Això m’ha permès sempre tocar de peus a terra, un fet que m'ha donat molta felicitat.
 
I com es crea el personatge del Mag Lari?
 
El personatge és la meva gran troballa. Del que estic més orgullós de la meva carrera artística és d'haver trobat el personatge, perquè després pots vehicular tot el que fas. I aquest personatge es comença a crear l'any 94, quan era jovenet. Estava al Llantiol treballant amb la Meritxell Huertas, que era la meva parterner, i fèiem un número de màgia on no parlava. Un dia, la Meri es va posar malalta, vaig trucar i els vaig dir que no hi podríem anar. El cap, en Manel, em va dir: 'Però tu no ets el mag? Vine cap aquí a fer màgia!'. Aquell dia em va tocar fer números parlats per primera vegada, i el públic del Llantiol que hi anava a fer una copa imposava molt, perquè si no ho feies bé, passaven de tu. Vaig començar a fer un personatge molt sobrat, cregut, i vaig aconseguir guanyar-me la seva atenció. Amb el temps ho he anat suavitzant, però l’inici del personatge és llavors.
 
Ara es troba de gira amb Strafalari, un espectacle que és una picada d’ullet a com és el Mag Lari…
 
Sí, ell és un personatge altiu que fa broma amb tothom i que juga molt amb el públic. Tot el que passa durant l'espectacle ho aprofita. Hi ha molta improvisació, però també és cert que és menys improvisat del que la gent es pensa. Evidentment, tot juga a favor del títol, tot és estrafolari; el vestuari, el maquillatge, els llums... Al final, en acabar l'espectacle, fem una reflexió parlant del concepte estrafolari, i m'agrada dir que ser diferent és bonic en aquesta vida. Vaig créixer pensant que ser diferent era dolent i no. Està molt bé que cadascú pugui ser com vulgui i, ser estrafolari està molt bé.
 
"Està molt bé que cadascú pugui ser com vulgui i, ser estrafolari està molt bé"
 
Desconec com funciona el seu negoci, el de la màgia. Cada truc té un preu i els compren en alguna plataforma o com va això?  
 
Hi ha un corpus, una sèrie de jocs de mans, i n'hi ha uns quants que són els clàssics. Les anelles xineses, per exemple; vas a una botiga de màgia, les compres, les practiques i les fas. No té ni drets d'autor. Després trobem a altres números que els inventem nosaltres, i no només els inventem, sinó que mirem la forma de com construir-los. Contractem un constructor o algun expert que treballi amb els materials que necessitem, perquè ens ho pugui fer. D'altres, són números que ja existeixen, que fabriquen altres mags i que els compres directament a ells. En comprar-los, ja estàs adquirint també el permís perquè te'l deixin fer.

"La posada en escena i el personatge és el que fa que un mag destaqui per sobre d'un altre"

Ara bé, no hi ha dos jocs de mans iguals pel que fa a l'escenificació o la forma sobre com fer-lo o mostrar-lo. El que és més important en la màgia és la presentació, l'escenificació que li poses. Una caixa d'espases feta per dos mags són dues caixes diferents, tot i que l'efecte sigui el mateix. La posada en escena i el personatge és el que fa que un mag destaqui per sobre d'un altre.

 

El Mag Lari, a la redacció de Nació Foto: Hugo Fernández


Per a molts ha situat Castellserà al mapa, el municipi lleidatà on viu, de la comarca de l’Alt Urgell, de tan sols 1.000 habitants.
 
Sí, vaig aterrar allà perquè hi ha una casa del segle XVI impressionant, que es deia Cal Tarragona. De fet, va ser de la família Tarragona des del 1580 fins al 2018, que és quan l'agafo i li passo a dir La Casa dels Àngels. Quan me l’ofereixen i la veig, em venen totes les idees de fer un restaurant, la casa dels àngels, un teatret, una exposició de Michael Jackson... Totes les coses que tenia al cap, les podia fer allà.
 
La casa sempre havia estat tancada i volia obrir-la, que la gent la pogués veure i visitar per dins. A partir d'aquí, ens hem trobat amb moltes històries que giraven entorn de la casa i que no m'he inventat, com una llegenda que diu que el Sant Greal hi va passar una nit; que una minyona dels Tarragona la van penjar per bruixa; que tenen un oratori que el va beneir el Papa Piu VI o que la comitiva de Felip V hi va parar. Han passat coses tan maques en aquella casa que dic, home, això s'ha d'explicar.
 
Que bo!
 
Sí, és una casa experiencial on la gent la pot visitar i on passen coses, perquè a més, la casa ara és d'un mag. No és un túnel del terror perquè no fa por; no és un scape room perquè no t'has d'escapar d’enlloc; no és un museu perquè és divertit, però sí que té elements de tot això. A més, hi ha un restaurant que n'estem molt contents perquè la gent hi menja molt bé, tenim un teatret on fem espectacles i, també, del que estic molt content, és de la sala que es diu Wonderland, on es troba tota la col·lecció d'objectes de Michael Jackson.
 
I vostè, viu a dalt, a l’altell?
 
No, a l'altell és on vivia el servei. Visc a la casa, però no ve de pas, per dir-ho d'alguna manera. (Somriu). No s'intueix on està l'habitació, però des de casa ho veig tot!
 
Qui el segueix sabrà de sobres que és un autèntic fan de Michael Jackson, com ara confessava amb la seva col·lecció. Fins a quin punt n’és fan? 
 
Tinc unes 300 peces d'ell que es poden veure a la col·lecció; roba, mobles de casa seva, barrets, ulleres de sol, llapis d'ull de maquillatge, cabells, un xiclet mastegat per ell, instruments... Hi ha de tot! M'he passat tota la vida comprant objectes seus, m'hi he gastat molts diners, no sé quants, i no ho vull saber!
 
"Tinc unes 300 peces de Michael Jackson a la col·lecció. M'he passat tota la vida comprant objectes seus, m'hi he gastat molts diners, no sé quants, i no ho vull saber!"
 
S’ha trobat mai amb algú que sigui igual de fan seu que vostè de Michael Jackson?
 
No, m'espantaria! (Riu). Al llarg de la història, he tingut clubs de fans i seguidors molt intensos, de què s'esperin a la porta de casa o, una vegada, fins i tot, es van emportar una bossa d'escombraries que havia llençat. No ve de gust que algú et pugui obrir les escombraries per remenar. També són etapes, ara estic més tranquil·let en aquest sentit. M'agrada l'admirador, la persona que et ve a veure i que et felicita, això és molt agradable.
 
Però saps qui n'és molt fan també de Michael Jackson i d’un rollo com jo? La Lady Gaga! A vegades he anat a subhastes i, moltes de les coses que es venen, les compra sempre el mateix senyor que ve de part seva. Llavors no pots comprar res, perquè clar, aquesta dona té més diners que ningú i s'ho queda tot!
 

El Mag Lari, durant l'entrevista amb Nació Foto: Hugo Fernández


No han pensat a unificar la col·lecció a Castellserà?
 
Fa poc que tenim obert, però la pròxima vegada que vingui per aquí de gira, la perseguirem a veure si la podem fer venir, que vegi com a mínim tot el que hi tinc. I, escolta, si m'ho compra potser li ho venc tot!
 
Sí? S’ho vendria?
 
Sí, que ens fem grans! (Riu). No, ara no, que ho estic ensenyant i em fa il·lusió, però canvia molt quan comences a comprar coses amb 20 anys que quan ho compres amb 50. La il·lusió sembla que no, però va decreixent.
 
Vostè, que és de ciutat, no troba a faltar Barcelona?
 
No, perquè hi estic sempre. Cada setmana vinc a veure a la família, reunions, treballo amb el Mago Pop... Baixo a la ciutat un parell o tres de vegades a la setmana i ara no hi tornaria a viure. La tranquil·litat que et dona el camp aquí no la tens. Quan vinc a Barcelona m'estresso, i soc de la ciutat! Estic començant a entendre això que diuen els de poble que quan venen a la ciutat es posen nerviosos. Al principi, rius, però a la que portes anys fora, no trobes a faltar l'estrès, els cotxes, ni tot el rebombori que s'hi cou.
 
Mai s’ha amagat de la seva orientació sexual i vostè ha fet el camí contrari a la majoria, que tendeixen a deixar els pobles per venir a les grans ciutats. Com ho ha viscut això? 
 
És molt fàcil sortir de l'armari quan ets mediàtic, perquè caus bé a tothom, i et diuen coses d'aquelles com: 'No, si no passa res, jo tinc un amic que és gai!'. Però a la vida no és així, la realitat no és aquesta. El fotut és ser gai en un poble, que no els faci gràcia i que t'ho facin saber. Entenc que tants i tants gais hagin hagut de marxar dels pobles per anar a viure a Barcelona o a Madrid. La meitat que s'hi troben han viscut aquesta història perquè venen d'Espanyes profundes on és impossible viure.
 
"És molt fàcil sortir de l'armari quan ets mediàtic perquè caus bé a tothom"
 
Molta gent desconeixerà que des del 2017 dirigeix l'espectacle "Nada es imposible", del Mago Pop. Com es produeix aquest binomi?
 
A l'Antonio el conec des de fa molts anys i, de fet, el conec perquè ell era seguidor meu i em venia a veure. Un cop, fins i tot, el vaig treure a l'escenari d’entre el públic. De jovenet es va presentar a un concurs de mags i jo l'estava veient. En acabar, de tots els que havien actuat només m'havia agradat ell, vaig anar al camerino a felicitar-lo i no el coneixia de res, però ell a mi sí, i es va quedar de pedra. Des de llavors, s'ha creat una relació molt bonica on li he volgut fer de tutor i m'ha agradat molt, però ell també sempre ha volgut fer molt la seva, sobretot de jovenet. El 2017, em va dir que li agradaria que el dirigís. Si jo soc tímid, ell és tímid el quadrat, i també és cert que volia fer les coses ben fetes i era molt prudent. Em va dir: 'Ffins que no tingui diners per poder-te pagar com a director, no et molestaré'.
 

El Mag Lari dirigeix l'espectacle del Mago Pop: Hugo Fernández


I ara ja el pot molestar...
 
Ara sí, sempre que vulgui!
 
Fins a quin punt existeix rivalitat entre vostès en dedicar-se al mateix?
 
La dualitat aquesta sí que passa al món de la màgia. Crec que és la primera vegada que un mag dirigeix a un altre mag i, a més, els dos ens dediquem al mateix i a la mateixa ciutat. Però crec que hem trencat això, i es pot trencar fàcilment si hi ha amor, perquè ens coneixem i ens estimem molt. A mi em ve molt de gust dirigir-lo i ho considero tot un honor, i a ell li fa molta il·lusió que el dirigeixi, i això és meravellós.
 
"Amb el Mago pop ens coneixem i ens estimem molt"

Aquesta simbiosi continuarà per molt més temps?
 
Això no se sap mai! Mira el Michael Jackson i Quincy Jones, semblava que eren inseparables i, un dia, Michael Jackson li va dir que prou. La vida és molt llarga... A mi m'agrada molt estar en el seu vaixell i ajudar-lo amb tot el que puc, però entendria que un dia em digués que ha trobat a un altre director.
 
Quins plans li presenta el futur?
 
La idea és fer un espectacle nou i gran a Barcelona, i segurament el faré amb l'Antonio, que me'l produirà o me'l dirigirà. M'agradaria treballar amb ell i, més, tenint aquest teatre tan bonic com és el Victòria! També estic escrivint des de fa any i mig la novel·la de la Casa dels Àngels, que em fa molta il·lusió. M'he donat de temps fins al 2024 per acabar-la i és ficció, inspirada amb llegendes. M'agrada molt parlar del Sant Greal i, tenint la llegenda a casa, aprofitar-la.