Marc Recha (L'Hospitalet de Llobregat, 1970) torna a l'actualitat cinematogràfica amb Un dia perfecte per volar (2015), un film amb només tres actors i rodat en cinc dies que arriba aquest divendres a la cartellera. Protagonitzada per Sergi López, el propi Marc Recha i el seu fill, Roc Recha, la història posa de relleu la vigència d'un autor de mirada singular, compromès amb el cinema que transmet la veritat que hi ha en un tall de la vida. De nou amb el paisatge com a figura essencial, en aquesta ocasió és el massís del Garraf qui embolcalla una confidència plena d'optimisme entre pare i fill, lluny de la llarga llista de pel·lícules –de Hollywood i d'aquí– que s'han entestat en retratar un patriarcat turmentat. Seleccionada a la secció oficial del darrer Festival de San Sebastià, el film és una ocasió perfecta per entrar al món màgic dels nens i per deixar-se seduir per allò invisible que hi ha en un conte i en el vol d'un estel.
 
- Amb Un dia perfecte per volar, Marc Recha trenca un silenci fílmic de sis anys. Des de Petit indi, estrenada l'any 2009, que no havia emprès un projecte cinematogràfic en solitari. A què s'ha degut aquesta "pausa"?
 
- No hem parat de fer coses. Justament, Un dia perfecte per volar va ser plantejada com un aperitiu entre d'altres projectes que anaven quallant. Entre el 2013 i el 2014 vam rodar Els ponts de Sarajevo, una pel·lícula de producció francesa formada per peces de tretze directors d'arreu d'Europa. Per fer un parèntesi volíem fer una cosa petita, fora de tota l'òrbita industrial. Ens vam reunir durant l'agost i, com que som amics i ho fem desinteressadament, vam procurar acotar el rodatge i quadrar l’agenda de tothom. Al final, ho vam fer en cinc dies.
 
- Una optimització total de temps i de recursos.
 
- La idea era fer una història al costat de casa. Aleshores, quan la vam rodar, en Roc tenia sis anys [ara en té vuit] i vam pensar que tot havia de girar al voltant d’un pare i un fill que passaven hores plegats, caminant. De fet, vam filmar el que faig amb el meu fill quan surt de l’escola.
 
- Un dia perfecte per volar té molta part de "veritat". La càmera s'introdueix a la vida, pràcticament.
 
- Es allò que citava Josep Pla, en referència a Stendhal, de "passar el mirall per la realitat" per parlar de les coses més properes. Vam agafar en Roc i vam construir tot el relat amb la voluntat d'evidenciar que el pare era molt present. Volíem que hi fos en tots els elements de la pel·lícula: en Sergi López, en el meu personatge, al conte del gegant, a través del paisatge, etc... Sempre entenent que és el pare qui acompanya el fill perquè el fill pugui volar lliurement, deixant clara la necessitat de sentir-se segurs que tenen els infants.
 
- La paternitat és el moll de l'os de la pel·lícula, amb la singularitat d'haver-se fet des de la mirada de la figura masculina, del pare. Necessitava establir aquest ambient de versemblança a través d’un format íntim i de màxima complicitat amb l’espectador?
 
- Quan faig pel·lícules, actuo de manera visceral i intuïtiva. Ara ja acumulo un pòsit de trenta anys d'experiència, però encara vull conservar aquest punt. A més, considero que sempre comencem a pair les nostres obres quan en tenim una certa perspectiva. A Un dia perfecte per volar volia parlar d’una cosa tant propera com la transmissió oral del pensament. I que podem activar la curiositat de les criatures a través d'un conte.
 
- No sembla gens gratuït, perquè els contes acostumen a ser petites lliçons de vida.
 
- La gran majoria de contes són faules, jocs de miralls que contenen una part d'aprenentatge, com el conte del gegant que apareix a la pel·lícula. A Un dia perfecte per volar volíem que l'espectador veiés, per primera vegada, la idea d'una paternitat desitjada, constructiva i positiva. Buscàvem una manera natural de veure les coses, des de dins, en contraposició a un tipus de cinema on el patriarcat és castrador i impositiu, com per exemple veiem a Fanny & Alexander (1982), entre moltes altres. Hi ha una generació, amb gent que va dels trenta als cinquanta, que va desitjar ser pare de manera espontània, feliç i inclusiva, i que sabien que tot plegat podia ser una gran aventura.
 
- I com aplica aquesta aventura a la seva vida diària, amb el seu fill?
 
- Quan el meu fill surt de l’escola no l'apunto a activitats extraescolars. Passegem, anem a comprar fruita o llenya i intento que tot sigui una experiència o un joc, al mateix temps que és un aprenentatge. En el fons, es tracta de fomentar la curiositat i que vegin que, a poc a poc, anem descobrint coses de la vida.
 
- Parla de curiositat i reivindica el fet de tenir una mirada pròpia, dos valors que semblen a la deriva en la societat actual. La curiositat ens fa persones més intel·ligents?
 
- Suposo que depèn molt de l’actitud personal de cadascú i, també, de la gestió del temps. En la part de món on som, sembla que tot hagi de ser immediat, especialment el plaer. Tot és estàndard i homogeneïtzat. Quan ets amb els teus fills, has de prendre decisions en aquest sentit i sé que és complicat, perquè la gent ha de compaginar-ho amb la feina. Jo he tingut la sort de poder gaudir de molt de temps gràcies al tipus de feina que tinc i això em permet passar moltes hores amb els nens.
 
- La localització sempre ha estat un aspecte molt important en els seus films, amb una ruralitat actualitzada que agafa categoria de personatge. Des de L'arbre de les cireres (1998), passant per Pau i el seu germà (2001) –que passava a un poble del Pirineu–, per Petit indi (2009) –en un entorn rural de l'àrea metropolitana de Barcelona– i ara, que l'acció es situa al massís del Garraf. Per què va escollir aquest escenari?
 
-Primer, per una part pràctica [Marc Recha hi viu] i, després, perquè el massís del Garraf té aquesta sensació de paisatge lunar. És desolat i, a la vegada, conté una força magnètica. També m’agradava molt la idea dels arenys i que la gent hi vagi a fer espeleologia. És un paisatge fascinant.
 
- El títol del film sembla lligar amb el moment col·lectiu que viu Catalunya, un temps que podríem definir de somni, de descoberta i de valors en positiu. Vostè sempre s’ha significat políticament per la independència i l'hem vist dirigint, fins i tot, un dels vídeos de Junts pel Sí. Com viu aquest moment històric?
 
- El visc des de l'entusiasme, m'ho estic passant molt bé. Durant anys he llegit i estudiat tot el que va passar els anys 20 i 30, i he posat molta atenció en el període per tal d'entendre la complexitat d'aquell moment. Salvant les distàncies, trobo que hi ha moltes similituds, sobretot perquè també era un moment fabulós per transformar i construir coses noves, com ara. No es tracta, només, de canviar de bandera. Es tracta de construir una manera nova de relacionar-nos i de repartir la riquesa. El "procés" és un cant a la fraternitat i solidaritat de les bases. És un moment únic i, si la cosa va per aquí, m'hi sento molt a gust. Si anem a fer una nova república, fem-ho des de zero, des de sota.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=y4W8mhwNFIo[/youtube]