"Volem convertir el Sant Jordi Club en un escenari únic i privilegiat perquè serà el primer gran auditori de l'Estat concebut en origen per oferir la màxima qualitat tècnica acústica i visual en espectacles de música en viu de format mitjà". Així presentava la primera tinent d'alcaldia, Laia Bonet, la idea amb què es vol reformar el germà petit del Palau Sant Jordi, la setmana passada. Hi ha diversos matisos rellevants -què és el "mitjà format"? Per què serà el primer espai estatal amb aquestes característiques? Quines opcions similars hi ha a la capital catalana? És suficient, l'oferta actual?- que obliguen a posar el focus en el conjunt de les sales de concerts de Barcelona. Així, Nació radiografia un sector que mou masses, però que també mou la cultura de petita escala. La música a la ciutat, i la relació amb els espais disponibles.
D'entrada, si es pregunta per quin és l'ecosistema de sales a Barcelona, i com estan endreçades, costa trobar una resposta. Els paràmetres són diversos, els actors de la partida van canviant i el que es recomana és preguntar a l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc) quin llistat tenen d'afiliats a la capital catalana. Tanmateix, hi ha un informe que es va encarregar uns anys enrere (2018) que dona pistes i assenyala el camí de la música en viu a la ciutat, tot posant el focus en les sales privades.
Quan es va presentar, el text inicial advertia la realitat esquiva del gremi. "Feia deu anys que no s'intentava analitzar l'estat del sector de les sales de concerts a Barcelona de manera minuciosa, massa temps per a un ecosistema que canvia i muta constantment i que és difícil de conèixer a fons, ja que està format per centenars d'empresaris que, moltes vegades, prefereixen ser invisibles davant de l'administració perquè així tenen la sensació que ajuden a protegir la seva activitat", establia el text d'un estudi encarregat per l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).
L'informe va acabar recollint l'existència d'espais tan diversos com el Poble Espanyol, les sales Razzmatazz, el Sidecar o l'Ateneu Popular 9 Barris. En total, hi havia comptabilitzades 101 sales privades on es programava música en viu a Barcelona, la meitat de les quals ubicades als districtes de Ciutat Vella (30) i Sants-Montjuïc (21).
També s'explicava llavors que hi havia una manera de categoritzar-les per aforament. Així, la gran majoria de les sales estaven tenien el que es considera capacitat baixa (menys de 150 persones). Representaven un 67% dels espais de música en viu de la ciutat. Dues terceres parts. Després hi havia 15 sales que arribaven fins a les 350 persones de públic permès, sis que s'enfilaven fins als 500 espectadors, deu que tenien un aforament de fins a 1.500 persones i dues que es movien en la forquilla d'entre 1.500 i 5.000 possibles assistents. Aquests últims espais, entre els quals s'inclou, per exemple, Razzmatazz, són el que l'estudi considerava "el pas previ al macroconcert". A banda d'aquesta classificació quedaven els espais com el Sant Jordi Club, el Palau Sant Jordi, l'Estadi Olímpic o el Camp Nou. Tampoc s'hi inclou el Fòrum, un espai que pot arribar a concentrar diversos concerts amb milers de seguidors.
Viabilitat difícil, programació desigual
El sector assenyala que hi ha la necessitat d'aclarir realment quina és la capacitat de les sales. "Fa molt de temps que demanem canviar-ho, perquè hi ha una distància molt gran entre els aforaments administratius calculats temps enrere, i el que resolen unes inspeccions de Bombers amb tota mena d'exigències", estableix Lluís Torrents, el president d'Asacc. També lamenta que moltes sales tenen un ús mixt, i han de complementar la seva activitat de programació musical amb nits de música amb punxa-discos i copes, i que per això ja tenen molta més pressió de l'administració.
De fet, l'estudi de l'Icub de l'any 2018 ja apuntava quina era l'activitat dels locals privats de programació musical a la ciutat. Llavors, constava l'existència de 16 sales a la capital catalana que programin més de 300 concerts cada any. Per contra, dels espais de Barcelona preparats per acollir música en viu, una tercera part programava concerts menys de quatre vegades al mes. Una altra tercera part de les sales estudiades oferia música en directe entre 50 i 150 vegades a l'any.
"La percepció general ha estat que la música en viu és una activitat que per ella mateixa no ofereix beneficis econòmics ni que sol sustentar-se autònomament. Aquest és especialment remarcable en els espais de petit format que, per limitacions d'aforament, no poden posar a la venda el nombre d'entrades que els serviria per rendibilitzar-la", concloïa l'estudi municipal.
"Per l'ICUC i l'ICEC ens sentim molt cuidats, però la llei d'espectacles depèn del Departament d'Interior i aquí és on, amb la perspectiva de l'oci nocturn, se'ns situa com a diana de les macroinspeccions. Ens diuen que hi ha sales que fan coses malament. I tant. Però també hi ha metges que ho fan malament, i El Corte Inglés ho fa malament en alguns casos, però no veig dispositius policials enormes amb tota mena de tècnics entrant a mitja operació al quiròfan o en ple dia comercial a aquestes professions", lamenta Lluís Torrents.
Els representants d'artistes, satisfets amb Barcelona
Des de la banda de la representació dels artistes es veu la situació barcelonina amb més bons ulls, i amb més dificultats la de la resta del territori català. "A Barcelona sales en tenim de sobres. Tenim moltes sales privades, i molts equipaments públics disposats després a organitzar música. En l'àmbit català falta incentivar la disponibilitat d'espais i la programació atractiva d'artistes emergents, però a Barcelona hi ha propostes a centres cívics, es plantegen cicles interessants. És la referència del que cal fer", planteja Javi Garcia, adjunt a la gerència de l'Associació de Representants, Promotors i Manàgers de Catalunya (ARC). També apunta que, mentre la cultura dels festivals ha arrasat per tot el país, hi ha hagut un canvi d'hàbits amb la música de petit format: "Abans les sales pagaven perquè un artista hi anés a tocar. Ara els artistes paguen per llogar una sala".
Si es fa el salt al mitjà i gran format, també hi ha exigències concretes. Especialment, si es torna a tractar el futur del Sant Jordi Club. "A mi no m'han explicat com serà, aquest nou espai. Primer fan les coses i després pregunten als professionals. Ara bé, que han de fer-ho nou i tirar-lo a terra és evident. Allò no era un recinte per escoltar música, era un nyap. Com pots escoltar bé la música amb una graderia enganxada a l'escenari pel lateral? Que es tiri a terra i es faci una cosa molt més semblant a un auditori", valora Garcia. També planteja que pugui ajustar-se els aforaments en el futur espai musical de l'Anella Olímpica de Montjuïc, i que quedi ben resolt tant si s'opta més pel format més humil o pel més gran, en aforament. Això, d'entrada, és una de les promeses de l'Ajuntament: la idea és que es pugui ajustar tant per a concerts de 3.500 persones de públic com per a formats de fins a 9.000 espectadors. Ara falta veure com es materialitzen els desitjos tant d'una banda com de l'altra.
