Màrius Serra: «Si Cercas és un home perseguit, haurem de revisar la definició de perseguit»

Reconeix que va sentir una mica de vertigen quan Edicions Proa li va proposar que tingués cura de la versió en català actual de Tirant lo Blanc. Però va entomar el repte com ha fet amb molts altres projectes -i també amb situacions realment dures-, amb naturalitat. El resultat és una obra que ha estat rebuda amb reconeixement per crítica i lectors, i que acosta el clàssic de Joanot Martorell a públics nous. 

Màrius Serra (Barcelona, 1963) és escriptor, periodista, lingüista i enigmista. Fa més de trenta anys que fa els mots encreuats de La Vanguardia, on va succeir el mític Tísner. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), és també un polemista temible i un intel·lectual que no tem parlar clar quan es tracta de la política catalana o la situació de la llengua. Ho comprovem en aquesta entrevista que li hem fet a la llibreria Finestres de Barcelona. 

- Ha tingut cura de la versió en català actual de Tirant lo Blanc (Edicions Proa). Era una anomalia que no es disposés d'una versió així?

- És un fet que les literatures com la francesa o l'anglesa ho havien fet, la francesa amb els Assaigs de Motaigne, l'anglesa amb els Contes de Canterbury. Una anomalia no diria, però sí un repte. Fer-ho ens situa en un àmbit de cultura desacomplexada, amb voluntat de fer arribar a un públic ampli els seus clàssics sense la dificultat afegida d'un model de llengua de fa cinc-cents anys.   

- Per què creu que pot interessar a un lector jove?

- Un lector jove trobarà una novel·la molt àmplia, on hi descobrirà en original tot el que pugui haver llegit de Joc de Trons o d'opcions similars, escrit per algú que ho havia viscut. Hi ha tot un àmbit de novel·la d'acció, cavalleresca i bèl·lica, notabilíssima. Després hi ha tot el vinculat a les relacions amoroses, que són d'una contemporaneïtat sorprenent, agosarades. Joanot Martorell entra a les alcoves dels seus personatges, els dona una dimensió de personatge rodó i veiem situacions d'un atreviment notable, des de voyeurisme a menages a trois. Un jove es pot trobar que l'obra li desmunta la concepció que pot tenir dels clàssics. Un lector jove hi pot trobar hores de plaer, més que en una sèrie de Netflix. 

"A Tirant lo Blanc veiem situacions d'un atreviment notable, des de voyeurisme a menages a trois"

- Si és tan divertit, com és que hi ha molts lectors que han dit que els costava avançar en la lectura?

- Miri, una de les coses que vaig proposar a Proa va ser de fer uns itineraris de lectura. Perquè per la meva experiència de quan la vaig llegir, quan va fer 500 anys, tota l'entrada de la novel·la és costeruda. Triga a entrar en matèria. Passen poques coses, té molt de sermó sobre la cavalleria i Tirant no apareix. I vaig proposar quatre itineraris de lectura: un és el 60% de la novel·la. Un cop entres, és d'una riquesa extraordinària. No debades ha estat considerada la primera novel·la moderna.   

- Creu que a Catalunya tractem bé els nostres clàssics?

- D'entrada, hem de reconèixer que el catalanisme va néixer amb un model culturalista i no es pot entendre la Mancomunitat sense l'Institut d'Estudis Catalans i la Col·lecció Bernat Metge. Amb el decurs de la història, és obvi que hem tingut moltes urgències, i una d'elles ha estat què donar a conèixer de la nostra tradició en el sistema educatiu. Amb la represa cultural, el naixement d'Edicions 62 i l'aparició de la col·lecció sobre les millors obres de la literatura catalana, tot era tapar forats. Jo veig ara que hi ha sensibilitat i voluntat de bona feina, també en els hereus de la Bernat Metge. El problema dels nostres clàssics és el de la difusió que han tingut. Hi ha cultures com la francesa o l'espanyola que tenen un seguit de referents que conformen un marc mental i un sistema educatiu que ho transmet automàticament. Nosaltres tenim el marc mental colonitzat.
 
- Posi'ns algun exemple.

- Un exemple. Quan una noia exerceix d'intermediària en una relació amorosa, sovint es diu que és una celestina, que és un referent de la cultura castellana. Al Tirant et trobes amb Plaerdemavida, que exerceix el paper d'intermediària, qui arrossega Tirant al llit de la Carmesina i és un dels personatges més deliciosos de la novel·la. Però si féssim una enquesta, poca gent el situaria. Això són els marcs mentals. Hem tractat poc els nostres clàssics perquè la nostra història és la que és.   

"Els catalans tenim el marc mental colonitzat"

- És membre de la Secció Filològica de l'IEC. Com veu la salut del català? Hem escoltat veus de científics rellevants, com Carme Junyent, alertant sobre el futur de la llengua. La llengua recula?

- És evident que hi ha dades que permeten parlar d'una reculada de l'ús social del català. També val a dir que caldria tenir mecanismes de control una mica més fiables, perquè les dades sempre arriben d'enquestes. A Euskadi hi ha un control sociolingüístic sense que els parlants sàpiguen si els estan preguntant res, amb un micròfon a un pati, per exemple. Això, si ho proposa la Plataforma per la Llengua, els titllen de feixistes. Hi ha una reducció de l'ús social del català, però d'aquí a tenir una visió catastrofista hi ha molt de tros. No és la meva visió, però soc conscient que vivim un moment delicat. 

- Quins són els motius?

- Diversos. Hi ha un cert cansament envers el discurs de la normalització, que és un terme que incita a anar a un lloc, que es diu vida normal, que podria ser Ítaca o una República, i que en termes de llengua vol dir una societat on es pugui viure plenament en català. Això sembla més lluny que fa vint anys. Hi ha hagut un canvi demogràfic. Hi ha, d'altra banda, la digitalització. Quan jo era un noi i volia començar a escriure, fèiem una mena de fanzines que podíem repartir com a molt en els bars del barri. Avui, qualsevol persona obre un compte de TikTok o de Youtube i des de Guatemala li fan likes. Per tant, avui sí que té sentit des d'una òptica quantitativa buscar llengües que et permetin tenir molts seguidors. La qüestió és quin contingut ofereixes. La suma d'elements demogràfics, digitals, i un cert cansament atesos els esdeveniments dels darrers anys fan que molta gent hagi mirat cap a una altra banda, i ara, quan es fixa en l'ús real de la llengua, veu que està reculant. Convé transmetre un discurs positiu i propositiu de cara a la seducció per a l'ús màxim i ferm. 

- Què vol dir ferm?

- No deixar-nos prendre el pèl pels discursos demagògics del "castellà, llengua perseguida" i del victimisme fals, el victimisme del botxí. És un moment, com tants altres a la vida, clau en aquests termes.  - Va protagonitzar una polèmica amb l'alcaldessa Colau arran de la llengua pel fet de començar els seus directes a Instagram en castellà i dir que "si hi ha preguntes en català em passo... i anem fent". 

- Era una qüestió de marcs mentals. El que no pot ser és que hàgim de demanar permís o perdó per expressar-nos en la nostra llengua en l'únic lloc del món on es parla, que és aquí. Jo vaig subratllar que veia que allí el català estava subordinat i gairebé demanant perdó. I recordo aquesta expressió de "anem fent". Fora d'això, és meravellós l'ús que l'Ajuntament de Barcelona ha fet del català per tot arreu. Ha estat modèlic en molts aspectes. Però avui he vist un anunci a l'Ajuntament que promociona la diada de Sant Jordi dient que Barcelona és una ciutat amb grans escriptors i parla de Cervantes, Ildefonso Falcones i Ruiz Zafón, que són uns més grans que altres i no hi tinc res en contra, però no parla de Rodoreda ni de Sagarra. Això ho fan expressament? No, jo no soc conspiranoic. Això són marcs mentals i és una subordinació, com si hi hagués unes llengües de primera i unes de segona. Sobre això no hem de callar mai. Com és que dels deu darrers pregoners de la Festa del Llibre no n'hi ha cap que escrigui en català? Tenim un Javier Cercas que diu que ell no calla, amb tot el poder que té al darrere, i a vegades sembla que hàgim de callar nosaltres.   
 
- Ha escrit un article sobre la polèmica generada entorn Javier Cercas després d'una aparició seva al programa FAQs. Cercas és un home perseguit?

- Abans que comencés el que anomenem procés, Cercas ja havia agafat un camí d'acostament al poder establert el 78. Anatomía de un instante, que és del 2009, ja està en sintonia amb la versió oficial, la subratlla i la impulsa. Des de llavors la seva trajectòria és un exemple destacat de narrador aspirant a novel·lista oficial del Regne (d'Espanya). Però Cercas innova. Aprofitant les turbulències del conflicte polític que desemboca en els fets d'octubre del 2017, explora les possibilitats del victimisme, com en aquest últim cas, per acabar obtenint suports de tots els poders: monàrquic (Felip VI), polític (presidenta del Congrés), mediàtic (editorial d'El País)... Si això és viure perseguit, haurem de revisar la definició de la paraula "perseguit".

- L'alcaldessa Colau, per cert, va anunciar fa pocs dies que abandonava Twitter. Hi ha tot un debat sobre la toxicitat de les xarxes. Vostè hi és molt actiu. Com s'ho fa per sobreviure?

- Jo trobo que les xarxes tenen moltes cares, com la vida. Són un reflex de la vida, que és plena d'accions inconfessables que fa la gent i, a les xarxes, es poden fer amb màscara. Per mi, el balanç és positiu perquè democratitza i dona veu a gent que altrament no la tindria. Trobaríem milers d'exemples de situacions que sense la possibilitat d'expressar-se i viralitzar-se no s'haguessin resolt. Recordo ara una mare que es queixava de tenir una filla amb anorèxia i no la tractaven enlloc. Es va generar un debat i es va resoldre. Benvingudes les finestres. 

"Cadascú ha de ser capaç de conviure amb la imatge que projecta a través de les xarxes"

- Però hi ha toxicitat.

- És veritat que hi ha toxicitat, però tant de bo es pogués afrontar com a les xarxes, com bloquejar algú o no fer-li cas. Més difícil és si et barren el pas pel carrer. La vida en pantalla depèn de la vida que tens dins del cervell. Si aquí dins ets tòxic, ho seràs a les xarxes i al carrer. D'altra banda, l'operació de dir "ho deixo" és ben respectable, però fer-ne una notícia ja em sembla un cas d'aprofitament. És veritat que cada xarxa genera un discurs. Instagram ara mateix té un discurs més visual i comercial, mentre que Twitter és més discursiu, perquè hi ha tota la professió periodística i política. Hem vist tot un president dels EUA que governava fent tuits. Sembla un acudit de pel·lícula de ciència-ficció. Facebook ha quedat més en un àmbit d'àlbum de cromos. I TikTok la desconec més. Això és la cultura d'avui en dia, són els nous enciclopedistes. Quan Diderot i D'Alembert feien l'Enciclopèdia, eren com els que avui creen Google o Amazon. En aquest sentit, em sembla un error menystenir un fet transcendent del teu temps. I cadascú ha de ser capaç de conviure amb la imatge que projecta a través de les xarxes, que ens ha transformat a tots en mitjans de comunicació. 

- Parlem sovint de la crispació en el debat públic, que acompanya la política de fa molts anys. Una més de les raons pot ser la poca cura en la llengua i en àmbits propers com l'oratòria?  

- Jo crec que és més una conseqüència. Sí que és veritat que l'educació ha deixat de posar el focus en la capacitat oratòria, però és un fet que les classes dirigents cada cop tenen un nivell cultural més dubtós o més reduït. No perquè siguin rucs, sinó perquè enfoquen els seus interessos cap a altres bandes. Perquè els models de triomf social són molt primaris: o ser un futbolista o un cantant, però no un violinista d'una orquestra sinó fer tres acords i petar-ho, o tenir un programa que parli de no sé què. Això s'estén a tots els àmbits i fa que arribin a la política no pas els més preparats sinó els més espavilats per tallar el coll al veí, sobretot al del teu partit. No soc gens apocalíptic. La cultura continua existint i hi ha gent culta, però no és la que té èxit social o està en el focus. I, per tant, no és el model a seguir pels qui s'incorporen a la vida social. A més, vivim en un context molt accelerat, molt immediatista. La gent avui es mor abans a Viquipèdia que a la realitat. Tot això es reflecteix en la pèrdua d'oratòria i a la poca importància que es dona a la llengua.

"En termes futbolístics, la política catalana viu a l'era Bartomeu"

- També té problemes amb la llengua la política catalana?

- El gran problema de la política catalana és poder fer una lectura del que va succeir l'octubre del 2017. El dia 27, no l'1 d'octubre. Aleshores es va tancar un procés i, en comptes de ser crític de la manera amb què s'ha de ser en la vida política, que és dialècticament i electoralment, com que l'Estat va començar una repressió brutal contra tots els nostres dirigents que s'havien equivocat, això s'ha ajornat. Ningú ha pogut d'una manera clara i evident castigar des de l'òptica democràtica, que vol dir a través del vot, allò que creia que el seu dirigent havia fet malament. S'ha posat al seu costat perquè, d'una manera injusta i lamentable, han estat empresonats o enviats a l'exili. Les circumstàncies s'han sortit de mare. Es pot discutir tant com es vulgui sobre les culpes i qui té o no té raó, però el fet és que hi ha una estructura de repressió per part de l'estat espanyol que ha ajornat qualsevol possibilitat d'un debat raonable. En aquest ajornament, la política catalana viu al purgatori, als llimbs.
 
- Al purgatori?

- No és un infern. Als anys trenta ens haguessin mort. Estem davant de la força de la revenja. Els nostres polítics no han pogut assumir la seva responsabilitat perquè hi ha una força de repressió que està per damunt de tot això. I qui és còmplice d'aquesta força de repressió, qui ho justifica en nom de paraules com l'estat de dret, el que està fent és allargassar una situació que, si es podreix, potser sí que portarà a una situació pitjor que la que es va voler evitar amb la repressió de la tardor del 2017. 

- Veu desencant?

- No diria desencant, diria irreversibilitat de la situació. No estem fent esgrima. Tant que es parla de trencament i el que hi ha hagut ha estat un trencament en la confiança d'un estat, sobretot del seu poder judicial. I no hi ha pitjor pèrdua de confiança que la pèrdua de confiança en la justícia. Perquè aleshores sí que s'hi val tot dins de l'imaginari. I jo, que no soc anarquista, tot i que tinc amics llibertaris, entenc que no hi ha pitjor escenari que una societat que no creu en els seus mecanismes d'administració de la justícia. Crec que la nostra generació ja no veurà una situació de convivència democràtica no contaminada per la pèrdua de confiança.

- Hi haurà govern?

- Crec que se'n sortiran malament. És a dir, pactaran, però crec que la unitat no hi és. No soc analista del dia a dia, però la sensació és que l'atzucac és més ampli, i tant a nivell espanyol com europeu. A Catalunya, pactaran per no fer-se més mal i a veure-les venir. Però no hi ha un projecte. Si parléssim en termes futbolístics, en la política catalana estem a l'era Bartomeu. No se sap mai. Mira, a vegades de mica a mica la cosa canvia i es comencen a guanyar títols.     

"La repressió per part de l'estat espanyol ha ajornat qualsevol possibilitat d'un debat raonable sobre els nostres dirigents"

- Ha superat trenta anys de mots encreuats a La Vanguardia. Va ser l'hereu de Tísner. És la figura que més l'ha influït? 

- Hi ha sempre la pregunta aquella de Pla: "Això qui ho paga?". A mi, el Tísner em va donar la independència econòmica perquè per un xaval de 27 anys, l'any 1990, traspassar-li la secció de mots encreuats suposava la independència econòmica i no dependre de cap canongia. Era també treballar en català en un mitjà on en català només hi havia aleshores els mots encreuats i les esqueles. Això li ho dec al Tísner. I m'identifico amb el seu esperit de relació amb la llengua, d'algú que malgrat l'experiència de la guerra i l'exili, mai no va deixar de gaudir de la llengua com un plaer i paladejar-la com una menja saborosa. Literàriament, hi ha algunes obres seves, com Opòton el Vell o Les dues funcions del circ, a les que s'hauria d'haver donat més presència. No va tenir el mateix reconeixement que el seu cunyat, Pere Calders. Per altra banda, jo mai he estat massa partidari dels mestratges. Soc poc monàrquic en això. Però a Tísner li estic agraït. 
 
- Cada època genera un lèxic. De l'any pandèmic n'han sorgit moltes paraules. En té alguna de preferida?

- La que m'ha sorprès, perquè no és una paraula nova sinó que se li ha donat una nova dimensió, però que és bastant inquietant, és confinament. El verb confinar estava associat a empresonament. Els confinats eren persones retingudes en contra de la seva voluntat. La pandèmia li ha donat la volta a això. Sí que és veritat que ens han confinat, però hi ha molta gent que s'ha autoconfinat. S'ha obert el camp semàntic a la voluntat. Altra cosa és parlar de covid o coronavirus, neologismes que han sorgit. Però a mi m'interessa més com paraules que ja existeixen de sobte prenen un nou sentit. A partir d'ara, des de l'IEC, a la comissió lexicogràfica haurem de veure si es canvien les definicions d'algunes paraules. Ara confinar ja és reflexiu, et pots tancar.   
- Em deixa que li faci una pregunta molt personal? Va escriure un llibre, "Quiet", sobre el seu fill amb paràlisi cerebral. Ha de ser difícil conviure amb un cas així i després amb la pèrdua. Com es fa?

- La resposta és molt senzilla: enfrontant-hi. Això ajuda en moltes coses de la vida. Les hipòtesis, les teories, la intel·lectualitat que vol arreglar el món des d'un despatx, tot això està molt bé. Però la reacció als fets és el que compta. En el cas del nostre fill, que va néixer amb paràlisi cerebral i va viure nou anys joiosos al nostre costat, hi havia molta gent que ens deia: us admiro, jo no podria. És clar que pots! La naturalitat és, com en tot a la vida, el que et permet enfrontar-te o conviure amb aquestes situacions. En tot cas, és un aprenentatge gran que no et canvia el punt de vista davant la vida però sí que et canvia la dimensió, l'escala. És a dir, coses que abans eren per tu una muntanya, de sobte les relativitzes. Amb un fill que és molt depenent de tu, quan a més és pluridiscapacitat, no t'hi pots relacionar amb el llenguatge perquè no parla, no contesta. Jo hi parlava perquè jo podria parlar amb una planta durant dues hores. Però la relació en aquest cas és molt de pell. Vam viatjar molt amb ell pel món. Quan vaig escriure el llibre, la gent ens va preguntar: heu anat junts a Hawai? Doncs sí, era una experiència de superació, però viscuda amb naturalitat.

"La relació amb el Llu-Llu va ser una experiència de superació, però viscuda amb naturalitat, li trauria l'èpica, que deixaria pel Tirant lo Blanc"

- Imagino que devia tenir molt d'aprenentatge, també. 

- Era un aprenentatge de la diversitat. Tots tenim límits. Els seus eren molt marcats, però tenia altres dimensions que exploràvem en la relació. Jo li trauria tota mena d'èpica. L'èpica la deixaria pel Tirant lo Blanc. La vida quotidiana té més lírica que no pas èpica. El que passa és que moltes vegades ens carreguem de paraules fortes per donar-nos embranzida i no cal. El que cal és enfrontar-t'hi amb mirada neta i provar de conviure amb el plaer i amb el dolor. Sense el dolor no hi ha plaer. Amb ell, era com amb una muntanya russa perquè passàvem de tenir l'ai al cor a sentir moments de joies. Sortíem de la Vall d'Hebron després que li donessin l'alta, feia sol i aquell moment era com si estiguéssim a Hawai, a punt de cantar. Parlo amb plural perquè fa dotze anys de la seva mort, i la seva mare, la seva germana i jo el tenim molt present. Tenim l'habitació del Llu-Llu i sempre amb un somriure a la boca. Van ser anys molt intensos. Tota persona que s'ha enfrontat a situacions així de dependència sap de què parlo. Hi ha vertígens de gran intensitat però també la joia. A mi m'ha donat molta benzina.