La majoria de grans autors literaris recorren a un lloc comú quan evoquen la infantesa: el paradís perdut, la vivència mítica, el record d'allò que va ser la felicitat. Bona part d'ells es confessen deutors d'aquells anys d'aprenentatge, que esdevé substrat i fonament d'una literatura, de manera conscient o inconscient. En certa mesura, l'obra escrita no pot deslligar-se de la biografia més íntima, i aquestes primeres vivències són fonamentals en la creació d'un individu, a tots els nivells. Marquen un tarannà, unes divises i uns valors dels quals ja no podem deslligar-nos.
 
En el cas de Mercè Rodoreda, tot això esdevé un aspecte clau, sobretot perquè comporta la pèrdua de la innocència, i aquest és un dels temes que va apareixent al llarg de la seva obra. Carme Arnau ha reconstruït a El paradís perdut de Mercè Rodoreda (Edicions 62) la infantesa de l'autora, la més llegida i universal de les lletres catalanes, a partir de cartes familiars inèdites. En elles s'hi veu l'ambient familiar i extern en què es va educar i on va créixer, factors determinants que aclareixen una obra que encara, sorprenentment, té aspectes per desxifrar.

Moments crucials que determinen l'escriptura
 
De família bohèmia i lletraferida, Arnau dissecciona la infantesa i adolescència de Rodoreda al llarg de dues parts i vuit capítols. Criada en un ambient del barri de Sant Gervasi, la infància de l'autora va estar marcada especialment pel seu avi, Pere Gurguí, un home profundament catalanista que va educar la seva néta en l'art de la rondalla, i que esdevé, a la pràctica i amb totes les lletres, un mentor. Tanta en va ser la influència que l'autora li ret un sentit homenatge en la figura de l'avi Fontanill de Mirall trencat (Club Editor).

  A banda de la influència de l'avi, El paradís perdut de Mercè Rodoreda també evidencia un espectre amplíssim d'amics, veïns i familiars, tots ells de gran importància en l'obra futura de l'autora. Ho demostra que la majoria hi acabaran apareixent d'una manera o d'una altra, més tard o més d'hora. Un bon exemple n'és la menestralia que envoltava la família, que es fa visible en diversos llibres, especialment a La plaça del Diamant.
 
Rodoreda mai no va deixar d'escriure sobre el seu "paradís perdut", aquella infància plena de meravelles i aprenentatges. L'estudi de Carme Arnau esdevé una peça essencial per descobrir les raons d'una obra única que teixeix relacions entre un paisatge viscut i estimat, el de la seva infantesa a Barcelona, i un món fictici que conserva el rerefons d'un temps i d'un país.