A casa dels Daura, als peus del Tibidabo, es parlava constantment de música i de cinema. També es veien molts dibuixos animats i es viatjava als Estats Units per fer les rutes mitòmanes que organitzava el seu pare i amb les que, la Cristina (1988) i el Xavi (1985), van absorbir tots els entramats de la cultura pop americans. Referències que han influenciat, des d’aleshores, el seu imaginari.
El germà gran és l’humorista Xavi Daura: conegut per ser el 50% del duet còmic Venga Monjas, juntament amb Esteban Navarro (ara, productor de Rigoberta Bandini). Després de col·laborar amb tota mena de projectes humorístics amb personatges de l’alçada de Miguel Noguera o Ernesto Sevilla, el Xavi fa de guionista a “La Resistencia”(ara "La Revuelta"), té el seu propi espectacle de monòlegs amb el que gira per tota Espanya i acaba de publicar la seva segona novel·la, “Quemar Dinero” (2024).
La Cristina Daura és la germana petita i una de les il·lustradores catalanes amb més reconeixement internacional. Ha publicat a The New York Times, The New Yorker, Die Zenit o Süddeutsche Magazine. També ha il·lustrat portades de llibres per Penguin, Anagrama o Blackie Books, a més de discs per artistes com Dan Deacon, Derby Motoreta's Burrito Kachimba o Joe Crepúsculo, entre molts altres.
Però tots dos coincideixen en una cosa: els inicis no son fàcils.
Xavi, acabes de publicar "Quemar Dinero" (Temas de Hoy): per què decideixes parodiar el món del cine?
Xavi: Aprofitant que ahir li vaig donar a la Cristina perquè se'l llegís, que ho expliqui ella.
Cristina: El llibre va sobre una directora de cine novell a qui li donen el pressupost més alt de la història del cinema i en aquell moment no sap què fer. Té tots els mitjans, però no sap quina història explicar.
Xavi: Molt bé. I és clar, a partir d'aquí s'investiguen moltes coses sobre el cinema, sobre Hollywood i sobre el show business, que a mi és un tema que sempre m'ha apassionat. Llavors hi ha molta ironia i molta conya.
Cristina: És una cosa que ens ve una mica de família, perquè el nostre pare sempre ha tingut aquesta fascinació pel món de la cultura pop, tant per la música com pel cinema.
Xavi: llavors, a partir d'aquesta passió, que ens contagia a través de viatges a Nova York o a Los Angeles, nosaltres descobrim un món molt diferent del nostre.
Quins viatges de mitòmans vau fer de petits?
Cristina: Un any ens vam quedar a dormir al Chateau Marmont de Los Angeles perquè el meu pare tenia molts llibres de safaretjos del món artístic amb anècdotes tèrboles i curioses, i un d’ells parlava de les històries que havien passat en aquell hotel.
A la novel·la apareixen obsessions concretes que t'hagi traspassat el teu pare?
Xavi: Sí, per desembussar una mica la història vaig dir: Va, escriu sobre una cosa que sigui més teva, més personal, i aleshores vaig afegir-hi el tema de les cintes de vídeo. La protagonista, en un moment donat, comença a parlar dels seus records amb els VHS que tenia gravats dels seus pares. M’agrada la idea que mai era una pel·li sencera, sempre n’hi havia una que s'acabava al final de la cinta i tu havies de trobar on era l'altra part. O potser no existia o hi havia anuncis, o potser faltaven els primers cinc minuts.
Aquests Frankensteins van marcar la nostra generació.
Xavi: Sí, perquè a més les pel·lis no necessàriament t’interessaven. Ara potser la idea es manté amb Youtube, amb un algoritme que t’enllaça vídeos amb vídeos com si fos una videoteca boja. A mi m’encanta la manera de lligar temes que té Youtube: de sobte t'interesses pel making off de Pulp Fiction i això et porta a un vídeo sobre el Tarantino i després a un sobre l’Uma Thurman. I de sobte acabes veient una sèrie dels anys 80 on ella feia un cameo abans de ser famosa i ja entres en un món raríssim que en realitat té molt a veure amb el que passava amb els VHS.
Quines pel·lícules us van marcar de petits?
Xavi: A mi “Mary Poppins”.
Cristina: A mi potser m'ha influenciat més la tele que el cine. Em mirava cada tarda els dibuixos animats. Candy Candy, Doraemon, Kare Kano...
Els dos heu fet carreres creatives i complicades de tirar endavant. Ara us va bé, però expliquem-ho tot... Com van ser els inicis?
Xavi: Jo m'he frustrat molt.
Cristina: Jo m'he donat molts cops de cap, però al Xavi li va començar a anar bé ja de molt jove. Encara que potser no li anava tan bé econòmicament, es va establir de pressa pel que fa al reconeixement, i a més en un moment que a molts no ens anava gens bé...
Xavi: Es que era una època molt dura. Ens va tocar de ple la crisi del 2008. Jo ho recordo amb molta ràbia i frustració.
Cristina: Però tu almenys tenies a l'Esteban (Venga Monjas), jo em sentia molt sola. Hi va haver un punt que estic segura que vaig fregar la depressió perquè no volia ni dibuixar. Crec que per això, quan em van començar a anar bé les coses vaig decidir acotar molt amb qui treballava i com treballava. Tot i haver sigut molt frustrant, vaig aprendre molt el que volia fer.
Recordeu una primera gran oportunitat que us fes especial respecte?
Cristina: Sí, la primera vegada que em va contactar el New York Times, em vaig aixecar, vaig donar una volta per l'estudi i vaig explicar-li a un altre company i amic que em va dir: I què fas que no respons? Suposo que tenia una mica de síndrome de l'impostor.
Xavi: Ara hi ha una mica de "postureig" de síndrome de l'impostor. En el meu gremi ho noto, de gent que diu: Què fort, m'han donat aquesta feina. Parlant de la millor feina que et poden donar. No m'ho mereixo, no m'ho mereixo. I tothom: Home, potser estic amb tu en això... Perquè a mi no me l'han donat...
Cristina: I a tu quan et va impressionar una oportunitat de feina? Quan vas anar a Madrid?
Xavi: No ho sé, potser el respecte el relaciono més amb l'escenari. Però és veritat que la nostra primera feina de dir: Ara ja podem dir que vivim d'això, va ser com a guionistes de la sèrie Museo Coconut. Ens van contactar els de Muchachada Nui i la feina era, literalment, treballar amb ells a la mateixa habitació. La primera parella que em va tocar va ser el Joaquín Reyes i feia una sensació de cosa surrealista. Hi havia un punt de dir: Ara presumiré, però no ara gaudiré, perquè me'n recordo que en el moment em tallava molt, em quedava molt en blanc. El Joaquín Reyes proposava acudits i a mi em feien gràcia tots, i en un moment donat em va dir: Em compres tots els acudits, m'hauries de dir que no a algun, d'això va aquesta feina. I jo li vaig dir: Però es que ets el Joaquín Reyes, ets la raó per la qual estic dedicant-me al que em dedico. No estic programat per dir-te que no.
Ara porteu un any separats: tu Cristina vivint a la Xina i tu Xavi a Barcelona però girant per tota Espanya amb el teu show "XD". Us heu trobat molt a faltar?
Xavi: No gaire!
Cristina: Jo un dia em vaig enfadar perquè estic visquent a set hores de diferència i no m'escribia però en canvi la seva parella sí que ho feia.
Xavi: Em sembla normal, es que ella és molt més comunicativa. Però sí que és veritat que tinc aquesta cosa que si no hi ha res a dir...
Cristina: A veure, tot i que ens portem molt bé, no considero el Xavi el meu millor amic, no som aquesta mena de germans que ho fan tot junts.
Xavi: Nosaltres no seríem els Estopa.
Cristina: No sé quina mena de germans seríem...
Xavi: Doncs nosaltres! Els germans Daura!
Cristina: Però he de dir que l'altre dia, quan vaig arribar, em va venir a buscar a l'aeroport i em va comprar l'esmorzar l'endemà.
Xavi: Veus!