El 9 de maig del 1991 era enterrat al cementiri de Montjuïc Julio Muñoz Ramonet. Quan la tomba es va tancar, van quedar segellats molts dels secrets que van habitar la vida d'aquest empresari enigmàtic que va construir una de les majors fortunes de la postguerra i una col·lecció d'art espectacular, que ha estat objecte d'una llarga batalla entre les hereves i l'Ajuntament de Barcelona. Ara, la Fundació Muñoz Ramonet, creada per l'empresari per preservar el seu llegat, obre les portes del Palau del Marquès d'Alella de Barcelona un cap de setmana al mes.
Això permetrà conèixer la que va ser la seva residència particular, al carrer de Muntaner de Barcelona. Però aquesta figura continua sent una de les més intrigants dels anys més negres del franquisme. Muñoz Ramonet no va morir a Barcelona, sinó a Suïssa, concretament a l'hotel Quellenhof, a Bad Ragaz, on s'havia refugiat després de ser acusat per l'Audiència Nacional d'estafa i falsedat documental. Certament, la vida d'aquest home donaria per moltes pel·lícules d'intriga.
Una fortuna en anys d'estraperlo
No ha estat fins als darrers anys que la figura d'aquest negociant ha sortit de la tenebra. Una obra col·lectiva, Muñoz Ramonet: retrat d'un home sense imatge (Comanegra), coordinada per Manel Risques, és fins ara l'estudi més aprofundit sobre l'univers d'un personatge del qual se'n conserven poques fotografies. L'historiador Xavier Muñoz hi explica els orígens i el paper transcendental que va jugar la seva mare en la biografia de l'empresari i delinqüent.
Florinda Ramonet era una dona llesta. Nascuda a Martinet, a la Cerdanya, en una família humil, va traslladar-se a viure a Barcelona per treballar en uns magatzems d'un oncle seu. Allí va conèixer Serafín Muñoz, un andalús que n'era l'encarregat i amb qui va acabar casant-se. Del matrimoni naixerien Julio i Álvaro, que començarien treballant a l'empresa que els pares van crear, Tèxtil Muñoz. Així van començar a fer diners. Però el salt el van donar amb la Guerra Civil. Florinda va fugir aviat a Sant Sebastià, on va començar a escriure el relat de la vida del seu fill Julio, segons ella membre de la cinquena columna franquista a Barcelona.
La mare de Muñoz Ramonet es va obrir pas a través dels cercles franquistes i quan va tornar a Barcelona, el 1939, va convèncer les autoritats perquè el seu fill administrés el cotó acumulat al port. Va ser fent estraperlo, traficant amb el cotó -imprescindible per a la indústria tèxtil- que va aconseguir acumular una immensa fortuna en pocs anys.
El seu casament amb Carmen Villalonga, filla del banquer Ignacio Villalonga, li va oferir una via directa cap al finançament: el Banc Central. La historiadora Montserrat Llonch ha estudiat a fons l'evolució de la fortuna, que va començar a entrar en declivi, segons Llonch, després de l'arribada dels tecnòcrates de l'Opus al govern, a finals dels 50, i es va posar fi als excessos dels anys autàrquics.
Els negocis de Muñoz Ramonet van depassar el sector tèxtil, en què Can Batlló era la joia de la corona. Va entrar en el sector de les assegurances, va adquirir els grans magatzems El Águila i El Siglo, va comprar l'Hotel Ritz. I va crear dos bancs a Suïssa, que van acabar enfonsats. A El Águila, va ser soci de la família de qui fou dictador de la República Dominicana, Léonidas Trujillo, amb els qui acabaria enfrontat. Els magatzems farien fallida els anys 70. El 1981, un misteriós incendi va enrunar l'edifici. Això sí, un mes després que Muñoz Ramonet signés una pòlissa d'assegurances i s'endugués un bon pastís.
Una col·lecció en disputa
Muñoz Ramonet tenia actituds de nou ric. No pertanyia als cenacles tradicionals de la burgesia i potser això, en un context d'excessos per als vencedors, explica el seu regust forçat pel luxe i l'exposició. Necessitava ser envejat, posseïa una col·lecció de cotxes de luxe que fins i tot va dur a Suïssa per impressionar els altres hostes de l'hotel de luxe on va passar els darrers anys. Aquest home ple d'obsessions -mai s'afaitava fora de casa perquè temia ser degollat- va anar construint un fons d'art molt important, a partir del fons de l'empresari Bosch Catarineu. Tres anys abans de morir, el va llegar a l'Ajuntament de Barcelona, a través d'una fundació que duria el seu nom.
La conservadora Eva González, que treballa per la fundació, ha explicat a Nació l'embolic entorn la col·lecció: "Va fer a les seves quatre filles hereves universals de tot el seu patrimoni, tret de la finca de Muntaner i el seu contingut. Però no es tenia coneixement d’un inventari annexat al testament". Es va iniciar aleshores un llarg plet entre l'Ajuntament i les hereves, que van exigir anul·lar el testament, al·legant que estava escrit en alemany, llengua que el seu pare desconeixia.
Quan, el 2013, després d'una sentència del Tribunal Suprem que considera vàlid el testament, per fi es pot entrar al palau. Hi havia bona part del mobiliari i alguns objectes de les arts decoratives, originals de la casa, i més de 500 obres d’art (pintura, dibuixos, gravats i escultures). Però el gruix important de la col·lecció d’art no hi era, tret d'algunes d'autors coneguts, com el pintor barroc Antoni Viladomat, W.E. Frost o A. Willaerts. La investigació que es farà constatarà que 853 objectes no hi eren.
"En aquests moments, hi ha dues causes obertes -explica Eva González-, una de penal per presumpta apropiació indeguda i una de civil". Com succeïa amb el seu pare, els plets amb les quatre filles han estat esgotadors: elles han presentat fins a 300 recursos! La recerca duta a terme -amb una tasca destacada de la fundació, personal de l'Institut de Cultura de Barcelona i experts externs- ha permès recuperar una part del llegat. L'any 2017, les filles ja van haver de retornar dos quadres de Goya i El Greco.
El 2018, 18 obres més van tornar a la propietat municipal. El 2020, la Guàrdia Civil va aconseguir confiscar 474 obres, bona part de les quals pertanyen al llegat. Es va dipositar temporalment al MNAC una petita part de les obres intervingudes. Gairebé totes estaven a Madrid, fins que es va centralitzar la totalitat de les obres, amb permís del jutge, en un magatzem de seguretat. Es van localitzar en domicilis i magatzems de la família a Madrid.
Segons González, es calcula que queden prop de 200 per localitzar, entre elles des de peces de l'artista gòtic Pere Serra a Joaquín Sorolla, passant per diverses pintures de Marià Fortuny. A aquestes, caldria afegir per recuperar el llegat totes les obres identificades entre les intervingudes l’any 2020, ja que en aquest moment encara tenen condició de dipòsit judicial. La història continuarà.