“Quan vaig fer la primera comunió uns amics dels pares em van preguntar quin regal volia i els vaig respondre les nou simfonies de Beethoven, amb només 7 anys!”, recorda Pep Sala (Vic, 1960), qui confessa que des de sempre ha tingut clara que la seva vocació era cantar i fer música. Osonenc, de terra de bons músics, considera que a causa de l’efecte mirall i pel fet de conviure amb altres grups d’èxit com els Esquirols o en Rafael Subirachs, “això t’exigeix a assolir cert nivell i a la millora constant per arribar al llistó de la resta”.
Amb Sala repassem la trajectòria de Sau, el grup que va formar amb Carles Sabater, els moments claus d’una trajectòria plena d’èxits, la mort sobtada del cantant del grup i la pel·lícula que preparen de cara el pròxim 2025. Tota una vida dedicada a la música i sense pauses que ara torna a fer-se visible amb Filigranes en estereo, el nou àlbum que veurà llum aquest vespre al barri del Poblenou de Barcelona i el pròxim 10 de gener en un concert a Vic, a casa. “Aquest és un disc eclèctic i molt variat, amb cançons tranquil·les i d’altres de rock amb guitarres distorsionades”. Un capítol més de la seva vida, diu, que queda reflectit en aquestes lletres on juguen amb les veus d’en Jonathan Argüelles.
Com se sent en veure que la música de Sau ha perdurat en el temps i se segueix identificant després de tants anys?
En començar amb Sau 30 vam dir de fer tot el repertori de Sau a veure si la gent recordava les cançons i, els primers concerts flipavem, la gent les cantava totes. Però totes, vol dir totes! Fins i tot aquelles que semblaven oblidades. Això et fa sentir sorprès i alhora molt orgullós, una barreja de sensacions. Molts artistes també canten les teves cançons, i això és un altre fet que em commou i em fa sentir agraït. Hi ha molts grups de música urbana que han gravat el Boig per tu. Fa poc, uns altres van gravar el Tren de mitjanit o un altre grup va fer la de Envia'm un angel i, quan passa això dius, uau! En trobar-te enmig de la batalla no n'ets conscient, va ser quan va morir el Carles i amb els anys que he anat veient com la nostra petjada va ser més important del que creia o del que nosaltres pensàvem.
"Amb la mort del Carles i els anys he vist com la nostra petjada va ser més important del que creia o pensàvem"
Fem memòria i tornem als inicis del grup, el 1986, quan creen Sau amb Carles Sabater i es converteixen amb el grup que més èxit assoleix a Catalunya. Com recorda aquella època?
Va ser una època meravellosa. Els dos primers anys de Sau, abans de fer el primer disc, van ser els millors anys de la nostra vida, van ser dos anys meravellosos. Vivíem sense pressió. Amb en Carles ens vam conèixer perquè jo tenia una escola de música moderna a Vic -que en aquella època era una cosa molt revolucionària-, i TV3 va voler fer un programa pilot sobre l'activitat de la gent jove de Catalunya des de Vic. El Carles era el presentador i em va venir a entrevistar. Aquell dia, els dos ja vam notar que allà hi havia màgia. En lloc de tornar amb l'equip, en Carles em va dir que es quedava i vam anar a sopar plegats. Ens vam explicar la vida i em va dir que la seva il·lusió era cantar, que era actor. Jo tornava d’Anglaterra on havia tocat amb bandes d'allà, però havia plegat perquè havia muntat l’escola de música i ens anava molt bé. Tenia ganes de tornar a l'escenari. Li vaig dir que el trucaria i que muntaríem un grup, i així ho vaig fer. Vam començar a treballar i fins al dia que es va morir. Els membres del grup eren alumnes brillants de l'escola, el Ramon Altamir i el Carles Oliver. I el Pep Sánchez era professor de baix. Vam trobar una casa a Vilanova de Sau per assajar i viure on el Carles venia i ens tancàvem allà de dijous a diumenge, assajant, fent lletres i preparant tota la història. Un bon dia, vam fer un concert pels amics el dia de la Castanyada, el 1987. A Vic no hi havia gaire activitat i va començar a córrer la veu dient que a Sau hi havia uns paios que havien muntat una superfesta, com si fos un rave d'ara. A un concert on hi vam convidar una trentena de persones, va acabar sent de gairebé 300! Va ser una festassa que molts encara recorden. Allà vam agafar consciència que hi havia màgia. La gent ens va començar a dir els de Sau i així es va quedar.
Quina diria que va ser la clau de l’èxit de Sau per arribar on va arribar?
T'ho diré en tres paraules; Ni puta idea. (Riu). No ho sé. Amb en Carles, de broma, sempre dèiem que els secrets de Sau és que tots dos veníem del món del cinema, perquè ell era actor i jo acomodador. Era l'acudit que fèiem. Amb el Carles ens enteniem molt i ens ho passàvem molt bé junts. Vam conviure i encaixar molt bé perquè érem dues persones molt diferents. Teníem molt poques coses en comú, inclús la nostra vida no tenia pràcticament res a veure, però quan ens ajuntàvem érem conscients que formàvem una bona combinació. El Carles estava molt abocat a la interpretació, era actor i tenia una presència a l'escenari increïble. Era un pencaire, malgrat això la gent potser no ho va apreciar, la seva evolució com a cantant va ser increïble, des de les primeres maquetes que va fer fins al final, va tenir una evolució extraordinària.
A mi, en canvi, m’agradava escriure cançons i la part del directe és la que menys m'interessava. No tenia el carisma als concerts que podia tenir ell ni la capacitat de moure'm i dominar l'escenari. En vaig aprendre molt i quan he hagut de treballar sol, m'he hagut d'espavilar. Ell tenia un domini complet de la part escènica, de tot l'espectacle, ens exigia molt a nosaltres mateixos. I també hi havia un tercer, en Joan Capdevila, que no sortia als escenaris, però que era igual d'important perquè col·laborava amb les lletres. Així que l’èxit l’atribueixo a la combinació de coincidir certes persones un moment determinat del temps, en un espai determinat. El secret està en això.
El 1990 publicaven Boig per tu, l’himne de l'amor en català que segueix perdurant avui dia. Expliqui’m com sorgeix i la història d'aquesta cançó.
Hi ha cançons que tenen vida pròpia, que funcionen des del primer moment i d'altres, en canvi, que costen molt. 'El tren de mitjanit' ens va costar molt, l’assajàvem molt i no hi havia manera. Recordo un bon dia estar al piano i començar a cantar una melodia, com si pràcticament algú la dictés. No li vull donar cap raó espiritual, ni de bon tros. (Riu). A vegades surt una cançó de dalt a baix a la primera i, amb la paranoia dèiem; segur que és teva i no estàs fent el ‘Yestarday’ dels Beatles? La vaig ensenyar al Joan, els va encantar i quan vam començar a treballar la lletra els tres, tenia clar que volia fer una cançó d'amor impossible que fos universal. Vam decidir de fer una cançó sobre la lluna, però sense mencionar-la, de manera que tothom se la pot adaptar al que vol. Si fas una cançó que només parla de la Maria Antònia, només s’hi poden identificar aquestes o els enamorats de les Maria Antònia. El 'Boig per tu' tothom se la pot fer seva. Va ser molt fàcil de fer, no va ser cap mal de cap. Quan la vam anar gravar a l'estudi, l'enginyer que era el d'Elton John ens va dir; “Uau, quina cançó, això és brutal! Això és seu? És meravellosa”. Ja teníem clar que era una bona cançó, però no va ser el primer single, sinó el tercer o quart del disc. En publicar-se no va ser un èxit d'entrada com 'És inútil continuar', que ho va petar des del principi. El 'Boig per tu' va ser més lent, més progressiu.
"El Boig per tu no va ser un èxit d’entrada, va ser una cosa més progressiva"
Quan un està al capdamunt de tot i assoleix tal èxit, com es viu? Existia cert punt d'inconsciència?
Hi va haver un moment que la vida es va accelerar molt i teníem la sensació d'anar a 200 km/h. Quan tens molta popularitat i et van bé les coses, tothom et ve al darrere, les multinacionals ens volien fitxar i fèiem concerts multitudinaris arreu. Existia un perill del qual n’érem conscients que era el de tornar-nos bojos. No érem uns adolescents i amb el Carles teníem l'avantatge que quan un es flipava massa i començava a volar, l'altre tocava de peus a terra i el feia baixar. Això ens havia passat molt! Malgrat això, evidentment, comets errors i existeix un punt d'inconsciència. Ets conscient que això no durarà per sempre, però costa tenir la sang freda. Malgrat tot, penso que ho vam portar força bé. Amb el Carles vam viure coses molt intenses, i això et fa compartir bons i mals moments, fet que uneix molt i et permet conèixer millor l’altre, sabent els defectes d'aquella persona i acceptant-los.
I quan es té aquesta relació tan pròxima, com es viu una mort sobtada com va ser la seva, que molts han associat sempre al consum de drogues, a una sobredosi.
La vam viure molt malament. És un moment en què el món… (Pensa). La gent em demanava què passaria amb Sau i m'importava una merda. És un tema que passa a ser totalment personal. Recordo un malson increïble aquells dies. Gent que estava a l'altura, d’altres que no hi van saber estar... Ho portes malament perquè no tocava. Hi ha morts que són llei de vida, però d’altres són justes, i tens una sensació d'injustícia molt gran. No va ser una sobredosi en absolut. El Carles consumia cocaïna i l'havia renyat bastant perquè jo estava una mica de tornada. De jove havia pres coses i havíem saltat del tren, però havíem agafat consciència que era xungo. Amb ell a vegades em tocava fer de germà gran i fotre algun sermó. Però quan algú entra en aquest món, costa molt. Estàvem en dos capítols diferents. Per més que t’ho diguin i malgrat que ho sàpigues, penses; no passa res, algun dia ho deixaré, com el fumar, que tothom sap que és dolent i no ho deixes mai. Però no es va morir d'una sobredosi, es va morir de... (Pensa). Molta gent té un infart. Si fos pel consum, cada cap de setmana només Vic es moririen 10.000 persones. És simplement que... El món... Vivia en un món estressat, passava un mal moment personal i a vegades el cor peta i no saps per què.
"El Carles consumia cocaïna i l'havia renyat bastant perquè jo estava una mica de tornada"
Quin record té d’ell?
La gent veu els grans moments com el Palau Sant Jordi, la Monumental o altres concerts tan bèsties, però el meu record és en els petits moments. Amb el Carles havíem fet milers de quilòmetres compartint cotxe i passant moltes nits plegats compartint habitació. Si em preguntes què et ve el cap quan recordes al Carles, segurament pensaré en les 4 de la matinada, després d'un concert, quan arribes al llit i no pots dormir i estàvem els dos filosofant sobre la velocitat en la qual volen les papallones. Tinc el record d'aquests petits moments, d'anar-ho a buscar amb el cotxe per marxar a fer el volo, o quan anàvem a prendre coses amb el grup. Em venen aquests petits moments al cap més que els grans concerts històrics on tothom t’aplaudeix. Els records són més personals, les cosetes petites, que són els més importants.
3Cat emetia el documental "Carles Sabater. No espereu res de mi". Deia en una entrevista a l’Ara que era innecessari. Per què?
Amb en Carles sempre havíem preservat molt la nostra vida privada, no havíem entrat mai en premsa groga malgrat les propostes que havíem rebut i que sempre vam rebutjar. Quan ens demanaven si estavem solters o casats, la nostra resposta sempre era que som músics. Estat civil; music. Veient el documental em preguntava què n'opinaria ell al respecte, i em sembla absolutament innecessari i fora de lloc. No li vaig trobar el sentit, no calia. La pregunta és; calia? Doncs això.
El pròxim 2025 participaran en la pel·lícula Els de Sau, un recorregut per la història del grup. Què hi descobrirem?
Sí, no en soc l’autor ni el promotor. Amb en Joan Capdevila vam escriure el llibre Quina nit: El disc va canviar les nostres vides i a partir d’aquí, van veure que la història es podia convertir en una pel·lícula. Nosaltres simplement hi col·laborarem explicant la història, aclarint dubtes i assessorant-los en tot el que puguem. On prendrem més el control serà en la música, perquè s'hauran de gravar coses, remesclar i digitalitzar alguns temes. Es començarà a rodar a la primavera del 2025. M'he llegit i he vist l'evolució del guió i està inspirada en la nostra història, sobretot en els primers anys del grup, on es veu com una colla de nanos que ningú coneix ningú s'ajunten, funcionen, i acaben formant un dels grups més importants de música d’aquest país, si se’m permet dir-ho. L'amistat i la relació estava per davant de la música, de l'èxit i de tot. Teníem un punt d'inconscients a vegades i penso que això ens va fer el bé i també el mal. La relació divertida entre nosaltres, els farts de riure que ens vam fer malgrat els problemes que hi va haver. Vam riure molt fins al darrer dia. El que més bé sabíem fer era passar-ho bé quan estàvem junts, i això és el gran valor i record que tenim i que s'ha de transmetre. Hi havia un compromís entre nosaltres que el vam mantenir fins al darrer moment.
En un moment en què la música i la tecnologia ha avançat tant, com veu el panorama musical català? Se sent partícip d’ell?
Quan vam començar, les cintes es tallaven i s'enganxaven. No hi havia autotuner, ni ordinadors, ni res. Ho havies de fer bé. El fet que ara hi hagi sistemes de música, afinadors que t'afinen la veu, que pots modificar, repetir aquella part… Això ha fet que molta més gent pugui fer música amb certa dignitat sense haver-ne de saber molt. D’aquí que trobem una gran quantitat i una sobredosi d'oferta musical on costa molt triar el gra de la palla. Tot és molt quantitzat, programat, molt ben fet, amb molta maquinària i amb poc toc humà de l'error, de precisió, que és el que fa la diferència. Escolto músiques actuals i em poso nerviós perquè necessito que algú no sigui perfecte, que s'equivoqui. Això és un perill, estem oblidant el perquè fem música, que és per commoure. Els artistes dels anys 60 i 70, eren els antisistema d'aquella època en el món del rock. Els Beatles i els Rolling Stones portaven els cabells llargs d'aquella manera com a senyal de rebel·lia. El logo dels Rolling Stones, amb la llengua enfora és provocativa. La música d’avui dia és una indústria i la fa el sistema.
"Escolto músiques que es fan ara i em poso nerviós perquè necessito que algú no sigui perfecte, que s'equivoqui"
Nosaltres formem part d’una altra generació diferent del que es fa ara. És bo que hi hagi noves generacions que facin altres coses, el món canvia. Nosaltres hi som i fem concerts, però tampoc estem molt dins la indústria ni esperem tenir-ne protagonisme perquè no és el nostre moment. Amb Sau 30 ja hem fet tot el que havíem de fer. No hem decidit res, però no crec que sigui un projecte molt a llarg termini. Tinc la sensació que cada vegada serà una cosa més puntual.
Està treballant en la Fundació SAU, que potencia el nou talent i que ajuda i recolza la investigació i la recuperació de trastorns de salut mental.
Sí, la Fundació SAU neix amb en Joan Capdevila i amb altres patrons amb tres objectius; preservar el llegat de Sau -per això farem un espai d'immersió de realitat virtual a Sant Hipòlit de Voltregà que servirà de màquina del temps per transportar-nos a moments determinats de la història de Sau-; ajudar a potenciar la música del país amb un auditori on anirem programant concerts i, juntament amb la Fundació Puig-Porret, creem un premi on cada any escollirem un grup de música de les maquetes que rebem, i li farem un disc, el promocionarem i el gravarem per ajudar als joves que s’inicien. Amb la Fundació Estivill, treballarem per ajudar els músics i els artistes que pateixin problemes de salut mental.