S'ha de reconèixer que els lobbies favorables a l'ampliació de l'aeroport del Prat han estat llestos. Han fet les coses molt bé, i les han fet bé durant molts mesos seguits. Qui porti la comunicació de tota aquesta tropa mereix un augment de sou immediat i un vol a les Seychelles tan bon punt s'inauguri la ruta directa des de Barcelona.
Més enllà de la pressió que hagin pogut exercir a porta tancada i a micro obert per aconseguir que el Govern collés, la clau de volta ha estat el debat públic. Intel·ligentment, els partidaris d'ampliar la infraestructura han dut aquest debat a una dicotomia entre dues opcions desiguals: generar nova riquesa gràcies a la renovació del Prat o salvar l'espai mediambiental de la Ricarda. I la resta ha caigut al parany. A les tertúlies, al Parlament o als continguts que han penjat els partits a les seves xarxes socials, bona part de l'argumentari d'uns i altres s'ha basat en aquesta estranya tria entre aus reals i aus de metall, com si fos una tria real i com si, a més, fos una tria que inquieti a la ciutadania.
Mirem-nos als ulls un moment: tots sabem que la Ricarda no importa a ningú. Si baixem al carrer i preguntem a la gent si prefereix tenir un aeroport millor o conservar un espai natural que ni sabia que existia, la resposta caurà pel seu propi pes. Fins fa quatre dies, ningú tenia la Ricarda ubicada; i des de fa quatre dies l'hi tenen únicament els ciutadans que s'informen a través dels mitjans de comunicació catalans convencionals, que tampoc seria una munió de gent descontrolada. La Ricarda no és al carrer, no és un tema de debat. I el dia que ho sigui, si és que mai ho arriba a ser, no tindrà res a fer al costat d'un projecte aparentment necessari i excel·lentment ben venut pels grups de pressió, el poder econòmic i els mitjans afins. És una batalla perduda.
El cas és que, situant un argument tan fràgil com la Ricarda al centre de la discussió, han aconseguit apartar el contrincant real del debat, que era el model de país. El model econòmic que volem per les properes dècades. La dependència malaltissa del turisme. L'explotació d'una mamella que trinxa Catalunya de dalt a baix, especialment Barcelona però no només, desnacionalitzant-la a marxes forçades, dotant-la de llocs de treball poc qualificats, i agreujant la crisi d'habitatge d'un país que avui ja té més Airbnb que oportunitats.
Dimecres, Jordi Basté va tenir Salvador Illa a l'estudi. El periodista va preguntar al president si creia que l'ampliació de l'aeroport podia generar una onada de turisme més gran. I el president va respondre al periodista que l'objectiu d'ampliar l'aeroport no és que vinguin més turistes. Una evasiva que no era cap resposta i que va obligar Basté a repreguntar fins a dues vegades. La repregunta final va ser: el país està preparat per assumir encara més turisme? I la resposta final d'Illa fou: ja veurem si en venen més. Au, cap a casa.
És un diàleg molt significatiu. Demostra que s'ha aconseguit eliminar el debat sobre el model de país i que, quan algú intenta posar-lo sobre la taula, aguanta dret deu segons. Els deu segons que duri una resposta que no respon a cap pregunta, que no afronta cap problemàtica, que regala el futur als de sempre i que, amb tota la tranquil·litat del món, dona per fet que això ha de ser així. Els deu segons que es trigui, en definitiva, a tornar a posar la Ricarda al centre de l'equació.
No es preocupi, que la zona humida que traiem d'aquí la posarem allà, farem la millor Ricarda del món, cap ànec es veurà amenaçat, per cada hectàrea de ciment que avancem, n'afegirem deu de natura, i convertirem l'entorn de Barcelona en un oasi verd sense precedents. Ho tenim tot controlat perquè les dues bandes del conflicte visquin en harmonia, ho veu? Va, relaxi's i vagi pensant a quina ciutat del planeta voldrà volar directament des de Barcelona mentre els ocells volen alegrement per la Ricarda. Ah, i somrigui, no deixi de somriure en cap moment, que 70 milions de passatgers ja estan esperant el taxi a l'aeroport i de seguida els tindrem aquí.
