Explicava la crònica d'El Confidencial sobre la gala dels premis Goya que la sala de premsa es va quedar en silenci quan l'Acadèmia del Cinema Espanyol va certificar que Alcarràs marxaria a casa sense cap guardó. Un silenci que es va convertir en un murmuri d'indignació que es va acabar traslladant a la xarxa. Com pot ser que la guanyadora de la Berlinale i l'escollida per representar Espanya als Oscars marxi dels premis estatals sense cap mena de reconeixement? No hi havia espai per a cap guardó? Preguntes llançades a l'aire amb escepticisme, decepció i en certs casos, ràbia, perquè, com en cada cerimònia de premis de cinema, no pot ploure a gust de tothom. La desfeta d'Alcarràs als Goya respon a una sèrie de qüestions que s'allunyen completament de la qualitat cinematogràfica que desprèn la pel·lícula de Carla Simón. 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NU6Q9uitYoA[/youtube]
No és la primera vegada (ni serà pas l'última) que una candidata als Oscars marxa sense res sota el braç de la cerimònia dels Goya. Ara bé, que ho faci la primera directora de l'Estat que guanya l'Os d'Or a la Berlinale mostra molts dels defectes que segueix arrossegant una Acadèmia del Cinema Espanyol que encara permet que els membres inactius de la indústria puguin votar. Simón va rebre el reconeixement dels Feroz (els premis de la crítica, amb vots de periodistes) i, si mirem enrere, va aconseguir més premis amb Estiu 1993. Què ha passat, llavors? Per què aquesta desfeta?

1. La distància entre Catalunya i Madrid no és cap broma

Per molt que es facin discursos interessats, la bretxa entre les indústries cinematogràfiques establertes a Madrid i la producció que es fa a Catalunya és real. Encara que des de fa anys existeix un procés evident de descentralització de la creació de cinema a tot l'Estat, el nucli dur (i evident) de la indústria és a la capital espanyola. Catalunya ha aconseguit ser forta amb produccions de qualitat (o destacar per sobre de totes, com Pa Negre el 2011 o Estiu 1993 -també amb Simón-) però segueix sense trencar els conservadorismes de Madrid.

Tampoc ho han aconseguit, en certa manera, des del País Basc, quan Loreak el 2016 va ser escollida pels Oscars, però només va ser nominada a dos Goya i no es va endur cap. Dos anys després, passava amb Handia: 13 nominacions, guanya 10 premis, però dels guardons "grans" només s'endú Millor Guió i Millor Direcció Novella. 
 

2. Pèrdua del momentum

El pas del temps és molt perjudicial per al sistema de premis. Ho sabia Carla Simón, que explicava als periodistes com el seu pas per Nova York per mostrar la pel·lícula "havia estat una onada d'aire fresc" per poder tenir futures opcions. Encara que els Gaudí feia 365 dies que esperaven poder retre-li homenatge i entregar-li tots els premis que es mereixia, els Goya han premiat una As Bestas que va arribar a les sales de cinema molt més tard (i més a prop dels premis) i que té una mirada molt més comercial que la d'Alcarràs. Simón vertebra una narrativa molt més complexa i atrevida que la de Rodrigo Sorogoyen, un fet que pot ser determinant per a molts acadèmics conservadors. Cronistes de la cerimònia de Sevilla admetien dissabte a la nit que els membres del film català no tenien ni prevista cap festa postgala, ja que no es veien amb moltes opcions des d'un principi. 

[next]

3. Intrusisme amb els intèrprets no professionals: virtut o un problema?

Encara que sembli paradoxal, cert sector professional del cinema espanyol no va veure amb bons ulls la nominació ni el reconeixement dels actors d'Alcarràs. Tots ells, sense cap mena de carrera ni feina prèvia d'interpretació, es van deixar el cor i l'ànima -sota la batuta de Simón- per desenvolupar una de les pel·lícules més naturals, humanes i sinceres de l'any. Ara bé, a l'hora de passar pel filtre dels premis, molts dels seus companys d'indústria van considerar que tot allò era intrusisme. Per què és important això? Perquè els acadèmics també són actors i actrius del sector espanyol, i podrien haver influït, de manera categòrica, en decantar la balança cap a altres films.
 

4. Conservadorisme dels acadèmics

No és cap secret que molts dels membres de l'Acadèmia de Cinema Espanyol responen a uns interessos molt conservadors de la indústria: tant artístics com de rendiment comercial. Encara que no hi ha cap mena de dada que desgrani el perfil, l'edat o els noms dels membres de la institució (només se sap que ni el 30% són dones, segons un estudi de l'Associació de Dones Cineastes el 2021). Això sí: tot el sector sap que una vegada una persona és escollida membre de l'Acadèmia, pot votar per sempre. Encara que estigui inactiu i faci anys que no formi part ni d'un curtmetratge. Per tant, es pot desgranar que el ventall d'edat de molts que van votar pels Goya del 2023 no comparteixen la visió d'un cinema com el que fa Simón ni què significa Alcarràs.

[noticia]233512[/noticia]

5. Ser candidata a l'Oscar no implica absolutament res

Evidentment que és una contradicció: escollir una pel·lícula perquè et representi en uns premis com els Oscars no és una decisió que es pren a la lleugera. Encara menys si les altres que tenies com a opció (Cinco Lobitos i As Bestas) són tres èxits absoluts de crítica, públic i taquilla. Triar Alcarràs era irreprotxable, encara que no aconseguís passar el tall per a ser nominada. Ara bé, aquesta dissonància entre ser la candidata a Hollywood i estimbar-se als Goya ha passat més vegades de les que sembla.
 
Pedro Almodóvar, un dels millors cineastes espanyols de la història, ho va viure amb Tacones lejanos (1991), La flor de mi secreto (1995), totes dues amb 0 Goya, i Julieta (2016), que només en va sumar un. Bwana (1996) d'Imanol Uribe, candidata als Oscars i cap premi a Espanya. El baile de la victoria (2009) de Fernando Trueba va viure exactament la mateixa experiència. Gracia Querejeta amb 15 años y un dia (2013) és la penúltima abans d'Alcarràs i Loreak (2016) de Jon Garaño i Jose Mari Goenaga, l'última. Que fossin candidates i només guanyessin un premi, també hi ha diverses. Els precedents existeixen. Ara bé, que Carla Simón i el seu equip marxessin de Sevilla sense cap Goya entre els braços és un fet que generarà debats i exigirà disculpes d'aquí a uns anys.