Raimon: «Ningú canta per a la posteritat»

Sis anys després del seu adéu als escenaris, Ramon Pelegero, Raimon (Xàtiva, 1940) publica Personal i transferible (Empúries), un dietari del cantant escrit a començaments dels 80, quan el país deixava enrere el pes feixuc de la dictadura i iniciava un nou demà. Raimon, aleshores amb poc més de 40 anys, plasma les seves reflexions, sovint crítiques amb aspectes de la realitat política i cultural, però amb un estil sobri, sense sobreexposicions.

A un mes de fer 83 anys, Raimon ens rep a casa seva i rememora escenes i amistats, de Salvador Espriu a Joan Miró, passant per Manuel Vázquez Montalbán. I s'esplaia sobre una cançó catalana que, tot i formar part de la memòria més viva del país, sempre es va haver d'obrir pas amb molt més voluntarisme que recursos i suports institucionals.   

Aquest dietari d'inicis dels 80 ens descobreix una altra vessant de Raimon, l'escriptor.

Home, jo sempre he escrit. Fins i tot he escrit cançons... L'any 1963, jo tenia una columna a Destino. Hi escrivia cada setmana una columna, com la que tenien els mitjans anglesos i que aquí Néstor Luján, que era molt hàbil i estava molt al cas del que es feia a fora, va establir. Les primeres columnes que es fan a Espanya van ser les meves. Un molt amic meu, Manuel Vicent, ho fa a El País i sempre li dic que és una còpia del que feia jo. Però jo he escrit sempre. A més, escrivia, a banda de per expressar-me, per aprendre la llengua que no havia après mai. Perquè jo el català el parlava i havia llegit llibres en català, però tota la meva formació era en castellà des de l'escola elemental.    

Ha esperat molt per publicar-ho, això sí.

Per cap motiu especial. Feia 40 anys. Aquests dietaris els vaig començar quan feia cinc anys que havia mort Franco. Era un moment en què en teoria s'estaven posant les bases de la societat que vindria. I vaig decidir escriure una mica també per aclarir-me jo. I vaig començar a escriure aquests dietaris. Vaig fer el 1981, el 1982 i una mica el 1983. Després ja vaig escriure sense tanta sistematització, conservo els papers però no hi he tornat. Vàrem publicar un primer llibre, que era Les hores guanyades. I ara venen aquests dos volums, perquè eren 900 pàgines i n'han editat dos volums. Vaig escriure'ls més que res per aclarir-me jo mateix.  

"El que sempre he volgut és fer les coses ben fetes"

S'hi sent reconegut en les reflexions i pensades d'aquest Raimon que fa 43 anys?

Sí. Noto que soc jo en diferents moments. Al llarg de la nostra vida anem tenint diferents moments de criteri i pensament que es va reflectint també en aquests dietaris.   

En alguns moments mostra senyals de desassossec. Es queixa de cert desordre i també mostra estupor per actuar com actua: "Arribaré als 43 anys sense una idea clara dels motius que ens porten a actuar com actuem".

Doncs posi-hi 40 anys més i als 82 anys és igual. Amb el temps et vas resignant a certes coses, però ho veus igual. 
 
Arran de la mort del seu germà gran, arriba a escriure: "No em conec gens".

En alguns moments profunds de la vida, un se sorprèn de com reacciona i pots acabar pensant que no saps ben bé qui ets. 

Ha estat sempre gelós de preservar un espai propi d'independència. És conscient del preu a pagar? Al dietari explica moltes vegades com es nega a cantar en actes de partit i a signar manifestos "en favor de".

El fet de tenir un nom públic, per una raó per una altra la gent es vol aprofitar d'aquest nom públic i posar-lo al seu servei. Jo això ho he tingut clar i he optat per combatre-ho. Es volia que hi hagués en Raimon en molts actes públics però jo en això no hi he entrat mai.  

Continua sentint-se d'alguna manera foraster fora de l'àrea Barcelona-París-Roma?

Home, per mi són els llocs on m'he fet com a persona. Són llocs entranyables per mi. Jo soc de Xàtiva i he estudiat a València, però a partir del 1962, quan tinc 22 anys i vinc a Barcelona, se'm fa la meva capital. Començo a escriure a Destino i a fer actuacions. 

Comença gairebé el llibre rebutjant la Creu de Sant Jordi que li vol concedir el Govern Pujol. Ho explica per la política cultural de la Generalitat.

És que no ens havien fet ni cas. Gens. Després que molts cantéssim durant anys en català, des de la Generalitat no hi va haver ni el més mínim gest per veure com ens podien ajudar. No dic a mi, sinó a tots els que feien cançó en català. Al Govern això li bufava. Si algú venia a un recital ho feia pel seu compte. Mai hi va haver cap proposta d'ajuda. Potser esperaven que anéssim a demanar. Jo no he estat mai de demanar. No ens van fer ni puto cas i de cop volien donar-me una medalla. 

"Dubto que hi hagi hagut mai una política cultural"

Hem millorat en política cultural des d'aleshores? 

No hi havia política cultural. Hi havia política d'alguns amiguets. I dubto que això hagi canviat i hi hagi realment una política cultural. Però no podria donar detalls perquè jo vaig plegar el 2017. Crec que més enllà de les institucions d'alta cultura com poden ser el Liceu o l'Auditori, hauria d'haver un suport a locals i entitats per a la cultura en general i la cultura popular. 
 
En el llibre traspua la sensació que el país va amb una sabata i una espardenya. En l'àmbit musical, en la manca de suports, d'espais adients...

Miri, l'Annalisa i jo agafàvem les columnes de so i les posàvem a la baca del cotxe i cap a l'actuació. I després del recital les tornàvem a agafar i cap a casa. Poca broma, eh. Així s'ha treballat durant molts anys. I anàvem a percentatge segons la recaptació. Recordo una vegada que vam anar a un poble on hi havia un local amb capacitat de prop de 700 persones, estava ple però només s'havien venut 300 entrades. Per què? Perquè en lloc de trencar-la la passaven a taquilla i la tornaven a vendre. A més, encara et fotien.     

En un moment del dietari explica que no ha patit del desencant que es va produir durant la Transició.

No, perquè mai vaig estar encantat. Després de tot el que vam viure, amb Franco, amb els governadors civils... Recordo que, a finals dels 70, a Mataró, vaig cantar un poema d'Anselm Turmeda, del segle XIV, l'Elogi dels diners, on es diu que "Si els pots haver no els lleixs anar/Si molts n'hauràs poràs tornar/Papa de Roma". I va un fill de puta i em denuncia per atacar el Papa. I vaig haver d'anar a declarar a una comissaria, on em van interrogar. Fins que un dels caps em va dir: "Váyase, váyase".    

Com veu el moment polític?

Confús. No veig molt bé cap a on van.

Es refereix a la classe política, en general?

Sí. Tot canvia molt d'un moment a l'altre. Això mateix que ha passat al País Valencià a les eleccions. Com ha estat possible? Possiblement hi ha hagut una abstenció molt forta, la fragmentació de les forces d'esquerra. 

Tem una forta regressió al País Valencià?

El que ha passat semblava increïble. Amb un dirigent de Vox torero a Cultura. No s'ha analitzat prou com han anat les coses al País Valencià.
 
Potser és massa optimista quan el juny del 1983 considera que el País Valencià pot viure una certa represa?

De fet, es va donar aquesta represa. I es vivia a l'ambient, en les ganes de la gent jove. Ara ho veig complicat. Amb aquest nou govern és horrorós, fins i tot amb els intents d'introduir modificacions en la llengua. Hi ha un defecte d'inici que va ser no batejar l'Acadèmia com a Acadèmia de la Llengua Valenciana. Van posar Acadèmia Valenciana de la Llengua. Quan posar llengua valenciana ja és el mateix que dir català.  

"L'Annalisa i jo agafàvem les columnes de so i les posàvem al cotxe i cap a l'actuació. I després del recital les tornàvem a agafar i cap a casa. Poca broma, eh. Així s'ha treballat durant molts anys"

Escriu al dietari que "el fet polític és la prova permanent de la impossibilitat de la fidelitat a uns principis". 

Home, la política es caracteritza precisament pels canvis de posició immediats. 

Pedro Sánchez està demostrant molta adaptabilitat.

Sánchez és molt espavilat. Jo en soc un fan. És molt hàbil, molt intel·ligent. I es mou bé per Europa, a banda que és l'únic president espanyol des que existeix Espanya que parla anglès. És audaç.   

La seva trajectòria ha estat de compromís amb el país i la llengua. Però ha mantingut distància envers el procés.

Primer, que no soc un home polític. I com he dit abans, no he volgut mai que s'agafi el meu nom per un color polític determinat. I com que molt d'acord no estic amb el que veig m'hi mantinc una mica al marge. No he tingut mai vocació política. 

Què li ha incomodat del procés?

La veritat és que no m'he parat a pensar-ho. Soc a punt de fer 83 anys i a partir dels 80 les coses es miren d'una altra manera.
 
Se sent prou reconegut en la seva obra? No dic tant el Raimon del Diguem no, sinó l'artista, el Raimon que és Raimon.

Jo he tingut sempre públic i la gent m'atura i em felicita pel carrer. Els qui hem actuat en públic tenim un baròmetre que és claríssim, que és si el teatre on actues està ple. I jo els he tingut plens i en llocs molt diferents. No només aquí. Hi haurà poca gent que hagi cantat en català -i també en espanyol- en tants països. Jo he fet dues gires de 28 recitals al Japó. Amb traducció japonès/català en el programa. He cantat a Alemanya. He cantat quatre vegades a l'Olympia de París. M'han donat el premi de l'Académie du Disque francès, he cantat a Itàlia, a Portugal, a l'Argentina, a l'Uruguai, a Xile, als Estats Units. Vaig fer una tournée per més de vint universitats dels EUA. I vaig cantar a Nova York, al Canadà, a Anglaterra.  

La Nova Cançó està plenament integrada en la memòria catalana?

La Nova Cançó va ser un títol. No hi havia cançó. Fins que jo faig el primer disc, en català no hi havia cançons. Per la mateixa època que jo, Josep Maria Espinàs va fer un disc que era una traducció de cançons de George Brassens. Però cançó en català no n'hi havia. No ho diu ningú però és així. Hi havia la cançó folklòrica, popular, però no cançó moderna. Fins aleshores una cançó com Al vent o Diguem no era impensable.     

De les seves cançons, n'hi ha alguna que pugui simbolitzar més el seu cant?

N'he fet més de cent. Jo estic especialment content de Veles e vents, agafar el poema d'Ausiàs March, de finals del XIV i començaments del XV, i reconvertir-lo com si fos un tema moderníssim. He fet disset poemes d'Ausiàs March. De temes meus n'he fet més de 90. I molts temes d'Espriu.

La posteritat li importa?

Com que no la veuré, me la bufa, que deia aquell. Però miri, ningú canta per a la posteritat. Si no tens un públic, ja em diràs per a qui cantes. En el món de l'escriptura, encara un autor pot pensar en els qui el llegiran en el futur. Però un cantant vol estar en contacte amb el públic. Això i fer les coses ben fetes. El que jo he volgut sempre és fer les coses ben fetes. Que el que jo pugui donar s'aguanti sol, independentment de mi. Si ho aconsegueixo, bé. Si no, el llaurador, de bona gana ho dona. 

"Estic especialment content de Veles e vents, agafar el poema d'Ausiàs March, de finals del XIV i començaments del XV, i reconvertir-lo com si fos un tema moderníssim"

En el dietari hi ha noms molt presents que ocupen un espai important per vostè. Un és Manolo, Manuel Vázquez Montalbán. Va ser important per vostè?

Amb Vázquez Montalbán i la seva dona, Anna Sallés, vam mantenir una relació important. Vam ser molt amics. Venien a casa nostra a Xàbia i ens vèiem sovint. Hi ha molts altres nom, sí. Joan Fuster, sens dubte, amb qui vam establir una relació molt forta. També amb Rafael Ribó. Tenia també moltes converses amb Salvador Espriu, que venia a casa. 

Espriu devia ser una persona complexa.

El que passa és que Espriu es reservava molt i tenia un cercle d'amistats molt restringit, i d'aquí no volia sortir. Es veia al passeig de Gràcia amb el compositor Frederic Mompou, es veien i no se saludaven perquè ningú no els havia presentat. Són aquestes coses de la urbanitat, que es deia abans. No era pas per cap tipus d'arrogància de cap de tots dos sinó al contrari, per una idea que tenien de l'educació i el respecte.  
 
En el llibre parla també de Joan Miró, un artista a qui admira. Explica del moment quan està a punt de morir.

Sí. Ell volia acomiadar-se dient Merde!, en el millor estil dels surrealistes. La seva família, en canvi, preferia que digués amén. A Miró el vaig conèixer per pura xamba, en un local de París, un restaurant que es deia Barcelona on es va donar la casualitat que hi havia Miró. Em va dir que em coneixia i jo vaig agafar la guitarra i vaig cantar algunes cançons. Vaig escriure una de les columnes a Destino explicant com l'havia conegut i ell em va enviar a Xàbia una cosa seva. A partir d'aleshores vam entaular una bona amistat.

Va deixar escrit que no volia funerals institucionals però no li van fer cas.

Tu deixes escrit el que vulguis però són els que queden els que decideixen què fan. També tenia lògica que no es deixés passar el fet sense un reconeixement important.