Hi ha una finíssima frontera entre el so que anima i el soroll que atabala i la balança es va decantar per la segona opció en el Festival Pròxims celebrat aquest dijous al Poble Espanyol. Prop de 2.500 persones es van congregar al recinte barceloní per escoltar una marató de set hores i sis grups de l'escena alternativa catalana. El concepte de familiaritat és el punt de partida d'una cita idònia per als qui volen presumir d'haver anat a un festival sense haver-se de desplaçar molts quilòmetres o per als qui s'han hagut de quedar a la jungla urbana durant les vacances d'estiu.

Enmig de l'oferta gastronòmica, enguany la sorpresa va ser una paradeta del Bar Tomás de Sarrià, les patates braves dels quals van causar furor.

La tranquil·litat de Litoral i la cridòria garage/punk dels Surfing Sirles van trencar el gel a les set de la tarda. Amb puntualitat britànica, a les nou del vespre La Iaia va seguir exprimint els temes rodons del seu debut, "Les ratlles del banyador". Però el suau fil de veu del seu cantant no arribava i un baix massa pujat de to i el xivarri del públic convertien el missatge en imperceptible.

'Jo vull ser la meva iaia', la versió 'Wa yeah' dels Antònia Font o 'L'home que passa' van salvar la dignitat d'una banda molt consistent que no està feta per tocar a l'aire lliure, on els matisos es perden. La proposta dels vigatans és perfecte per un local petit i íntim en què la seva proposta acústica embolcalli la platea (tal i com van fer no fa gaire a la sala Bikini). Moment àlgid amb 'Explosió' i 'La última nit' i absència remarcable de 'El meu vaixell'.

Posteriorment, torn per a Maika Makovski, una artista polièdrica i plurilingüe que va voler abarcar massa gèneres i va acabar confonent el públic. El pop-rock alternatiu dels primers temes va degenerar en una distorsionada revisió del grunge i els registres vocals aguts de les primeres cançons van deixar pas a crits totalment gratuïts.

Manifest reivindicatiu
A les onze de la nit, un parèntesi musical en clau reivindicativa: el líder de Mishima, David Carabén, va llegir un manifest a través del qual tots els artistes participants i els organitzadors del festival protestaven contra la pujada de l'IVA i les seves nefastes conseqüències en la indústria cultural.

The New Raemon va ser la primera banda que va sonar nítida: l'equilibri entre la veu i els instruments era l'adequada. Així, Ramon Rodríguez va poder atacar un repertori en què es mescla la foscor del seu darrer treball ('Libre asociación') amb la lluminositat de temes emblemàtics com 'Sucedáneos', 'La cafetera', 'Tú, Garfunkel' o una magnífica versió de "Mano izquierda' de Nueva Vulcano.

El plat fort de la nit va arribar a quarts d'una de la matinada amb la irrupció de Mishima, que ja havia pres part en l'edició inaugural del Pròxims. Sota el lideratge carismàtic de David Carabén, el grup va saber connectar amb el públic de seguida. Tot i que la guitarra elèctrica sonava un pèl baixa (això va restar brillantor als solos), el grup barceloní, expert en crear himnes, va triomfar amb 'L'olor de la nit', 'No obeir' o 'El camí més llarg'.

Dues tasses
El Festival es trasllada ara a Begur, on el 4 d'agost hi tocaran Joan Colomo, Estúpida Erikah i Manos de Topo i a Porta Ferrada el 17 d'agost, on hi seran Antònia Font, Maika Makovski, Mazoni i Standstill (un acústic a càrrec d'Enric Montefusco).