És bonic tornar als llocs dels quals guardes bon record. És bonic tornar als llocs que han sigut importants. I encara és més bonic tornar-hi quan ja no hi són, quan ja fa anys que s'han evaporat, que han desaparegut, que han sigut expulsats, trets de circulació, esborrats del mapa. Vinçon és un d'aquests llocs. Va tancar a finals de maig de 2015 i ara hi ha un espantós Massimo Dutti.

Quin canvi, oi? Canviar disseny, bon gust, història, relat, ciutat per fotocòpia, repetició, fabricació en sèrie, franquícia. De tant en tant, torno a Vinçon. Quan em trobo amb un ventall que fa mil anys que tinc. O amb un tallador de patates que va sortir d'allà. O amb alguna de les bosses que en conservo. O amb el generós plec de postals promocionals de la Sala Vinçon que guardo al meu arxiu i que de tant en tant puc enriquir amb alguna nova adquisició.

Ara he tornat a Vinçon gràcies a Disueño, el preciós llibre de Pepa Bueno Fidel que han editat el Museu del Disseny i l'Ajuntament de Barcelona. Disueño –i cito el pròleg de Pilar Vélez- és com s'anomena el disseny català que entre 1977 i 1979 va voler expressar una poètica diferent, un concepte més enllà del disseny ortodox, funcional i acadèmic. Disueño es va concretar en tres exposicions i va comptar amb les sinergies encreuades del Foment de les Arts Decoratives i dels premis Delta. Al meu arxiu de Bocaccio també n'hi ha uns quants d'aquests flyers. És un gust veure que un no està sol amb els seus vicis. És un gust veure'ls a llibres que els expliquen. És un gust tenir-los a les mans i tenir la certesa que he fet bé de trobar-los i conservar-los. Tenir la certesa que expliquen històries, que conserven essències, que són en si mateixos, història.