Les contínues “interrupcions” de la història de la Catalunya del segle XX han fet que moltes figures hagin quedat oblidades o menystingudes. En el cas del teatre, un exemple és Pompeu Crehuet (1881-1941), dramaturg que va conèixer l’èxit i que després ha quedat relegat de manera inexplicable. Ara, un estudi de l’escriptor i notari Eladi Crehuet, nét de Pompeu, recupera l’obra i el personatge d’un autor que va tocar la glòria el 1904, a les acaballes del modernisme. El llibre es titula Una Barcelona de conte. Biografia del dramaturg Pompeu Crehuet (Pagès).

Eladi Crehuet ens proposa un recorregut per una part de la memòria d’una Barcelona en transformació. La del primer terç del segle XX, i ho fa amb un estudi documentat que inclou fotografies familiars, cartes del dramaturg i el text d’alguna de les seves obres, com La morta, estrenada al Romea el 1904, i que va ser el gran èxit de Pompeu Crehuet. Un drama modernista de morts i ferits, situat a una població imaginària, Vilassana, que es va estrenar tot seguit (en català!) a Madrid. Un èxit, sí, però que va acabar perseguint l’autor tota la seva vida, ja que després no va poder mantenir el mateix nivell de reconeixement.

Per les pàgines del llibre passen els anys de glòria del teatre català, els de l’efervescència que van suposar els Àngel Guimerà, Adrià Gual i Ignasi Iglésias. També el pas del modernisme, ja en hores baixes, al noucentisme triomfant, que va obligar Crehuet a canviar de temàtica i refugiar-se en les comèdies d’embolics com Flors i violes, un altre dels seus títols més aplaudits, o Mamà política. Va ser un autor prolífic, que també va fer incursions en la novel·la, amb Senyor, ruc, mestre d’estudi. El dramaturg va ser assidu de les tertúlies del moment, i fou amic de Peius Gener, però no va quedar presoner de la bohèmia, i es va guanyar la vida com a oficial lletrat de la Mancomunitat i la Diputació, a més de treballar de passant de notaria en el despatx d’un germà seu per acabar de guanyar-se les garrofes.

L’estudi de Crehuet aporta informació i material sobre un temps i un món, el de l’escena catalana, que encara resta en la penombra, com demostren els errors que encara apareixen en moltes notes biogràfiques sobre ell. Amb la voluntat, no pas amagada, de recuperar una part de la memòria familiar, Eladi Crehuet ens condueix per la memòria de tots, demostrant altre cop el molt que tenim per descobrir d’un ahir encara amagat.