Normalment, els polítics han de ser prudents per aconseguir que els seus projectes tirin endavant. Han de rebaixar posicions per pactar, moderar el to per aconseguir el suport del cos central de l'electorat... amb excepcions, és clar. És el que li passa a Pedro Sánchez, que avui presenta algunes de les mesures que va prometre per fer front a la "màquina del fang" que, controlada per la dreta política, judicial i mediàtica, ha degradat fins a límits mai vistos la democràcia i la convivència a l'Estat.
Perquè aquesta màquina del fang provoca efectes immediats, com els que ara pateix la seva esposa Begoña Díaz o els que en els darrers anys han patit, amb el PSOE mirant cap a una altra banda, els independentistes catalans o Podem. Però també en provoca en diferit i d'estructurals perquè opera canvis de fons en la societat espanyola. És la que demonitza (encara més) la plurinacionalitat, el plurilingüisme o els avenços feministes, posem per cas. I la que legitima el discurs de l'extrema dreta —que sempre té respostes encara més dures, tot i que no més eficaces— o fa que se'ls riguin les gràcies a futbolistes d'elit que bramen per l'espanyolitat del penyal de Gibraltar, un assumpte que fins fa poc semblava propi d'un passat en blanc i negre.
Sánchez anunciarà avui mesures de "regeneració democràtica" com ara una petita reforma de la llei mordassa o la revisió del finançament públic a pseudomitjans, però, bàsicament, animarà, els grups parlamentaris que li donen suport a presentar-ne i a debatre-les amb el PSOE i Sumar, els dos partits del govern. De moment, els socialistes ja van parar ahir els peus a Yolanda Díaz, que preocupada com està per deixar empremta en alguna cosa i passar dels anuncis sense dotació pressupostària ni empara legal als fets, havia anunciat des de Brussel·les que la llei es derogaria parcialment.
Sánchez obre joc, però es troba en una situació un pèl anòmala. Si pretén reformes ha de ser molt més ambiciós del que voldria perquè, lògicament, els seus socis, que han estat víctimes del que ell denuncia i pateix ara, li demanaran més. És necessari reformar la llei mordassa, és clar, però cal revisar també l'ús de pilotes de goma o les deportacions en calent. De la mateixa forma que toca canviar el codi penal per acabar amb delictes com les injúries a la Corona o amb les arbitrarietats i manca de garanties de les lleis antiterroristes. I modificar també la llei orgànica del Poder Judicial (per acabar amb el biaix dretà de la judicatura i combatre la lawfare), la llei de secrets i la llei del CNI (no es poden repetir casos d'espionatge polític com el Pegasus o als diputats de Podem), o la llei de cossos i forces de seguretat (s'han d'evitar noves operacions Catalunya). S'ha de crear un consell de l'audiovisual i de la informació espanyol.
Tal vegada Espanya no estigui preparada per grans reformes després que no tots els seus poders fessin la Transició, d'anys d'impunitat i d'entregar-se a la pulsió repressiva contra els seus suposats "enemics" i l'esquerra oficial no vulgui tibar tant les coses amb la dreta i els aparells de l'Estat. Però cal explorar els límits i mirar d'avançar, per més que Sánchez no passi d'obrir joc i de la retòrica inflamada contra la dreta i l'extrema dreta, on se sent més còmode que no pas en el necessari terreny dels fets.
Llei mordassa, la norma mai derogada; per Bernat Surroca.
La Generalitat i l'Estat ultimen una reunió pel traspàs de Rodalies en plena negociació de la investidura; per Bernat Surroca.
Tot el que sabem de l'accident «molt greu» d'un autobús a la C-32
Per què el canvi climàtic pot allargar (molt poc) els dies?; per Arnau Urgell i Vidal.
- Crítica: Per fi han tornat els bons blockbusters d’estiu: «Twisters» és una delícia molt «disfrutona»; per Marta Ferrer.
El passadís
El PP de Catalunya assaboreix els bons resultats obtinguts el 12-M. Això sí, sense treure's de sobre les agrors entre la direcció d'Alberto Núñez Feijóo i el president de la formació catalana, Alejandro Fernández, que continua sense poder fer-se un equip. Fernández ha hagut d'acceptar com Génova li imposava un portaveu aliè i ha de contemplar que la direcció del partit a Barcelona, dirigida per Manuel Reyes, alcalde de Castelldefels, remeni les cireres. Un dirigent que en aquests moments destaca per la seva activitat és Daniel Sirera, el cap del grup popular a l'Ajuntament de Barcelona. Ell, al marge en aquests moments de les trifulgues internes, ha consolidat un equip municipal i recentment ha reunit els apoderats del partit. Té previst començar a engreixar la maquinària de la formació als barris per preparar ja la pròxima campanya municipal. Ben vist a Génova -hi ha qui el considera massa predisposat a seguir els criteris que emanen de Feijóo-, no es perd cap acte del partit.
Vist i llegit
Ahir es va constituir el nou Parlament Europeu, marcat per la presència de l'extrema dreta, que estarà dividida en tres grups i que tindrà una veu imponent. Un dels principals partits, i que estarà al capdavant del nou grup Els sobiranistes, serà Alternativa per Alemanya. A El Punt Avui, la seva corresponsal a Berlín, Gemma C. Serra, en feia una bona radiografia d'aquest "aixopluc d'escorrialles ultres". Explicava que creixen "malgrat el cordó sanitari i l’aïllament de la resta de l’extremisme europeu" i que a les regionals de setembre als lands de l'est és possible que s'imposi. Ho podeu llegir aquí.
El nom propi
J. D. Vance (Ohio, 1984) acompanyarà Donald Trump en el tiquet republicà com a candidat a vicepresident. Aquest dimecres farà el seu discurs davant la Convenció Republicana. La seva designació ha estat una sorpresa, malgrat que el seu nom era un dels finalistes que remenava Trump. Però amb només 39 anys ha fet un salt per damunt de dirigents consolidats com Marco Rubio o Doug Burgum, polítics a la cinquantena o la seixantena i amb moltes aspiracions. A més a més, Vance, a diferència dels altres, era l'aposta de la "nova dreta", el sector més radical dels conservadors, filoxenòfob i aïllacionista. Vance, però, no és negligible. Pep Martí us explica què suposa el nou tàndem republicà.
Bon orador, amb inquietuds intel·lectuals, té un discurs més articulat que Trump. I pocs candidats nord-americans poden presentar en el seu currículum un llibre amb èxit, Hillbilly, una elegia rural traduïda al català com Una família americana, on l'autor explica els seus orígens difícils, en una família amb problemes de pobresa i drogues. Encara menys poden mostrar que un llibre hagi estat portat al cine, protagonitzat per Glenn Close i Amy Adams, que donen vida a l'àvia i la mare de Vance.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.