Joan Laporta és de tot menys un home de mitges tintes. Excessiu, emocional, entregat... Amb una capacitat per celebrar les victòries que es mou entre el cruyffisme que, amb bon gust, professa i la irracionalitat, dues qualitats que no sempre entronquen amb el punt mig de la catalanitat mainstream. Es podria dir que té el caràcter perfecte per caure malament a la caverna mediàtica -la de Madrid, però també a l'establishment barceloní que no li'n passa una i que obviava les barrabassades de Josep Maria Bartomeu- i per ser odiat pels rivals.
Què hauria pensat un culer qualsevol si hagués vist un president del Madrid fer la botifarra després de la inscripció de Dani Olmo? O aixecant el cel de l'Aràbia Saudita la Supercopa després de vèncer l'etern rival per 2-5? S'haurien esgotat els somnífers.
Laporta és un personatge iconoclasta, pràcticament contracultural com aquells presidents del futbol espanyol dels noranta, amb totes les seves virtuts -vàlides en un context de penúries econòmiques- i els defectes, que hi són i que incideixen en un club que va al límit. Aquest dimarts, compareix davant dels mitjans per explicar-se després de la setmana taquicàrdica que va acabar amb la cautelaríssima per a Olmo -i Pau Víctor, de qui sovint ens n'oblidem- i la Supercopa contra el Madrid, primer títol de Hansi Flick. L'entrenador alemany, aposta personal de Laporta, és un èxit. El joc rutlla perquè hi ha una idea, i hi ha una idea perquè els jugadors escollits, en bona part de la Masia, porten tota la vida protegint-la.
El triomf a l'Aràbia Saudita, en tot cas, no ha de servir de paraigua per a tot. S'ha vorejat la negligència amb les inscripcions, s'ha arribat al fair play financer després d'un contracte amb Nike amb ombres -comissió astronòmica per a un intermediari-, i per la venda dels seients VIP a empreses dels Emirats que ni tan sols Elena Fort, vicepresidenta del club, va saber concretar.
És possible que només una personalitat com Laporta pugui trobar la manera per reflotar el club -cap president hauria sobreviscut a l'adéu de Messi, o als retards en el retorn a l'Spotify Camp Nou, o a la hipoteca econòmica que espera els anys vinents-, però d'explicacions en calen unes quantes. I de rigor en la gestió en cal més. Encara que la pilota ara entri.
- Està justificat el «no» d'ERC als pressupostos? Què s'ha complert i què no dels acords amb el PSC; per Bernat Surroca
- Illa o la paradoxa d'un president socialista amb l'independentisme fent-li feina a Madrid; per Carme Rocamora
- La restricció de Sánchez a la compra d'habitatge des de l'estranger: un gir amb efectes limitats; per David Cobo
- Més a prop de la independència o de Trump? 10 coses que potser no sabies de Groenlàndia; per Pep Martí
- La Santa Espineta: Laura García, el somriure d'Espanya; per Carles Rútia
El passadís
No és habitual veure més d'un president de la Generalitat en el mateix escenari. El dilluns 27 de gener, però, es farà una excepció: José Montilla, Artur Mas i Pere Aragonès protagonitzaran un acte al Col·legi d'Economistes de Catalunya per analitzar el present i el futur del país. La taula rodona, moderada per la periodista Ari Belver, abordarà carpetes com l'habitatge, els pressupostos i el finançament. Tots tres formen part de l'agenda més urgent: la primera carpeta condiciona la política espanyola i també la catalana; la segona està embarrancada després de les complicacions entre Salvador Illa i ERC; i la tercera depèn de la bona voluntat aquí i allà. Tres perfils diferents com Montilla -l'últim president en esgotar una legislatura-, Mas -que va passar del pacte fiscal al procés- i Aragonès -que va obrir el camí del diàleg- podran dir-hi la seva.
Vist i llegit
Des que va protagonitzar el biopic de La Veneno, Jedet és una de les artistes amb més projecció sorgides de Catalunya. Actriu, cantant i activista LGTBIQ+, és d'aquelles entrevistades agraïdes, perquè respon sense límits i assumeix les seves contradiccions sense endolcir-les. Ho demostra una vegada més en aquesta conversa publicada a El Mundo que signa Cristina Luis i en la qual relata els problemes de salut que li va ocasionar l'ús del medicament Ozempic -en teoria, pensat per la diabetis- per aprimar-se. Jedet no té pèls a la llengua sobre el funcionament de la indústria audiovisual i musical, i assegura que no és que estigui enganxada als retocs estètics, sinó que ho està a la perfecció.
El nom propi
Jordi Turull (Parets del Vallès, 1966), secretari general de Junts, protagonitza aquest dimarts a Barcelona un esmorzar informatiu organitzat pel Nueva Economía Fórum. El presenta la portaveu parlamentària i vicepresidenta de la formació, Mònica Sales, un dels valors a l'alça del partit. La visió de Turull s'haurà d'escrutar al detall, perquè segur que aporta novetats -pel que digui, i també pels silencis- sobre la relació entre Junts i el PSOE. Aquesta setmana és clau: la mesa del Congrés dels Diputats ha de debatre sobre la qüestió de confiança de Pedro Sánchez, i hi ha convocada la permanent del partit divendres per abordar el que en surti. Segur que a Madrid n'hi ha més d'un que pararà l'orella al que digui el secretari general de Junts.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.