Fa dies que vam explicar que ERC enduriria el to i que això complicava els pressupostos de Salvador Illa. I dissabte, al primer consell nacional d'aquesta nova etapa, Oriol Junqueras va ser contundent –tal com retratava Oriol March en la seva crònica– i va avisar que, si no es compleixen els acords signats tant en la investidura de Pedro Sánchez com en la del mateix Illa, no hi haurà negociació dels comptes catalans. Per contra, els comuns i el PSC ja els negocien i Jéssica Albiach està disposada, si convé i per esperar als republicans, a allargar les converses fins al mes de maig.
L'agenda de compliments (minsos i a ritme lent) i l'estratègia de Junqueras (dura amb el PSC per recuperar credibilitat) no dibuixen un escenari propici. En primer lloc, perquè els pressupostos amb els quals opera l'actual Govern són els que, el 2023, va aprovar el govern de Pere Aragonès; i, en segon lloc, perquè molt han de canviar les coses perquè (al marge del que passi a Barcelona) els republicans aprovin simultàniament els comptes a Illa i a Pedro Sánchez. Tombar els comptes espanyols, que també negociarà Junts, podria tenir unes conseqüències irreversibles en forma d'avançament electoral -amb res a guanyar per als independentistes i una oportunitat d'or pel PP i Vox d'arribar a la Moncloa- que en cap cas tindrà no aprovar els d'Illa.
ERC va pactar fa més d'un any amb Sánchez el traspàs "integral" de Rodalies i fa uns mesos amb Illa un model de finançament singular per Catalunya. Els dos assumptes depenen del govern espanyol, de reformes legals que s'han de votar al Congrés, i de partides que s'han de consignar als pressupostos espanyols. Uns pressupostos, per cert, que, com els catalans, s'havien de presentar a la tardor per ser debatuts i aprovats al gener i que no tenen ni avantprojecte. No ho hauríem de normalitzar.
Illa ha intentat projectar endreça i rigor en els seus primers mesos a Palau i afirma que el PSC és un partit seriós i que compleix amb els seus compromisos. I ahir recordava en una entrevista a El País que el finançament ja està negociat i que ara només s'ha d'aplicar i el seu entorn garanteix que al gener hi haurà moviments amb això i amb Rodalies.
Una perspectiva diferent de la que, en una entrevista al Diario de Sevilla, donava la vicepresidenta primera del govern espanyol i ministra d'Hisenda i propera líder del PSOE andalús, María Jesús Montero. Ella posava l'accent no en qui recapta sinó en l'aportació a la "solidaritat". "M'és igual si la recaptació es fa en una part del territori o per part del govern d'Espanya, el que és important és on van els diners, on repercutirà i com es reparteix. I, per descomptat, això no està desenvolupat a l'acord ", deia. La contradicció, que es veia a venir des que va anunciar que faria el pas a Andalusia, està servida.
Perquè pot ser que, en efecte, el PSC vulgui complir el que ha signat Illa i el que ha subscrit Sánchez. Però és un fet que el PSOE no ho ha fet els darrers anys i que el seu crèdit entre els partits independentistes ja està esgotat. Els incompliments (quan hi ha dades per conèixer-los) en matèria d'execució pressupostària són flagrants i no hi ha cap mena de control o mecanisme per evitar-los i, arribat el cas, compensar-los.
El traspàs de Rodalies no ha arrencat amb el vigor que es va preveure per part del Govern Aragonès tot i els anuncis i l'acceleració de la inversió, i no hi ha cap previsió de plasmació legal de l'acord el finançament, que hauria d'entrar en vigor en l'exercici fiscal de 2026. Al flanc de Junts res se'n sap de la concreció de l'anunciat "traspàs integral" de les competències d'immigració que havia de ser realitat abans que acabés el 2024. Mentrestant, l'amnistia que havia de beneficiar Junqueras, Carles Puigdemont o Jordi Turull segueix als llimbs a l'espera de les decisions del Tribunal Constitucional.
Els independentistes saben que no hi ha alternativa a Sánchez, però són gats escaldats en la relació amb els socialistes, i ERC, tocada després del darrer cicle electoral i amb la necessitat de projectar el sentit de la seva aposta negociadora, exigeix tangibles immediats. Si Sánchez vol pressupostos (i que Illa pugui negociar els seus per no decebre les expectatives generades) s'haurà de moure i ho haurà de fer de pressa.
Dades: L'habitatge, gran problema europeu i maldecap català i espanyol; per David Cobo i Ona Sindreu Cladera.
L'ANC es ressitua en el postprocés: reactivar les bases, desobediència civil i horitzó 2028; per Bernat Surroca.
La «revolució acientífica» de Trump i Musk que posa en risc la democràcia; per Pep Martí.
Els 10 propòsits a favor del català per al 2025; per Mar Riera.
- La Santa Espineta: L'encert de dir als joves que són imbècils; per Carles Rútia.
El passadís
La Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (FEDEA) és el principal think tank d'assumptes econòmics espanyol i el dirigeix l'economista Ángel de la Fuente. Està patrocinat per grans companyies de l'Íbex, amb un paper preponderant de les del sector financer, i encarrega i emet informes sobre diferents assumptes tot i que avisa que no necessàriament hi està d'acord. Recentment, n'ha emès un sobre el finançament singular català que alerta dels "riscos" de fragmentar l'Agència Tributària espanyola perquè l'Estat perdria el control sobre el 20% del PIB espanyol.
Més enllà del previsible càntic al centralisme tributari i econòmic (l'informe considera que el traspàs a Catalunya és inconstitucional i un pas enrere per l'economia espanyola), crida l'atenció l'autor de l'informe perquè no és precisament innocu. Es tracta d'Alberto García Varela, soci responsable de política tributària d'Ernst & Young. És inspector d'Hisenda, va dirigir l'Agència Tributària a Andalusia, va ser director de Tributs al ministeri d'Hisenda amb Cristóbal Montoro i va ser nomenat conseller al primer govern autonòmic del PP a la regió el 2019. Només s'hi va estar unes setmanes perquè va deixar el càrrec per problemes de salut i quan es va recuperar va tornar a la consultora britànica. E&Y és l'auditora de comptes d'importants empreses catalanes com ara Puig o Fluidra.
Vist i llegit
Joseph Stiglitz (Gary, EUA, 1943) és Premi Nobel d'Economia i publica Camino de libertad. La economía y la buena sociedad (Taurus). El llibre aborda la relació entre els impostos i la llibertat, ara que, des de les posicions neoliberals i ultres, ens diuen que el seu exercici és no pagar-ne. A El País en publicaven ahir un avançament editorial. Algunes idees del llibre: "La llibertat és alguna cosa més que no pagar impostos. A alguns economistes només els importa la llibertat d'elecció, però obliden que, per elegir, hem de disposar d'oportunitats. Els impostos ens alliberen a tots perquè ens ajuden a desenvolupar el nostre potencial"; "una bona societat faria alguna cosa per solucionar les privacions o la reducció de llibertat de les persones amb ingressos baixos"; i "la regulació no és l'antítesi de la llibertat; en una societat lliure les restriccions són necessàries". Ben contundent.
El nom propi
Ha estat una setmana al límit per Joan Laporta i per al Barça, tal com explicava Lluís Girona. Però, al món del futbol, quan la pilota entra tot s'oblida. El president del club parla demà i intentarà fer oblidar els problemes amb Dani Olmo que l'han portat a recórrer al CSD i la dimissió del seu vicepresident. Ahir, a la final de Supercopa a Aràbia Saudita, no només va entrar la pilota i la jove fornada d'estrelles del club, que lògicament té un punt irregular, va atropellar l'etern rival. La llauna davant el Reial Madrid, que s'havia avançat, la va obrir Lamine Yamal amb un gol que ens va recordar els de Leo Messi. El jugador català, nascut a Esplugues de Llobregat el 2007 i arrelat al barri mataroní de Rocafonda, està cridat a ser l'estrella del Barça dels anys vinents. Només ho pot frustrar que l'entitat no sigui capaç de reconduir els seus problemes econòmics i corporatius. Tant de bo gaudim de la seva qualitat molts anys i que vinguin moltes copes més.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.