Després de guanyar el triplet amb Josep Guardiola a la banqueta, i davant una de les exhibicions de talonari de Florentino Pérez, el president del Barça, Joan Laporta, va pronunciar una de les seves cèlebres frases: "Estic tri-tranquil", va proclamar. Segur que ara, per més que hagi pogut escriure Dani Olmo i, fidel al seu estil, reparteixi botifarres, no podria dir el mateix. Els que sí que ho diuen, si més no per ara i de cara a la galeria, són el PSC i ERC, implicats en la negociació del finançament singular i el traspàs integral de Rodalies. Ho sostenen malgrat que les dues darreres notícies que han sacsejat el govern espanyol no són precisament positives des de l'òptica catalana.
La més rellevant és que la vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda del govern espanyol, María Jesús Montero, ha entomat formalment el repte de compaginar la seva actual funció amb la de líder del PSOE andalús, que fa sis anys que va perdre la Junta i que necessita pujar al màxim l'aposta per mirar de recuperar-la. L'altra és que el president de Renfe, Raül Blanco, va anunciar dimarts que deixa la direcció de la companyia. Segons m'expliquen, hi ha tingut molt a veure les dificultats per "encaixar" amb el ministre, el contundent Óscar Puente, que ara nomenarà Álvaro Fernández Heredia, alt càrrec del ministeri de la seva estricta confiança i que ja l'havia acompanyat quan era l'alcalde de Valladolid. Blanco marxa al sector privat i el PSC, que dimarts explicava que el traspàs va segons el previst, perd un dels seus pesos pesants a l'executiu de Sánchez. L'únic consol és que la presidència de Renfe és una cadira calenta. Com recordava de forma avinent a El Periódico una informació de Carlos Márquez Daniel, darrerament, la companyia que ofereix un servei públic tan fonamental com deficitari en les seves Rodalies a Barcelona ha estat un polvorí: 9 presidents en 25 anys. Així és molt difícil planificar i executar estratègies de mirada llarga.
A ERC afirmen que els és igual el que passi amb Montero o al capdavant de Renfe, i els dirigents del PSC sempre expliquen que cada cop que s'han trobat un problema n'han tingut prou amb despenjar un telèfon, el de Sánchez, per arreglar-ho. I sostenen que, gràcies a la sintonia amb Illa i l'aposta estratègica per Catalunya, així continuarà sent davant els reptes que els venen per consolidar-se a la presidència de la Generalitat i no posar en risc les aliances amb els independentistes al Parlament i al Congrés. Ho veurem.
Ahir Montero va esquivar l'assumpte del finançament singular, que el PSOE va assumir i que ella ha defensat fins ara com a vicepresidenta i ministra d'Hisenda. Però és evident que aquest és un tema especialment sensible a Andalusia, que durant dècades ha estat beneficiària de la "solidaritat" imposada a Catalunya pels governs de l'Estat. És un fet que si Catalunya contribueix menys i pot disposar d'una part molt més gran dels impostos que paguen els seus ciutadans, territoris com aquell rebran menys recursos. I això només es pot compensar de dues maneres: si l'Estat s'aprima i injecta més diners al sistema (cosa que ja preveu) o si el seu govern deixa de perdonar, com fa ara, impostos com ara el de patrimoni o el de successions a les rendes més altes.
A Montero, el PP i Vox la interpel·laran ara cada dia amb el finançament català i miraran de posar-la en contradicció per desacreditar-la com a defensora dels interessos andalusos. Una de les fortaleses del finançament singular era que el PSOE no governava Andalusia i que la federació més important del partit -i la que continua aportant-los més diputats al Congrés- havia perdut pes i, en canvi, el PSC té més poder que mai i és el principal bastió de poder territorial del socialisme. Ara, amb Montero, això es reequilibra una mica i ella ha de ser capaç de trobar la quadratura del cercle... o de quedar malament a Sevilla o a Barcelona. I la part catalana haurà d'extremar la prudència amb dos assumptes en els quals es juga l'èxit o el fracàs de la "bona gestió" promesa per Illa i de l'aposta pel diàleg dels republicans.
Montero fa el pas a Andalusia: tots els reptes de la navalla suïssa de Sánchez; per Carme Rocamora i Bernat Surroca.
Així commemoren les democràcies la fi dels dictadors; per Pep Martí.
L'habitatge centra la reunió Govern-comuns per accelerar els pressupostos; per Oriol March.
La direcció d'ERC garanteix que no facilitarà l'aprovació dels pressupostos d'Orriols a Ripoll; per Carme Rocamora i Seguí.
La recollida selectiva, més fàcil: tots els envasos ja han d'indicar a quin contenidor van; per Arnau Urgell i Vidal.
El passadís
La celebració dels vuitanta-set anys de Joan Carles I no ha caigut bé a la Zarzuela. La volien discreta, però l'espectacle de drons al cel d'Abu Dhabi amb el rostre de l'emèrit va ser qualsevol cosa menys discreta. L'efemèride ha servit d'excusa perquè es difongui una carta signada per una quinzena d'empresaris, polítics i periodistes conservadors que demanen al monarca que torni a Espanya "de forma permanent i puguem gaudir de la seva presència, experiència, profund coneixement de la realitat i la seva generosa solidaritat". Saben que això incomodaria a Felip VI, però consideren perjudicial per a la imatge de la institució l'exili autoimposat després dels escàndols fiscals i amorosos. Entre els signants hi ha només un català: es tracta de l'expresident de Foment del Treball i de la CEOE Joan Rosell. Destaquen l'expresidenta madrilenya Esperanza Aguirre, l'empresari Arturo Fernández, el president de l'Atlètic de Madrid Enrique Cerezo, o l'exdirector de l'Abc i La Razón Luis María Ansón.
Vist i llegit
Fa una dècada que el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca va escriure La desfachatez intelectual, un breu però imprescindible i vigent assaig en el qual desemmascarava la inconsistència política i la tendència al broc gros de molts intel·lectuals, sobretot escriptors, que opinen als mitjans. Fernando Savater (que aquesta mateixa setmana va titllar de "tia gorda" a la humorista Lala Chus en un article), Javier Cercas o Félix de Azúa en sortien malparats. En un article recent a El País, Sánchez-Cuenca feia una justificada ampliació d'aquell assaig gràcies a un escrit ple de desqualificacions i afirmacions sense fonament que l'Abc va publicar fa uns dies a l'escriptor Manuel de Prada. Blasmava un treball acadèmic sobre la violència anticlerical durant la Guerra Civil Espanyola en el que havia participat Sánchez-Cuenca. "Els mitjans tendeixen a considerar que a un escriptor consagrat se li ha de consentir tot, però el matonisme de columna contribueix a l'ambient irrespirable que ja s'ha apoderat del nostre debat públic", escrivia a "L'inesgotable desvergonyiment".
El nom propi
Dani Olmo (Terrassa, 1998) ha pogut dormir tranquil per primera vegada aquest dijous després que el Consell Superior d'Esports hagi atorgat la cautelaríssima al Barça perquè, com Pau Víctor, pugui ser inscrit. Fonts properes al jugador afirmen que l'egarenc ho ha passat malament i que el club no l'ha cuidat com ell esperava. Sorprèn, venint d'un jugador format a la Masia que va marxar a Croàcia per aconseguir el somni de convertir-se en futbolista professional i que, després de demostrar a Leipzig i a l'Eurocopa que és una estrella mundial, no va voler escoltar més ofertes que la del Barça. Volia triomfar a casa i va aguantar els problemes per inscriure'l a l'inici de la temporada igual que ho ha fet ara. Olmo podria haver marxat gratis i haver cobrat una prima milionària als millors clubs del planeta, però ha aguantat perquè té un somni. D'ara endavant, però, caldria reflexionar si n'hi haurà gaires que, com ell, estiguin disposats a perdonar-ho tot per fer història al Barça.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.