Aquest dimecres s'han iniciat al Centre Reina Sofia de Madrid els actes que, sota el títol "Espanya en llibertat", commemoren la fi del règim franquista, produïda amb la mort del dictador el 20 de novembre del 1975. L'acte, amb l'absència del monarca, ha estat presidit pel president espanyol, Pedro Sánchez, amb el boicot de l'oposició de dretes de PP i Vox, excepcional a Europa.
Totes les democràcies consolidades que han patit dictadures commemoren la seva fi amb motiu dels grans aniversaris. Solen ser grans celebracions institucionals, a les quals s'afegeixen totes les formacions polítiques i no solen produir-se greus disputes entre els partits. Però la interpretació de la història recent sempre obre debat. Vegem-ne alguns casos.
Record (i incomoditat) a Alemanya
Alemanya és el cas més emblemàtic de les dificultats d'una política de memòria. La República Federal es va construir sobre la derrota del nazisme, però això no vol dir que la commemoració de la fi d'Adolf Hitler fos un tema còmode. La partició d'Alemanya fins al 1989, amb la Guerra Freda i el discurs anticomunista que es va instal·lar al país, així com el predomini durant les primeres dècades de democràcia de governs democristians conservadors no van fer prioritari un discurs vibrant de memòria antifeixista.
El que no vol dir que Alemanya no reconegués el seu paper en l'Holocaust. L'Acord de Luxemburg del 1952, que va suposar l'establiment de relacions entre Alemanya i Israel, contemplava el pagament de fortes quantitats de marcs a Israel com a reparació. Des dels anys 60, l'Holocaust es va anar obrint pas en els programes escolars. Però el tema de les responsabilitats sempre va ser delicat. Quan el canceller Willy Brandt, el 1970, es va agenollar a Varsòvia davant el gueto jueu, va commoure el món, però va ser incomprès per molts alemanys.
El 1985, quan feia els 40 anys de la fi de la guerra i la fi de Hitler, el president alemany, Richard von Weizsäcker, va fer un discurs considerat exemplar de quines han de ser les polítiques de memòria antifeixista. El cap de l'estat, democristià, va proclamar que el 1945 havia estat un any d'"alliberament", no pas de derrota. I va dir una cosa igual de rellevant pel que fa a les responsabilitats col·lectives: "Qui volia saber i escoltar, sabia".
En el cas d'Alemanya, el novembre del 1995 també es va recordar els 50 anys de l'inici del procés de Nuremberg, la causa penal que va jutjar 22 exjerarques del nazisme i que va concloure amb l'execució de 10 penes de mort. En el principal acte de record hi van ser presents els representants de totes les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial. Però va ser controvertida una exposició sobre els crims de la Wehrmacht, l'exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial.
A un mes de les eleccions alemanyes, amb una extrema dreta de l'AfD a l'alça, la memòria continua fent ferida a la societat alemanya, que aquest maig commemorarà els 80 anys de la fi de la guerra i del nazisme. A l'octubre, vindrà un altre gran aniversari: els 35 anys de la reunificació. Caldrà veure com queda el nou Bundestag, a poca distància del Lloc de la Resistència, un espai que corprèn els qui el visiten, al cor de Berlín, allí on el juliol del 1944 van ser afusellats Claus von Stauffenberg i un grup d'oficials que van intentar assassinar Hitler.
Itàlia celebra per llei l'"alliberament"
La celebració de la fi del feixisme està consagrada a la legislació italiana. El 25 d'abril es recorda quan es va enrunar el que quedava del règim de Mussolini, refugiat al nord al capdavant de la fantasmagòrica República de Saló. El líder feixista seria afusellat dies després. El 25 d'abril ha estat festa de consens. Només el feixista Moviment Social Italià en restava al marge. Però és d'aquest partit d'on prové la primera ministra Giorgia Meloni. Sense qüestionar-la, el seu govern ha donat ja senyals d'on es troba la seva memòria. L'any passat, va generar polèmica que el ministeri de Defensa elogiés els soldats italians, aliats de Hitler, caiguts a la batalla d'El Alamein.
Portugal: la dictadura que no va morir al llit
El cas portuguès és el contrapunt a l'espanyol. Mentre que els dictadors alemany i italià caigueren en una guerra mundial, l'espanyol va morir al llit. La dictadura portuguesa fou derrocada per l'exèrcit en la Revolució dels Clavells. El país va celebrar a bombo i platerets els 50 anys de l'esdeveniment i la democràcia es va consolidar sobre el record d'unes flors vermelles avui ja marcides, però que han deixat empremta. Ho demostra que el principal partit de dretes s'anomeni Social Demòcrata. L'onada ultra, però, també ha arribat a les costes lusitanes: el partit Chega, d'extrema dreta, va sumar un 18% en les darreres eleccions.
La dreta grega celebra la caiguda de la dictadura
Els darrers anys de la vida de Franco, hi havia tres dictadures feixistes al sud d'Europa. A més de Portugal, Grècia va patir una cruel dictadura militar, anomenada la dels coronels, liderada per un tenebrós Georgios Papadopoulos. Va durar set anys (1967-74) i va començar a esquerdar-se després de la revolta estudiantil de novembre del 1973, ofegada amb sang, però que va degradar la imatge del règim. La caiguda vindria després de l'intent del règim d'annexionar-se Xipre. La invasió turca de l'illa va posar fi a les pretensions dels coronels.
L'actual democràcia grega es proclama deutora del 24 de juliol del 1974, quan Konstantinos Karamanlis, líder de la dreta democràtica, va tornar de l'exili per prendre el poder. L'any passat, el primer ministre conservador, Kyriakos Mitsotakis, va proclamar que la dictadura havia "profanat" la primera democràcia del món. El factor Karamanlis (un líder conservador enemic dels coronels) explica en bona part que el principal partit de la dreta grega no té problemes de consciència a l'hora de condemnar la dictadura. La dreta espanyola no ha tingut Karamanlis.