ENTREVISTA

Anna Buj: «Meloni ha mostrat a l'extrema dreta el camí per arribar al poder»

La periodista publica "Laboratori Itàlia" i explica que la primera ministra ultra "potser no té la millor relació amb Sánchez, però sap que amb Espanya comparteix interessos a la UE i no li convé portar-s'hi malament"

Anna Buj, corresponsal a Itàlia i el Vaticà de 'La Vanguardia' i RAC1
Anna Buj, corresponsal a Itàlia i el Vaticà de 'La Vanguardia' i RAC1 | Hugo Fernández Alcaraz
08 de juny del 2024
Actualitzat el 11 de juny a les 18:13h

Anna Buj va arribar a Roma com a corresponsal de La Vanguardia el 2018. Des d'aleshores s'ha empeltat de l'enrevessada política italiana i les seves cròniques són un bon pont per accedir a les complexitats del país, del declivi del fenomen berlusconià a les dificultats de l'esquerra per emergir com a alternativa o les sempre subtils claus vaticanes.

Graduada a la UPF, coneixedora sobre el terreny d'alguns dels moments transcendentals de la història recent europea -va informar sobre el referèndum del Brexit-, ara viu en una Itàlia que ha estrenat primera ministra de l'extrema dreta. El seu llibre Laboratori Itàlia (Pòrtic) s'endinsa en una societat que confia, de moment, en Giorgia Meloni.  

Després de treballar-hi com a corresponsal i escriure aquest llibre, Itàlia la sedueix més o menys del que s'imaginava?
Hi porto ja sis anys. Ha estat un procés gradual. És un pais molt atractiu, però a la vegada molt complicat. Té un sistema polític molt difícil d'entendre i, a més, té el Vaticà, que fa molt de respecte a qualsevol corresponsal. Crec que vaig agafar el pols al país després de cobrir les eleccions del 2018, que va ser com un màster de política italiana. Va sortir d'allí el primer govern purament populista, amb el Moviment 5 Estrelles i la Lliga. Però és un país que m'encanta.

És el primer gran país de la UE governat per l'extrema dreta. Com es pot entendre el fenomen Giorgia Meloni?
S'ha d'entendre a partir del fet que Itàlia és un país amb una fragmentació política enorme. En els darrers anys, després del govern tecnòcrata de Mario Monti, s'han succeït una sèrie de governs de colors diversos, amb el govern de concentració de Mario Draghi, i la meva sensació era que els italians tenien la voluntat de provar coses noves. Germans d'Itàlia era l'únc partit que no havia format part del govern de Draghi, la dreta ha anat guanyant força els darrers anys i Meloni va saber aprofitar el moment, llegint la necessitat que s'havia de vendre com a més moderada. Va convèncer els italians i la UE, fins al punt que Von der Leyen diu que vol anar de bracet amb ella

"És molt difícil que sorgeixi un grup unitari de tota l'extrema dreta. Per geopolítica. Hi ha molts partits que han tingut vinculació amb la Rússia de Putin"

 

Veu a Meloni abanderant tota l'extrema dreta europea, com li demana Marine Le Pen? O més aviat es limitarà a encarnar una itàlia conservadora? 
Que és la dirigent a la qual tothom vol seduir no té cap dubte. Ho hem vist amb Le Pen, que es vol presentar com a governable i  més moderada. Com va fer amb la decisió de fer fora l'alemanya AfD del grup Identitat i Democràcia, que s'estava preparant des de feia mesos. La meva opinió és que és molt difícil que sorgeixi un grup unitari de tota l'extrema dreta. No només a nivell nacional sinó de geopolítica. Hi ha molts partits que han tingut molta vinculació amb la Rússia de Putin en el passat. 

Si Itàlia és un laboratori, Meloni anuncia el futur polític europeu?
No sé si serà el futur europeu, però sí que ha mostrat el camí de com fer-ho. Que per arribar al poder ja no pots dir el que deia fa uns anys, que volia fer fora els buròcrates de Brussel·les. Ha ensenyat a Vox i el partit de Le Pen que per arribar al poder cal una operació de maquillatge. Amb molta habilitat comunicativa, ha explicitat la seva ideologia amb mesures que agraden a l'electorat més tradicionalment ultraconservador, com finançar amb fons europeus per a la recuperació l'entrada de grups antiavortistes a les clíniques italianes per intentar convèncer les dones que no avortin. I això no ho fa amb una roda de premsa anunciant-ho a bombo i plateret, sinó que ho fa amb una petita esmena dins d'un gran projecte de llei. 

Anna Buj, corresponsal a Itàlia i el Vaticà de La Vanguardia i Rac1

Anna Buj, durant l'entrevista feta a la llibreria Ona.- Hugo Fernández

I dins d'aquesta escola Meloni, veu a Vox com un bon alumne? Perquè el contrast en l'estil és evident.
Meloni té una relació excel·lent amb Santiago Abascal, que l'ha anat a veure molt a Roma. Hi ha dos moments clau en la seva relació, un va ser quan el 2022, abans de les eleccions a Itàlia, Meloni va anar a Marbella a un míting de Vox i va dir cridant allò que era dona, cristiana i contrària a la ideologia de gènere. En aquell moment, va fer una mica de por. I el segon moment va ser en el míting de Madrid amb Milei, on havia de ser la gran estrella i al final va enviar un vídeo. Es va estalviar el risc d'un incident diplomàtic. Potser no té la millor relació amb Pedro Sánchez, però sap que amb Espanya comparteix interessos a la UE i no li convé portar-s'hi malament. 

Des d'Itàlia, com s'observa el personatge Sánchez i com ha enfocat les europees? Perquè pot haver-hi un gran pols Sánchez-Meloni per veure cap a on es decanta el bloc central europeu.
Sánchez, per l'esquerra italiana, és un model de com els socialdemòcrates resisteixen. Una socialdemocràcia que, mirem països com França, han patit grans derrotes. A Grècia, el PASOK ha pujat una mica, però ha quedat del tot superat per Syriza. És vist com una antítesi de Meloni, tot i pertànyer a una mateixa generació. Parlen els mateixos idiomes. Meloni parla espanyol molt bé. I quan Sánchez va anar a Roma, van comparèixer tots dos en una roda de premsa i no va passar res. Han entès que si hi ha d'haver una batalla entre tots dos ha de ser en un nivell més baix. Es miren de reüll, però saben que s'han de dur bé. Tots dos són molt bons mediàticament.

"Un dels problemes de l'esquerra italiana és que és vista com "el partit de la ZTL", la zona de tràfic limitat, la gent que es pot permetre viure al centre de les ciutats" 

 

Què li passa a l'esquerra italiana? Els problemes que mostren les ferides del Partit Democràtic (PD) són extrapolables als que té arreu la socialdemocràcia? Una desvinculació del vot popular? Com li va passar a Hillary Clinton davant del fenomen Trump al Mig Oest dels EUA?
Hi ha una expressió que m'agrada molt i la poso al llibre, que és "el partit de la ZTL", la zona de tràfic limitat, o sigui, la gent que es pot permetre viure al centre de les ciutats, on no hi poden accedir tots els cotxes. Si vas a Florència, la gent que viu a prop dels Uffizzi ha de tenir molts diners, al centre de Roma només queden apartaments turístics o gent amb molts diners. I molts d'ells voten el Partit Democràtic. Hi va haver el govern de Matteo Renzi, que va ser cap del partit i que va fer un gir liberal, intentant arrossegar el vot més de centre. Va fer aquest viatge, però li va sortir malament. Des d'aleshores, el PD ha anat encadenant líders sense haver trobat la seva veu. La darrera aposta que han fet ha estat Elly Schlein, que és una dona jove, de la generació de Meloni, feminista, ecologista i lesbiana. L'han comparat amb la nord-americana Alexandra Ocasio-Cortez. Però fins al moment no sembla que hagi tingut l'efecte esperat. A, més, a l'esquerra italiana li ha sortit un competidor, que és el Moviment 5 Estrelles.

Això afegeix un altre element de complexitat.
És un partit nascut de la ràbia de la crisi i molta gent acaba veient que defensa més les classes treballadores que el PD. L'aposta que va fer a les anteriors eleccions va ser defensar la renda de ciutadania, que és un subsidi que rep la gent que no té altres ajudes, i va tenir un millor resultat del que s'esperava. Schlein va guanyar les primàries per sorpresa. Tothom esperava que guanyés Stefano Bonaccini, governador de l'Emília Romagna, feu històric de l'esquerra. Va guanyar ella, va convèncer molts joves, i va semblar que era l'impuls que necessitava l'esquerra italiana. De moment, no sembla que hagi estat així. Les poques vegades que s'ha enfrontat a Meloni al Parlament, Meloni l'ha derrotat. 

Fa una referència a la política cultural de Meloni, que diu que va més enllà del populisme d'entreteniment de Berlusconi.
Meloni està convençuda que ha de conquerir tots els espais que li ha cedit els darrers anys a l'esquerra. I un d'ells és la política cultural. Han fet una exposició d'obres de Tolkien, convertint-lo en un referent conservador. I surt el ministre de Cultura, sense cap mena de vergonya, dient que fan aquesta exposició perquè és l'autor preferit de Meloni. A les joventuts del Moviment Social Italià, Tolkien agradava i es disfressaven de diversos personatges d'El senyor dels Anells. Meloni sempre ha dit que el seu preferit era Sam Ganyi, l'amic de Frodo.

"Meloni està convençuda que ha de conquerir tots els espais que li ha cedit els darrers anys a l'esquerra. I un d'ells és la política cultural"

 

Quines particularitats té el personatge?
És com un referent cultural una mica estrany. És un hobbit i no és un protagonista. És el que ajuda el protagonista a complir la seva missió. Crec que això diu molt d'ella. És que fns ara sempre havia estat més a l'ombra. Havia estat abans al govern, però com a ministra de Joventut. Ha estat els darrers tres anys que ha anat guanyant terreny a Salvini, fins que se'l va menjar totalment. I quan parlem de cultura, també s'ha de pensar en la seva idea de guanyar lideratge en els mitjans. Hi ha una gran batalla que s'està lliurant a la televisió pública, a la RAI, on hi ha hagut vagues dels treballadors, que denuncien un control asfixiant. Hi ha també l'agència AGI, la segona més important després d'Ansa, propietat de l'energètica ENI, controlada per l'Estat. En aquests moments hi ha el projecte de vendre l'agència a un parlamentari de la Lliga.

Si el que passa a Itàlia ens ho haurem de cruspir nosaltres més aviat que tard, veu alguna llum d'esperança en el moment polític actual a Itàlia?
Si una cosa hem après del sistema polític italià és que van passant tot tipus de governs i combinacions, però l'Estat segueix. Hi ha una presidència de la República que fa de garant del sistema. Malgrat els governs populistes que ha tingut, no ha sortit de la UE ni hi ha hagut un daltabaix. Hem de ser optimistes. 

Anna Buj, corresponsal a Itàlia i el Vaticà de La Vanguardia i Rac1
Anna Buj acaba de publicar 'Laboratori Itàlia', on radiografia de l'actual moment del país. - Hugo Fernández Alcaraz

Tornarà Draghi?
Si torna serà com a president de la República. És sempre la carta que es juga quan no se sap què fer. És una garantia d'èxit segur. Ara sembla que, si torna, pot ser per anar a un càrrec important a Europa. Però quan va marxar, va dir que tenia ganes de fer d'avi, de nonno. Va dir que era un nonno al servei dels italians.  

El llibre va més enllà de la política. Un episodi està dedicat a la màfia. Explica que 19 periodistes viuen sota màxima protecció policial. Va entrevistar-ne un d'ells, Paolo Borrometi. La màfia no ha reculat els darrers anys?
La màfia ha fet un canvi que explico en el llibre. S'han adonat que si surten a les notícies per tirotejos i masacres ho tenen pitjor. Cauen abans en mans de la justícia. La 'Ndrangheta, la màfia calabresa, és més silenciosa que les altres, mou milers de milions d'euros en tràfic de drogues i d'armes, i fa blanqueig de diners a gran escala en immobiliàries, energies renovables i en tot el que puguem pensar. La màfia silenciosa és molt més difícil de perseguir que les altres. Però també s'ha de dir que els magistrats italians són un model espectacular en la lluita contra la màfia i els darrers anys hi ha hagut grans operacions antimàfia.   

"Ha sorgit una màfia silenciosa que no surt a les notícies i és molt més difícil de perseguir que les altres"

 

La Cosa Nostra, la Camorra, la 'Ndrangheta, estan coordinades?
Fan les mateixes coses, però són realitats diferents. La Camorra napolitana segueix molt viva, amb uns integrants cada cop més joves. És una realitat molt desgraciada i hi ha italians a qui molesta que s'obrin, per exemple, restaurants amb el nom d'El Padrino perquè creuen que a la resta del món es banalitza un fenomen tràgic. Esmentava abans Paolo Borrometi. Ell m'explicava que de fa anys no pot sortir al balcó a fumar una cigarreta. No pot tenir una parella perquè ningú vol viure així.

Retrata una Roma que és una jungla enmig d'una gran degradació urbana. Explica una experiència personal a l'aeroport de Fiumicino. No hi ha cap mena de transport públic que no sigui el taxi a partir de mitjanit.
El problema a Roma és que hi ha molt poques llicències de taxi i quan hi ha un punt àlgid de turistes és complicat. El 2025 hi haurà un gran esdeveniment catòlic i s'espera molta gent, el Jubileu Ordinari de l'Esperança, que aniran a rebre la indulgència pels seus pecats. Roma està en obres per remodelar-la. És una jungla, però també una ciutat que té coses meravelloses. És una ciutat que o t'agrada molt o no gens. A mi m'encanta. 

Anna Buj, corresponsal a Itàlia i el Vaticà de La Vanguardia i Rac1
Anna Buj: "Roma és una jungla, és una ciutat que t'agrada molt o no gens. A mi m'encanta". - Hugo Fernández Alcaraz

Però també explica històries de generositat cívica, com els nois del cine Piccolo America.
Sí, són uns nois fantàstics. Era un grup de joves que volien un lloc per estudiar i van trobar un cinema abandonat, el Cinema America, i el van arranjar. Era una joia arquitectònica, però una empresa el volia convertir en un complex d'apartaments. Els nois van començar a passar-hi pel·lícules. No tenien ni idea de cine. Una vegada hi va anar Pedro Almodóvar i ni el van conèixer. Van aprendre cinema amb aquesta experiència i van acabar obrint la seva pròpia sala. I cada estiu organitzen passis a l'aire lliure, conviden grans directors a anar-hi. Crec que és un gran exemple que Itàlia té molt, que és la voluntat cívica per fer coses.

Això és molt perceptible?
Sens dubte. A Venècia hi ha moltíssimes associacions per defensar la ciutat. Una contra els creuers, una contra el turisme. És una societat molt implicada en la vida pública. 

És també corresponsal al Vaticà. Com ha encaixat una figura com Jorge Bergoglio en aquesta Itàlia que descriu? Ell també és un fenomen italià més?
Bé, el Papa és argentí però d'origen italià. Crec que a ell el que li agradava de Roma era poder passejar, anar a les seves pizzeries, anar a comprar discos... Diria que el Vaticà li ha costat, s'hi ha vist tancat. Ha omplert el Vaticà de molta gent d'altres països. Una cosa d'ell és que parla molt d'anar a les perifèries. Va anar a Mongòlia, on hi ha 1.400 catòlics! Però no són només les perifèries geogràfiques, també les econòmiques, en les identitats. Ha permès la benedicció a les parelles homosexuals.

"Francesc ha fet moltes passes endavant, malgrat l'expressió desafortunada sobre el "mariconeig", i gestos sorprenents, com abraçar Milei després que aquest digués que era el dimoni a la terra"

 

Malgrat les seves declaracions sobre el "mariconeig" als seminaris...
Sí, això va ser una expressió desafortunada, però el cert és que ha fet moltes passes endavant. I això ha fet que molta gent conservadora li té jurada i no li ho ha perdonat. Jo em pregunto: això del "mariconeig" es va fer públic dies després. Qui ho va fer circular? Deu ser algú a qui no li agrada el papa Francesc. Crec que és un papa molt interessant i veurem si el seu pontificat és un fet puntual o té continuïtat.

Vostè què creu?
Diria que en moltes coses ja no hi ha marxa enrere. El Papa és un reflex de l'Església actual i el conclave que haurà d'elegir el seu successor estarà format per una gran majoria de cardenals nomenats per ell. 

Tot i que a vegades hi ha sorpreses. El conclave que el va elegir a ell estava format per prelats dels anys de Joan Pau II i Benet XVI.
Van entendre que l'Església estava en una crisi i calia un canvi radical. Aquest Papa és molt polític, a qui li agrada tenir el poble ben a prop. També l'han criticat per quedar-se curt en moltes coses. No ha fet gaires passos de cara a les dones. I ha fet gestos sorprenents. Com abraçar Javier Milei, després que aquest digués que era el dimoni a la terra.     

Arxivat a