26
de setembre
de
2022, 07:31
Actualitzat:
22:36h
Els resultats han fet bons els pronòstics sobre les eleccions italianes. El bloc dels tres partits de dreta dura ha obtingut una majoria clara al Parlament i governarà Itàlia. A més, dins de l'aliança triomfadora, Per Itàlia, el partit neofeixista Germans d'Itàlia, que acabdilla Giorgia Meloni, ha esdevingut la primera força. La líder ultra encapçalarà un govern de coalició amb la Lliga de Matteo Salvini i Forza Italia, de Silvio Berlusconi, molt afeblits.
Just cent anys després de la Marxa sobre Roma, quan Benito Mussolini va arribar al poder a través d'un cop d'estat (octubre del 1922), una líder que prové dels rengles nostàlgics del règim mussolinià, serà primera ministra.
Hi ha aniversaris que semblen senyals del destí. Mussolini va arribar beneït pels poders fàctics i pel rei Víctor Manuel III. Meloni sembla que és rebuda amb incomoditat pels poders establerts. El temps dirà.
La italiana és la tercera economia de la zona euro. Amb una inflació que aquest agost ha arribat a un 8,5%, un màxim històric, amb un deute públic entorn del 150% del seu PIB, amb un increment dels preus de l'energia que ha arribat al 45%, la gestió de la crisi es preveu difícil. Aquests són alguns elements que expliquen el moment que viu Itàlia i, de retruc, la Unió Europea.
Un euroescepticisme sota control, de moment
Meloni ha demostrat ser una política flexible. Ha deixat enrere el seu euroescepticisme i durant la campanya tan sols s'ha referit a la necessitat de renegociar els fons europeus, que, entre préstecs i subvencions a fons perdut, freguen els 200.000 milions d'euros. El projecte europeista no és una causa impopular a Itàlia i Meloni, que ho sap, ha baixat el llistó del seu discurs patrioter parlant només de defensar millor els interessos nacionals. A Brussel·les no esperen un xoc frontal amb el nou govern de Roma. Si més no, a curt termini. La dirigent ultra, a més, ha subratllat el seu atlantisme, potser amb més energia que Salvini i Berlusconi, més ambigus.
Regressió social a l'horitzó
Els tres partits de dreta dura han promès una reducció d'impostos a empreses i famílies, però els dubtes sobre el camí que seguirà el nou govern són enormes. Salvini és, dels tres socis, el més reticent a polítiques de reducció de despesa, enfront una Meloni que apareix com a més dura en temes laborals i fiscals. Germans d'Itàlia proposa impostos zero per als joves emprenedors i reduir "l'asfixiant pressió fiscal", però el seu programa concreta poc.
Amb un deute elevadíssim i una Comissió Europea que marcarà de prop del nou executiu, el govern Meloni haurà de navegar una societat descontenta que dificultarà un gir cap a polítiques d'austeritat sobre les quals Meloni ha passat de puntetes. La insistència més ideològica en aspectes de valors i família i la seva apel·lació a Déu i a la fe catòlica auguren tensions amb els moviments socials.
Els riscos del tacticisme d'esquerres
Les eleccions anticipades han vingut després de la caiguda del govern que presidia l tecnòcrata Mario Draghi. Una coalició d'ampli ventall, del Partit Democràtic, de centre esquerra, a Forza Italia i la Lliga, passant per un Moviment 5 Estrelles (M5S), ubicat en un populisme de protesta antielits i confusament esquerranós. L'M5S va guanyar les anteriors eleccions, el 2018, però no ha volgut assumir el cost de la gestió pragmàtica de Draghi i, davant unes enquestes negatives, va retirar el suport a Draghi el juliol passat.
L'obsessió pels sondejos i el temor a quedar en una posició secundària van fer que l'M5S optés per pressionar un Draghi que no volia governar sense ells i forçar noves eleccions. Això tot i que en aquell moment, Meloni ja apareixia com una possible beneficiària d'un avenç electoral. El laboratori italià, que tants seguidors té a casa nostra, també assenyala els límits d'un excés de tacticisme. En aquest cas, des de l'esquerra.
A l'esquerra reformista se li gira feina
Tot i la serietat del seu candidat, Enrico Letta, i l'aposta per preservar l'estat social, el Partit Democràtic ha tornat a evidenciar dificultats per consolidar una majoria i resultar atractiu a un electorat cada cop més escèptic i desconnectat de la classe dirigent. Letta ha trobat poc espai entre el populisme de l'M5S i el del bloc conservador i el seu fracàs nodreix altre cop el debat sobre l'esgotament d'unes fórmules socialdemòcrates que han perdut encant o no saben comunicar prou bé la viabilitat del seu projecte.
Els contrapesos del sistema
Els darrers mesos, els cercles econòmics han anat descomptant el triomf de Meloni i han perdut por davant aquesta eventualitat. Ha estat un procés paral·lel a la suavització dels missatges de la líder ultra, que ha passat de rebutjar el projecte europeu a parlar de simple renegociació dels fons de recuperació. En un país on tradicionalment el poder polític s'ha mostrat incapaç de grans reformes estructurals, Meloni sembla conscient que amb les coses de menjar no s'hi juga. Tot indica que Draghi, tot i deixar el poder, estarà a prop i la figura del president de la República, Sergio Mattarella, ben vist al Banc Central Europeu, a Brussel·les i al Vaticà, pot ser cabdal. Ja hi ha qui es pregunta quan caurà Meloni per donar pas, de nou, a un govern tècnic. Després de Meloni, Draghi?
Just cent anys després de la Marxa sobre Roma, quan Benito Mussolini va arribar al poder a través d'un cop d'estat (octubre del 1922), una líder que prové dels rengles nostàlgics del règim mussolinià, serà primera ministra.
Hi ha aniversaris que semblen senyals del destí. Mussolini va arribar beneït pels poders fàctics i pel rei Víctor Manuel III. Meloni sembla que és rebuda amb incomoditat pels poders establerts. El temps dirà.
La italiana és la tercera economia de la zona euro. Amb una inflació que aquest agost ha arribat a un 8,5%, un màxim històric, amb un deute públic entorn del 150% del seu PIB, amb un increment dels preus de l'energia que ha arribat al 45%, la gestió de la crisi es preveu difícil. Aquests són alguns elements que expliquen el moment que viu Itàlia i, de retruc, la Unió Europea.
Un euroescepticisme sota control, de moment
Meloni ha demostrat ser una política flexible. Ha deixat enrere el seu euroescepticisme i durant la campanya tan sols s'ha referit a la necessitat de renegociar els fons europeus, que, entre préstecs i subvencions a fons perdut, freguen els 200.000 milions d'euros. El projecte europeista no és una causa impopular a Itàlia i Meloni, que ho sap, ha baixat el llistó del seu discurs patrioter parlant només de defensar millor els interessos nacionals. A Brussel·les no esperen un xoc frontal amb el nou govern de Roma. Si més no, a curt termini. La dirigent ultra, a més, ha subratllat el seu atlantisme, potser amb més energia que Salvini i Berlusconi, més ambigus.
Regressió social a l'horitzó
Els tres partits de dreta dura han promès una reducció d'impostos a empreses i famílies, però els dubtes sobre el camí que seguirà el nou govern són enormes. Salvini és, dels tres socis, el més reticent a polítiques de reducció de despesa, enfront una Meloni que apareix com a més dura en temes laborals i fiscals. Germans d'Itàlia proposa impostos zero per als joves emprenedors i reduir "l'asfixiant pressió fiscal", però el seu programa concreta poc.
Amb un deute elevadíssim i una Comissió Europea que marcarà de prop del nou executiu, el govern Meloni haurà de navegar una societat descontenta que dificultarà un gir cap a polítiques d'austeritat sobre les quals Meloni ha passat de puntetes. La insistència més ideològica en aspectes de valors i família i la seva apel·lació a Déu i a la fe catòlica auguren tensions amb els moviments socials.
Els riscos del tacticisme d'esquerres
Les eleccions anticipades han vingut després de la caiguda del govern que presidia l tecnòcrata Mario Draghi. Una coalició d'ampli ventall, del Partit Democràtic, de centre esquerra, a Forza Italia i la Lliga, passant per un Moviment 5 Estrelles (M5S), ubicat en un populisme de protesta antielits i confusament esquerranós. L'M5S va guanyar les anteriors eleccions, el 2018, però no ha volgut assumir el cost de la gestió pragmàtica de Draghi i, davant unes enquestes negatives, va retirar el suport a Draghi el juliol passat.
L'obsessió pels sondejos i el temor a quedar en una posició secundària van fer que l'M5S optés per pressionar un Draghi que no volia governar sense ells i forçar noves eleccions. Això tot i que en aquell moment, Meloni ja apareixia com una possible beneficiària d'un avenç electoral. El laboratori italià, que tants seguidors té a casa nostra, també assenyala els límits d'un excés de tacticisme. En aquest cas, des de l'esquerra.
A l'esquerra reformista se li gira feina
Tot i la serietat del seu candidat, Enrico Letta, i l'aposta per preservar l'estat social, el Partit Democràtic ha tornat a evidenciar dificultats per consolidar una majoria i resultar atractiu a un electorat cada cop més escèptic i desconnectat de la classe dirigent. Letta ha trobat poc espai entre el populisme de l'M5S i el del bloc conservador i el seu fracàs nodreix altre cop el debat sobre l'esgotament d'unes fórmules socialdemòcrates que han perdut encant o no saben comunicar prou bé la viabilitat del seu projecte.
Els contrapesos del sistema
Els darrers mesos, els cercles econòmics han anat descomptant el triomf de Meloni i han perdut por davant aquesta eventualitat. Ha estat un procés paral·lel a la suavització dels missatges de la líder ultra, que ha passat de rebutjar el projecte europeu a parlar de simple renegociació dels fons de recuperació. En un país on tradicionalment el poder polític s'ha mostrat incapaç de grans reformes estructurals, Meloni sembla conscient que amb les coses de menjar no s'hi juga. Tot indica que Draghi, tot i deixar el poder, estarà a prop i la figura del president de la República, Sergio Mattarella, ben vist al Banc Central Europeu, a Brussel·les i al Vaticà, pot ser cabdal. Ja hi ha qui es pregunta quan caurà Meloni per donar pas, de nou, a un govern tècnic. Després de Meloni, Draghi?