El dibuixant argentí Daniel Paz va tenir la virtut de crear una vinyeta molt loquaç per retratar el món de les fake news. Probablement l'heu vista a les xarxes socials, valgui la redundància. S'hi veu un home amb els ulls fixos davant l'ordinador. Està acompanyat per la seva filla, que mira la pantalla de reüll. La noia li diu: "No, papa, això és una notícia falsa". I el pare li respon: "Però com vols que sigui falsa si diu exactament el que jo penso?" És imbatible. No es pot concentrar millor en un breu diàleg la magnitud psicològica de la tragèdia.
Som éssers terriblement insegurs, i la inseguretat ens porta a abraçar ràpidament qualsevol espurna d'aprovació. Ens comportem com autèntics gossos rastrejadors, detectant duplicats de la nostra veritat a quilòmetres de distància i anant-les a cercar com si ens les haguessin de prendre. Encara que aquestes veritats siguin mentida; això és el menys important de tot. Si el que avui escric en aquest article s'ajusta a la idea que tu, lector, ja tenies preestablerta del tema que ens ocupa, et semblarà que el text està molt bé i probablement el compartiràs amb algú de confiança. Perquè serà com si l'haguessis escrit tu. Serà la teva veritat, reafirmada i duplicada amb unes altres paraules.
Si aquesta inseguretat la patim nosaltres, és fàcil imaginar-se com deu sentir-se cada dia un adolescent, un noi que està vivint de cop i volta tots els despertars que es poden viure i que, a sobre, els viu en una societat radicalitzada i separada per bombolles de prejudicis. Com ha d'anar, aquell cap? Quins continguts ha de voler seguir, quan al davant no hi té un adult responsable? Doncs, evidentment, aquells que li apuntalin el seu terratrèmol emocional; els que, malgrat tot, el reconeguin com una persona guapa i vàlida; i, sobretot, aquells que el declarin innocent de tota la merda que està destrossant el món.
Començo a sospitar que l'esquerra no ha sabut tenir en compte això -o no ho ha sabut jugar bé- a l'hora d'intentar repartir als joves els manaments de la bona ciutadania. Presos pel pànic, ens hem escandalitzat, els hem assenyalat youtubers, tuitaires i tota mena de referents infames, els hem dit que això no està bé, que aquella gent són uns impresentables, i en molts casos no hem aprofundit massa més en els perquès i en les conseqüències del seu error. No hi ha hagut una comunicació que, més enllà de fer-lo sentir com un imbècil i un immadur rematat, l'ajudi a entendre per què aquella persona que cada dia li diu a través d'una pantalla que és el més guapo del món és algú detestable. Com ha de ser detestable, si li està dient que és el més guapo del món?
Potser per això creixen encara més rebotats, més masclistes i amb més fòbies a sobre que abans de renyar-los. Perquè un cop els hem repassat ben repassats, però sense fer-los aprendre res, tornen a tancar-se a l'habitació i allà aquell youtuber o aquell altre influencer continua recordant-los que no s'han de preocupar per res perquè allò que pensen, allò que són, allò que els seus prejudicis i els seus impulsos han creat, és absolutament perfecte. I llavors tot torna a encaixar. Tot torna a ser fàcil. I es tanca així un cercle viciós que es va repetint en bucle.
¿Podem canviar la manera com expliquem als adolescents que allò que consumeixen és un perill que va contra els seus propis interessos? ¿Podem fer-ho tenint en compte que tota aquella gent que detestem són els seus àngels de la guarda? ¿Hi som a temps? No soc expert en el tema (en aquest, tampoc) però segur que el model que es basa únicament a tocar-los el crostó amb aquell aire de suficiència té alternatives que donen millors resultats i que aboquen menys joves cap a l'extrema dreta. Al capdavall, només es tractaria d'aconseguir reformular una mica la vinyeta de Daniel Paz, i que quan els passem per darrere per dir-los "Això que diu és fals" tinguin prou motius per pensar: "Pot ser que sigui fals, encara que sigui el que jo penso?".