A principis de 2020 i durant més de dos anys, almenys quatre agents del Cos Nacional de Policia van infiltrar-se en diversos moviments socials de Catalunya i el País Valencià. Actuaven sota les ordres de la Comissaria General d'Informació; és a dir que van ser enviats a casa nostra (literalment) amb tots els vistiplaus de l'Espanya policial. Un cop descoberts, quan ja havien espremut les relacions sentimentals i sexoafectives que van creure necessàries per assolir els seus objectius, van desaparèixer i aquí no ha passat res.
No és fàcil haver d'admetre que has creat i alimentat un monstre d'aquestes característiques; fa de mal fer fins i tot per a un espanyolíssim integrant de la sagrada policia estatal. Per això l'última imatge de l'Infiltrats emès per TV3 diumenge passat era el clàssic frame amb tota la llista d'entitats i institucions que en el seu moment van rebutjar participar en el documental. En aquest cas, la llista estava encapçalada pel Ministeri de l'Interior i anava seguida de tota una sèrie de monuments policials: Direcció General de la Policia, Direcció de l'Escola de Policia d'Àvila, Sindicat Unificat de Policia i Unió Federal de Policia. Cap d'ells va voler asseure's a parlar dels seus jocs predemocràtics.
Hi va haver només una excepció, però: Laura García, la portaveu del sindicat policial JUPOL. Aquesta dona memorable no va tenir cap problema a presentar-se davant dels documentalistes per explicar-los tots els ets i uts de l'operació i narrar com funcionen aquestes coses. García anava esquitxant l'emissió amb les seves aportacions, que es barrejaven enmig dels testimonis de les víctimes, interrompent el seu relat per abocar el sòrdid punt de vista policial sobre l'assumpte. Ella i la seva patxorra eren allà desgranant amb naturalitat l'execució d'aquest tipus d'operacions i valorant exclusivament les implicacions que aquestes accions tenien pels policies heroics que les duien a terme. "Algo ha fallado porque la integridad de los policías se ha puesto en peligro".
García no se sentia impune perquè, per fer-ho, almenys has de tenir constància d'estar fent alguna cosa punible. I ella ni tan sols s'arribarà a plantejar mai la legalitat d'aquestes accions. Per a ella allò és el pa de cada dia, la normalitat absoluta, la cara més quotidiana del poder. De fet, la portaveu donava tant per descomptadíssimes les aberracions comeses per la seva gent, que durant tot el documental es va limitar a fer-nos saber els sentiments i les percepcions dels agents que han de dur a terme operacions d'aquesta envergadura, sense ni tan sols considerar el paper de les víctimes reals. Al seu cap només hi havia els seus uniformats i les seves circumstàncies. Els seus soldats i la seva missió.
Les declaracions de García, a més, anaven acompanyades gairebé sempre d'un lleugeríssim somriure. Era aquell somriure tan característic del deep state espanyol. Un somriure que t'assitia contra la paret i et recorda que seràs per sempre una colònia. Un somriure que mai veuràs a una persona catalaneta amb els valors de la seva nació integrats al cor, perquè aquest és un gest que no sabem fer, no ens surt, no tenim la pau mental ni les cartes polítiques per fer-lo. Quan l'intentem esbossar, la boca se'ns trenca a bocins, els llavis se'ns tallen, les dents s'esquerden. Sempre surt esguerrat.
Si encara no heu vist el documental, us convido a fer-ho perquè no us dirà res que no sapigueu però us subratllarà tot el que ja sabíeu amb el subratllador més florescent del mercat. I si aneu atabalats i no disposeu de gaire temps, centreu-vos només en els talls de la Laura. Analitzeu-li cada frase i observeu amb deteniment els porus de la seva pell mentre les pronuncia. Són els porus de la victòria perpètua. Uns porus que passen de generació en generació i que transmeten una pau d'esperit que ni amb tots els orfidals del món assolireu mai. Espanya serà sempre el somriure de García. I nosaltres serem sempre els intrèpids derrotats que asseurem aquest somriure davant les càmeres perquè ens somrigui.