Ara sí. El PSOE i Junts han tancat, després de catorze mesos d'estira-i-arronsa negociador, l'acord que delega la gestió de les competències estatals d'immigració a Catalunya. El pacte i el seu posterior desplegament al Parlament hauran de donar protagonisme a l'administració de la Generalitat en la gestió de la realitat migratòria, que és d'un gran impacte al nostre país, on el 20% dels que hi vivim no tenen nacionalitat espanyola.
És, sens dubte, una bona notícia per a l'autogovern i tindrà també conseqüències polítiques. Provocarà que Junts i el PSOE aprofundeixin en la seva confiança. Amb la quitança del deute català que havia acordat amb ERC ja concretat la setmana passada, i ara amb l'acord d'immigració amb Junts, Pedro Sánchez pot pensar que hi ha aigua a piscina per presentar (i aprovar) els pressupostos de 2025 encara que arribin tard. Si se'n surt, podrà esgotar la legislatura.
Fa 14 mesos, les urgències del PSOE per aprovar els decrets anticrisi van permetre que Junts presentés un gran enunciat en forma de "traspàs integral de les competències" d'immigració. Jordi Turull i Míriam Nogueras no van concretar-ne detalls, però el partit va anunciar que, com a mínim, el pacte inclouria "el control i la decisió sobre els fluxos migratoris", "reforçar el català com a llengua d'acollida", i "capacitat de decisió sobre els casos de multireincidència per poder expulsar". Aquest darrer assumpte va crear una forta polèmica perquè vinculava immigració i delinqüència en la línia del que, sense miraments, fan Vox o Aliança Catalana.
Ahir hi havia, com sol passar, una batalla pel relat amb la propaganda a tot drap. Puigdemont i els seus deien que havien vinclat a Sánchez, ERC ho beneïa a l'espera que Junts faci un dia el mateix amb algun dels seus pactes, el PP assegurava que tot plegat és inconstitucional, a la Moncloa defensaven que les competències estatals quedaven intactes, i Podem manipulava grotescament l'acord. Deia que donava el poder a Junts per fer polítiques "encara més racistes". En cas que això darrer hagués de ser així, seria quan el partit de Carles Puigdemont recuperés el Govern. De moment, qui ho haurà de fer serà l'executiu que lidera Salvador Illa, amb qui Pablo Iglesias i Ione Belarra van compartir govern, per cert.
Però, més enllà dels efectes polítics immediats en l'estabilitat de la legislatura espanyola i de les batusses polítiques, l'acord té abast sectorial. Es fa un encàrrec explícit de gestió de les competències estatals a la Generalitat que caldrà gestionar amb habilitat i ambició. L'Estat continuarà fixant la política migratòria d'acord amb la seva legislació -que, per exemple, no pot fer obligat el català per obtenir un permís de treball- i els jutges continuaran decidint a qui s'expulsa. Però els Mossos tindran presència als controls fronterers juntament amb la policia espanyola (que no desapareix) i la Generalitatserà rellevant en els processos. El govern espanyol animarà ara a la resta d'autonomies a seguir el camí de Catalunya.
En aquest sentit, cal destacar dos assumptes importants. El primer és que l'aproximació al fenomen migratori, als drets i als deures, s'hauria de fer des d'una òptica de política social i no punitivista com pretén l'extrema dreta. L'objectiu primer no és expulsar o castigar a qui arriba al nostre país, sinó integrar-lo. I per això té sentit que ho gestioni (i algun dia decideixi) Catalunya, que ja fa el mateix amb altres polítiques socials com ara la sanitat o l'educació.
I el segon és que la millor manera que això passi algun dia i que una política migratòria catalana pugui ser realitat sense contradir les directives europees i competències frontereres que l'Estat mai cedirà és començar-la a gestionar de forma delegada. Fa anys que el sobiranisme ho reclama. A la campanya electoral de les espanyoles de 2008, per exemple, Josep Antoni Duran i Lleida, aleshores cap de llista de CiU, ja va proposar el traspàs de les competències i vincular els permisos de residència permanents a saber català, i el 2006 Artur Mas havia proposat un contracte de drets i deures en aquesta mateixa línia. L'Estatut vigent, que s'acabava d'aprovar, ja contempla en l'article 138 les autoritzacions de treball i la contractació en origen.
És obvi que els independentistes haurien volgut un traspàs real i amb capacitat legislativa plena per fixar polítiques migratòries de forma integral i ambiciosa, però la delegació és una forma de demostrar que Catalunya és capaç de gestionar aquest fenomen i regular àmbits com el treball o els requisits lingüístics.
Junts i ERC van perdre la Generalitat per les seves polítiques erràtiques, per no satisfer les expectatives i haver-se entregat a una confrontació permanent, i per la mala gestió del postprocés. Però la conjuntura els ha regalat, malgrat uns resultats minsos que els van donar només catorze escons al Congrés, força per avançar en àmbits com les infraestructures, la llengua, el finançament o la immigració. L'ocasió no es pot deixar passar per alt i aprofitar-la com fa mesos que fan uns i altres és ara la via per reconciliar-se amb la política útil, que no està renyida amb els objectius més ambiciosos. Si, a més, ho fessin de la mà en els assumptes de país, tindrien més força.
Què podrà fer (i què no) la Generalitat amb la immigració?; per Oriol March.
Les preguntes que no respondrà Rajoy a la comissió de l'operació Catalunya; per Bernat Surroca.
Orriols censura una exposició de l'institut de Ripoll per dues fotografies amb vel; per Arnau Urgell i Vidal.
La Santa Espineta: «Parenostre»: l'ocàs del Saddam Hussein català; per Carles Rútia.
Crònica: Start-ups catalanes dissenyen l'hospital del futur; per Guillem Delso.
El passadís
L'Ateneu Barcelonès viu una campanya electoral intensa. El 20 de març els socis de la que ha estat una de les entitats culturals emblemàtiques del catalanisme celebra eleccions i dues candidatures pugnen per la victòria, arrossegant figures de pes de la vida cultural i acadèmica. La cineasta Isona Passola, presidenta actual, es presenta a la reelecció, amb noms com Marc Giró o l'exdirectora de la Revista de Catalunya Lluïsa Julià. L'historiador Jordi Casassas, expresident de la casa, lidera l'alternativa amb figures com l'exrector de la UPF Oriol Amat, la periodista Mireia Rourera o l'escriptor David Castillo. A partir de dilluns tindran lloc els "mítings" de les dues llistes (comencen dilluns 10 l'equip de Casassas i dimarts 11 la llista de Passola). Però el plat fort serà el 18 de març amb el debat entre tots dos presidenciables. De moment, l'entitat respira amb trobades, conciliàbuls i intents de convèncer la parròquia per part de membres de les dues candidatures.
Vist i llegit
Malauradament, un cert principi de realitat es va imposant a Ucraïna. Tal com li demana l'OTAN malgrat la gesticulació i els intents dels països europeus per impedir-ho, Zelenski està disposat a deixar-ho córrer i doblegar-se a Trump, que busca acabar amb la guerra amb cessions a Putin. Això legitimaria les formes de fer de Rússia, que segurament acabaria apropiant-se de part del territori ucraïnès amb el vistiplau de la comunitat internacional. I a aquest principi de realitat s'apunta també en un article a El País el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca. "Sembla lògic buscar una sortida negociada quan les societats occidentals no semblen disposades a sostenir una guerra mundial per Ucraïna, i menys contra una potència nuclear", escriu a "Tot s'hi val per la pau a Ucraïna, inclòs el trumpisme" tenint en compte que l'OTAN ha comès errors estratègics.
El nom propi
Míriam Nogueras (Dosrius, 1980) és la cara de Junts a Madrid. Aquesta és la seva quarta legislatura al Congrés, on va arribar el 2016 com a representant del PDECat (en va ser la vicepresidenta) i, malgrat que no ha canviat ni el to ni les formes, sí que ha hagut de modelar el fons. Del discurs de la confrontació amb l'Estat i l'unilateralisme amb atacs a ERC pels seus pactes "a canvi de res" i la promesa de "cobrar per avançat" ha passat a entrar en la dinàmica negociadora amb el PSOE, que no sempre implica guanyar 10 a 0. Nogueras és telegènica i eficaç comunicant perquè defuig els discursos molt elaborats i és una dirigent propera a Jordi Turull i Carles Puigdemont. Va estudiar audiovisuals, és filla d'empresaris del tèxtil, juga a futbol, se situa a l'ala liberal de Junts i va guanyar notorietat a les xarxes i als debats televisius. Va ser una de les cares del "No vull pagar" contra els peatges i fer política municipal a Cardedeu. El 2019 s'havia de presentar com a cap de Junts a Mataró, però ho va rebutjar. Aquí podeu saber més d'ella.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.