La restitució pública de Jordi Pujol fa temps que està en marxa. I avui, els afortunats que som als Cinemes Girona per assistir al passi de premsa de Parenostre, la pel·lícula sobre la caiguda de la família Pujol Ferrusola, posem un granet de sorra més a aquesta llarga recuperació del símbol nacional. No hi ha gaire parròquia a la sala, però els pocs periodistes (i) cinèfils que hi ha es fan sentir. Abans que s'apaguin els llums, n'hi ha un parell que enceten una breu tertúlia enmig del passadís; tertúlia que, evidentment, mantenen en veu ben alta, perquè les opinions del món del cinema sempre han de ser escoltades i penjades a les nostres stories. "Massa llarga". Parlen de la nova d'Albert Serra, la que documenta la tauromàquia. A un d'ells no l'ha convençut la manera "com es recrea en l'agonia del bou". L'altre li respon: "És que ja busca això".
S'assembla molt a la pel·lícula que veurem a continuació, doncs. En aquest cas, ens recrearem en l'agonia del president Pujol quan, el 2014, va esclatar el cas que dinamitaria la seva família i acabaria posant en perill el seu llegat polític. Basada en fets reals, Parenostre fa un primer pla continu del bou Pujol, molt ben teatralitzat per Josep Maria Pou, i retransmet l'agonia que va patir el president en veure com els seus 23 anys al peu del canó (sumats a tota la militància prèvia) quedaven de cop i volta segrestats en un banc d'Andorra.
Marta Ferrussola, Oriol Pujol, Artur Mas, Jordi Pujol Ferrussola, José Manuel Villarejo... Tots els protagonistes d'aquells dies apareixen interpretats amb més o menys fortuna per pesos pesants del nostre univers teatral com Carme Sansa, Eduardo Lloveras, David Selvas o Pere Arquillué. Aquest últim, amb algunes picades d'ullet generoses a l'icònic Claudi de La Riera. Uns i altres, però, i especialment Jordi Pujol, actuen envoltats en tot moment d'una foscor i una fredor ambiental notables. Els colors són grisos, els despatxos dels pisos familiars semblen calabossos, i els filtres incorporats a posteriori afegeixen encara més tenebror a les escenes. Et sembla estar veient un Salvados de Jordi Évole a Carles Puigdemont en ple procés. I és que l'última cosa que vol ser aquesta pel·lícula és subtil. Ni amb l'objectiu ni en el missatge.
L'objectiu és fer un retrat prou precís de la desfeta, però posant en valor la figura d'un Pujol penedit i deixat de la mà de Déu per tothom: pels fills, pel partit, pels catalans, fins i tot per l'emèrit. L'única que sembla mantenir-se impertèrrita al seu costat, un cop mort mossèn Ballarín, és Marta Ferrussola, incansable contra els qui volen fer mal 1) al seu marit, o 2) a la seva família. Al tercer lloc de l'ordre de prioritats quedaria Catalunya. "Home ja, tanta Catalunya, tanta Catalunya...", espeta Carme Sansa quan percep que estan acorralats després d'anys i panys de serveis a la pàtria.
I el missatge també juga amb una obvietat que en alguns casos incomoda. Tots els diàlegs es masteguen molt ben mastegats perquè l'espectador pugui entendre immediatament cada escena, cada context, o cada faceta del president. Una trituració que acaba sacrificant verosimilitud i versemblança a les converses, perquè veus a Oriol Pujol mencionant al seu pare el "referèndum del 9 de novembre" i no el "9-N", o et trobes a Victoria Álvarez confessant per primera vegada al seu ex Jordi Pujol Ferrussola que "me llamó Alicia Sánchez-Camacho para comer en La Camarga", citant el restaurant perquè ubiquis bé de quin dinar estem parlant, encara que aquesta informació clarament addicional resti veracitat al diàleg.
Hi ha mil exemples en aquest sentit. Quan Marta Ferrussola diu al seu marit "L'Oriol està amoïnat, n'hi ha uns quants que el volen fer caure". Com si a Jordi Pujol li vingués de nou aquesta informació. Quan, durant el seu empresonament, comuniquen a Pujol el canvi de nom de Banca Catalana i la seva resposta a l'interlocutor de rere el vidre és "Perfecte, serà una eina per construir Catalunya", com si estigués escrivint un article per La Vanguardia. O el cas més gros de tots: quan uns joveníssims Jordi Pujol i Marta Ferrussola són al cotxe, de nit, mig magrejant-se, i de sobte ell li recorda que vol dedicar la seva vida "a reconstruir el país". Representa que no ens ho diu a nosaltres, espectadors i ciutadans de Catalunya, sinó a la seva estimada fadrina en un moment gairebé carnal. Al cotxe. Amb les mans encara calentes. "A reconstruir el país".
Tot plegat es fa perquè el personatge quedi ben dibuixat i perquè no se'ns escapi cap detall d'una caiguda que a la pel·lícula viu el seu punt àlgid a la sortida del funeral de mossèn Ballarín, quan Pujol i Ferrussola marxen de l'església sols, ignorats per tothom (també per Mas), sota la pluja, carrer enllà cap a un destí desconegut, embolcallats només per tot el dramatisme que la indústria cinematogràfica té a l'abast. És una escena culminant que queda reblada una estona després, amb un Jordi Pujol abatut que explica a la seva dona que a un poble del Maresme han decidit retirar el bust que hi havia en honor seu. "Com el de Saddam Hussein", compara el president, amb la mirada perduda i la veu cansada.
Parenostre és un exercici de memòria propera, d'una realitat que encara belluga. I potser aquí rau la complexitat del projecte. A la pel·lícula hi és tot: la corrupció que enverina la política d'aquí i allà, els silencis i les complicitats, les conseqüències de voler un país independent, les clavegueres d'un Estat podrit, les clavegueres d'una família abraçada al poder... Però sobretot hi ha l'ocàs d'un líder que va aixecar un país i que avui espera que li aixequem definitivament el veto col·lectiu. Perquè, com bé li recorda mossèn Ballarín en una passejada memorable: "Has fet coses malament com tothom, Jordi, però no tothom ha fet tantes coses bones".