L'any 1886 un Jules Massenet (1842-1912) de quaranta-dos anys, acompanyat del dramaturg i llibretista Georges Hartmann (1843-1900) va traslladar-se fins a Bayreuth per veure i conèixer de primera mà l'òpera Parsifal (1882) de Richard Wagner. Va ser en el transcurs d'aquell viatge quan el compositor va tenir l'oportunitat de visitar la ciutat de Wetzlar (Hessen) on Johann Wolfgang Goethe (1749-1832) havia escrit Els sofriments del jove Werther (1774). Massenet es va veure empès a llegir aquella novel·la autobiogràfica goethiana, però no pas amb l'objectiu de posar-se immediatament a compondre'n una òpera, ja que aleshores estava immers en un projecte prou singular: musicar les Scènes de la vie bohème (Escenes de la vida bohèmia), de Henry Murger (1822-1861) que quatre anys després Puccini portaria als escenaris amb La Bohème. Sembla que va ser Hartmann qui el va persuadir d'immergir-se en la temàtica del Werther que sembla que a Massenet ja li ballava pel cap abans de visitar Wetzlar, cosa que li permetria reivindicar la complexitat psicològica i emocional d'un personatge provinent d'una novel·la que, en el seu moment, havia sacsejat la societat europea.
El resultat d'aquell encontre de Massenet amb l'univers goethià és el que podem veure al Gran Teatre del Liceu fins al proper 17 de maig amb una producció provinent del Teatro alla Scala de Milà i el Théâtre des Champs-Élysées de París que signa escènicament l'alemany Christof Loy (Essen, 1962), després del bon sabor de boca que ens havia deixat en les darreres temporades amb Don Giovanni (2020/2021), Eugene Onegin (2023/2024) i Rusalka (2024/2025). Feia vuit anys que aquest important títol de l'òpera francesa no s'escoltava al colosseu líric de les Rambles i és d'agrair que s'hagi pogut tornar a escoltar de nou. I a més que hagi suposat el debut en el rol protagonista del tenor basc Xabier Anduaga (Donostia, 1995).
Facin el favor de recordar bé aquest nom perquè està condemnat a ser una referència ineludible en el panorama operístic dels propers anys, si és que ja no ho és. L'altra cosa és, després d'haver-lo vist, d'haver-nos de preguntar si no hagués estat millor esperar una mica més de temps a debutar el rol, però atesa la seva complexitat musical i psicol·lògica, potser ja està bé que hagi estat així. Temps hi haurà, però això també ens permet explicar alguns moments de titubeig o d'una mirada estilística que sembla més entroncada en el belcantisme que no en les formulacions que han fet arribar a dir que el personatge de Werther és el Tristany de l'òpera francesa. Això no exclou que no hàgim quedat fascinats per la seves meravellosa línia de cant i una gran facilitat per l'agut.
Molt més ha convençut la Charlotte de la mezzosoprano alemanya Kristina Stanek (Krefel,1985). Posseïdora d'un bellíssim i elegant timbre de veu, la seva caracterització psicològica ha agradat com també la magnífica Sofia Esparza com a Sophie. Altra cosa va ser el decebedor Albert de David Oller que va quedar totalment en un segon pla, fins al punt de fer reeixir les esplèndides intervencions del Cor Vivaldi, la veterania d'Stefano Palatchi (El batlle) i de Josep Fadó i Enric Martínez-Castignani com a Schmidt i Johann, respectivament. En el cas de Martínez-Castignani costa d'entendre el perquè no freqüenta més sovint l'escenari liceístic.
Tot i l'esmentat debut d'Anduaga i una direcció d'escena de Loy que, tot i ser insistent i recurrent, aprofundeix en la psicologia dels personatges, cal dir que la direcció musical és la que no ens permet parlar d'un gran Werther. No serà aquí el lloc per reivindicar l'excel·lent factura d'una òpera on l'orquestra juga un subtil paper de reforç de les emocions que canten els personatges. L'hongarès Henrik Nánási (1975), al nostre entendre, no ha sabut copsar el paper que havia de jugar l'orquestra i d'aquí moments de desequilibri i d'altres de no haver comprès l'arquitectura emocional.
De totes maneres, però, la producció val la pena de ser vista. I ja no tan sols perquè és una presa de contacte amb una de les grans òperes de la història del gènere sinó perquè suposa una meditació sobre el mateix romanticisme i sobre la seva capacitat de convertir el sentiment amorós en una experiència estètica i vital total. A costa, fins i tot, de perdre la pròpia vida.
