A punt d'iniciar el tercer trimestre de la temporada 2025-2026, el Gran Teatre del Liceu està a punt d'iniciar el darrer tram de la seva temporada. Un tram on encara falten per veure òperes com Werther de Jules Massenet —atenció amb l'esperada participació del tenor basc Xabier Anduaga—, Le Nozze di Figaro de Mozart i Falstaff de Verdi. Aquest darrer títol serà l'últim en què Josep Pons dirigirà com a director titular de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, si bé el seu comiat el farà tot dirigint la Simfonia núm. 8 «dels Mil» de Gustav Mahler, el proper divendres 24 de juliol en una vetllada que es preveu com a històrica. Històrica perquè serà l'adeu d'una personalitat musical que, massa em sembla, no som del tot conscients del seu abast i importància en la història de la música del nostre país en els darrers quaranta anys.

Primer va ser el projecte de l'Orquestra de Cambra Teatre Lliure, fundada el 1985; després, el setembre de 1993, la fundació de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) i, ara fa catorze anys, el seu aterratge al Gran Teatre del Liceu com a director titular de l'Orquestra Simfònica després dels seus brillants resultats assolits al capdavant de l'Orquesta Ciudad de Granada i Orquesta Nacional de España. En espera d'aquest darrer tram de la temporada, podem anar gaudint de les seves actuacions.

Aquesta setmana, sense anar més lluny, l'agenda ha estat especialment intensa perquè han coincidit un concert amb la Simfonia n: 9 (1908-1909) de Gustav Mahler (1860-1911) i la darrera representació de l'òpera Manon Lescaut (1893) de Giacomo Puccini (1858-1924). Una coincidència que ha permès que l'orquestra pogués treballar dues obres referencials en els catàlegs de dos compositors que van viure sense connexió com ho demostra que Mahler, com a director, mai va dirigir cap títol de Puccini i aquest darrer mai va mostrar interès per les obres mahlerianes.  Si sabem, però, que les dues personalitats es van conèixer l'any 1907 quan Puccini va visitar Viena, on Mahler era una figura central de la vida musical i va assistir a una representació de Madama Butterfly. Es diu que en va tenir una impressió positiva, reconeixent-hi l’eficàcia teatral i la qualitat musical.

La versió de la Novena de Mahler de Josep Pons al capdavant de l'orquestra liceista arribava just vuit dies després que l'Orquestra Simfònica de Ràdio Frankfurt la interpretés a l'Auditori dins la temporada Ibercàmera. Una vegada més hem de fer referència al fet que hi ha una certa fatalitat en la manera com es construeixen les temporades simfòniques a Barcelona: coincidències que no només són odioses, sinó reveladores d’una manca de relat. Aquesta visita recent d’una orquestra com la de Frankfurt amb la mateixa Novena de Gustav Mahler n’és un exemple paradigmàtic.

Vam trobar-nos amb una interpretació on Josep Pons, una vegada més, es va mostrar com un director mahlerià de cap a peus que coneix la manera de mostrar-nos el més modern i expressionista de la simfonia, si bé es va notar una manca més gran d'integració de l'obra. Motiu? Sens dubte la manca de més assaigs, fruit d'una planificació que sembla oblidar com una simfonia com aquesta mereix més que els dos assaigs realitzats. Tot i això, l’Adagio final va ser on tot va prendre sentit. No per la seva condició de clímax emocional —que també— sinó perquè és allà on es posa a prova la veritat d’una orquestra. I la veritat, en aquest cas, era incontestable. Pons hi va desplegar una autoritat serena, gairebé orgànica, modelant el so amb una profunditat que convertia la corda greu en un espai de ressonància íntima. El silenci final —respectat, sostingut— era potser el millor indicador de tot plegat. No hi havia interrupcions, ni urgències, ni aquella necessitat tan nostra de trencar el misteri amb un gest improcedent. Hi havia, simplement, consciència d'haver assistit a quelcom important.

No és menys veritat, però, que l'endemà, escoltant Manon Lescaut un notava com la fluïdesa en el discurs orquestral estava en un pla superior que el de la simfonia. És la diferència quan els projectes es preparen a foc lent o amb rapidesa. Una Manon que recordarem per l'estratosfèrica interpretació de la soprano lituana Asmik Grigorian, una artista que desborda els marcs habituals de valoració. Veure-ho per creure-ho.

Més enllà d'aquestes valoracions crítiques puntuals, molt em sembla que al darrere de com enfocarem, en els pròxims mesos, l'adeu de Josep Pons s'hi podrà mesurar la salut cultural del nostre país en la sempre difícil qüestió de com tracta els seus millors actius. No els més mediàtics, no els més cridaners, sinó aquells que, des de la persistència, construeixen estructures duradores. En aquest sentit, massa em sembla que Catalunya, moltes vegades, continua instal·lada en una incomoditat profunda amb el seu propi talent. Una mena de provincianisme crònic que es disfressa d’autoexigència, però que, en realitat, sovint és incapacitat per reconèixer l’excel·lència quan la tenim davant.

El cas de Josep Pons és paradigmàtic. Després de catorze anys al capdavant de la direcció musical de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, el balanç que deixa no és només positiu: és, senzillament, extraordinari en termes històrics. I, tanmateix, la sensació dominant no és la d’haver assistit a una època fundacional, sinó a una transició més, a un episodi que el relat institucional no ha sabut —o no ha volgut— dimensionar com es mereix.

Quan Pons va arribar al Liceu, l’orquestra es trobava en una situació delicada, per no dir crítica. Falta de cohesió, dèficits tècnics evidents, una sonoritat irregular i una identitat difusa. El que ha fet en aquests anys és una operació de reconstrucció d’una ambició gairebé arquitectònica. No s'ha tractat només de millorar, sinó de refundar. De bastir, pedra a pedra, un organisme simfònic amb criteri, amb rigor i amb una voluntat de projecció internacional incontestable.

La seva tasca ha estat titànica en el sentit més literal del terme: una empresa de llarg recorregut, sostinguda per una idea clara de so, per una exigència inflexible i per una pedagogia interna constant. Pons no ha maquillat l’orquestra; l’ha transformat en profunditat. Ha elevat el nivell tècnic fins a cotes que fa una dècada semblaven inassolibles, ha cohesionat les seccions amb una intel·ligència gairebé quirúrgica i ha dotat el conjunt d’una personalitat sonora recognoscible, compacta, ambiciosa.

I és precisament aquesta nova musculatura orquestral la que li ha permès explorar territoris que abans eren, senzillament, inviables. Les seves interpretacions de l'Univers Mahler és la prova fefaent que l’orquestra del Liceu ha entrat en una nova dimensió. Afrontar Mahler —i en particular un corpus simfònic d’aquesta complexitat emocional i estructural— exigeix una maduresa col·lectiva que només s’assoleix després d’anys de treball sistemàtic. Que s'hagi pogut portar a terme no és un accident; és la culminació d’un procés.

Però aquí és on emergeix, de nou, el nostre límit com a país. La incapacitat per reconèixer aquesta mena de processos quan encara són vius. Ens sentim més còmodes celebrant l’anècdota que no pas el sistema, més inclinats a amplificar figures externes que no pas a valorar les pròpies. Si Josep Pons es digués Joseph Bridge o Josef Brücke, si portés incorporada una pàtina d’estrangeria, probablement el relat seria radicalment diferent. La distància —real o imaginada— continua funcionant com a garantia de qualitat en l’imaginari català.

Aquest mecanisme no és nou. Ja el denunciava amb lucidesa Miquel de Palol quan advertia que «amb un equip de futbol, un cuiner i dos o tres humoristes mediocres no es posa en marxa cap imaginari capaç de subsistir al costat dels que ja hi ha al món». La frase és incòmoda perquè assenyala una veritat estructural: la tendència a simplificar, a reduir la complexitat cultural a uns quants referents fàcilment consumibles, mentre es desatén allò que requereix temps, coneixement i compromís.

El problema no és tenir aquests referents, sinó convertir-los en substituts d’un ecosistema cultural ric i exigent. I en aquest ecosistema, figures com Pons haurien de ser centrals, no perifèriques. Haurien de formar part d’un relat compartit que entengués la cultura no com un aparador, sinó com una infraestructura.

En aquest sentit, la lectura que es pot fer del seu pas pel Liceu és també una interpel·lació col·lectiva. Què hem fet —o deixat de fer— perquè una tasca d’aquesta magnitud no hagi generat un consens més ampli? Per què costa tant construir un relat d’excel·lència continuada? Potser perquè, en el fons, el provincianisme no és només una qüestió de mirada externa, sinó una forma d’autopercepció.

El Liceu i Catalunya tenen avui una orquestra que fa no tant, era impensable. Té un instrument capaç d’afrontar els grans reptes del repertori amb garanties reals. El que no té —o encara no prou— és la consciència d’aquest assoliment. I sense aquesta consciència, qualsevol projecte cultural queda inevitablement coix. Potser el veritable repte no és construir talent, sinó aprendre a reconèixer-lo abans que sigui massa tard. O no.