“Jo només he estat una peça més d’aquell grup de muntanyencs que, un bon dia, ens vàrem proposar conèixer altres serralades lluny de casa aixecant, dins les nostres possibilitats, el llistó de l’alpinisme català”, va destacar Pons després de rebre la Flor de Neu d’Honor. Tot i això, “aquest reconeixement no és per a una expedició, per a un equip. És a títol personal i això, amics, no és fàcil de pair venint d’un Festival amb tant prestigi com aquest”, va admetre l’alpinista de 84 anys.

Jordi Pons al Dhaulagiri ( 8.167 m), la «muntanya blanca», l'any 1979. Foto: Festival.
Amb aquest guardó, el Festival vol posar en valor la trajectòria alpinística de Pons i la seva contribució al cinema de muntanya. Precisament, perquè al llarg de les últimes dècades ha estat un dels realitzadors catalans capaç de combinar de la millor manera la passió pel cinema i l’alpinisme, a més de ser-ne un dels pioners a casa nostra a partir dels seixanta.
Durant dues hores, l’escenari del teatre Cirvianum de Torelló va recordar els grans èxits de la seva trajectòria amb la projecció de fragments de les seves pel·lícules, alhora que van ser al seu costat per compartir experiències noms que l’han acompanyat tots aquests anys com Emili Civis, Joan Cerdà, Xavier Pérez Gil, Josep Manuel Anglada, Joan Quintana, Jaume Altadill o Lluís Giner. L’acte va viure moments molt emotius entre amics que han compartit la passió i el límit dalt dels cims més alts del planeta. I el públic els hi ho va agrair aplaudint, dempeus, en més d’una ocasió.