Manu Ruano i els seus companys d'equip van baixar al terreny de joc de l'Estadi Municipal durant el temps de descans del CF Reus-Hospitalet. Foto: Laia Solanellas
Quedem amb en Manu un dimecres a casa seva. Ens havia demanat trobar-nos a la tarda perquè al matí era a Barcelona fent la rehabilitació, una de les tres sessions setmanals a la que se sotmet des que el passat novembre perdés la cama. Ens rep la Beatriz, la seva mare, i a continuació coneixem en Manuel, pare del protagonista de la història. Un pare que també pateix un maleït càncer. D'un altre tipus que el del seu fill, però el pateix. Els progenitors ens posen en antecedents i ens expliquen que en Manu va ser intervingut a principis de novembre i els doctors van aconseguir extirpar-li tota la massa tumoral detectada al genoll de la cama esquerra. Per desgràcia, el mal ja estava fet: els tendons i músculs van quedar massa danyats i era inevitable la pèrdua de la cama.
Després de conèixer els pares és el torn de presentar-nos davant aquest petit gran home. El trobem a la seva habitació, rodejat de tres amics i jugant a la videoconsola. El joc no podia ser un altre que el FIFA, famós simulador de futbol. En Manu controla el Reial Madrid, equip del seu cor junt amb CF Reus Deportiu i l'Escola de Futbol La Pastotera. Comença perdent 0 a 1 però acaba remuntant i s'imposa al seu amic per 5 a 3. Bona metàfora, una victòria més per un noi de 15 anys que demostra maduresa i serenitat pels quatre costats. L'any 2009 ja va patir un ensurt important. Després de lesionar-se a la cama dreta durant un partit de bàsquet, els metges li van detectar un tumor. Per fortuna era benigne i després d'una petita intervenció es va recuperar totalment. Cinc anys després, practicant futbol amb la Pastoreta, es va repetir la mateixa història al genoll de l'altra cama amb, malauradament, un final diferent.
En Manu portava un any jugant a la base del club reusenc: «era defensa central, destraler quan tocava», reconeix amb una rialla impròpia de la situació que travessa. Ràpidament li trobem explicació amb una frase igual o més contundent que algunes de les seves entrades sobre el camp: «el futbol per mi és com una segona mare o pare. El futbol és vida». Sentència tan dura com certa. I és que si no hagués estat pel futbol, podria no haver-se-li detectat la malaltia en un temps prudencial per evitar mals majors. «Si no li poses alegria a la situació, malament. Gràcies a les meves distraccions, els meus amics i familiars ho porto bé. No és que ho oblidi, perquè sempre està allí, però tiro endavant».
L'Escola de Futbol La Pastoreta ha realitzat diversos actes per recolzar en Manu. Foto: Jordi AragonèsDiumenge passat en Manu va ajuntar els seus tres pilars fonamentals (familia, amics i futbol) al camp del CF Reus Deportiu en saltar amb els seus companys de la Pastoreta a la gespa de l'Estadi Municipal: «sempre vaig a tots els partits dels meus amics a l'equip. Vaig i m'imagino que estic jugant amb la meva samarreta. És difícil veure-ho des de fora però m'agrada». Són moments difícils per aquest jove heroi que està compartint amb els seus i els que no són, fins ara, tan seus. El passat 4 de febrer i aprofitant el dia mundial contra el càncer, el futbolista Aleix Vidal (Almería) va dedicar-li un vídeo: «Ho superarà, segur. És un gran noi. T'envio tota la meva força», deia el vallenc a la seva pàgina de Facebook.
Avui dia en Manu es troba, amb una mica de sort, en una de les darreres etapes del tractament amb quimioteràpia. Si els metges li donen el vistiplau abans d'acabar el mes, únicament restarà pendent de la rehabilitació muscular preparatòria per la implantació d'una pròtesi que li permetrà recuperar una vida normal: anar a l'escola i continuar amb els estudis de quart d'ESO, poder baixar al parc, anar a fer una volta amb els amics i caminar sense crosses un cop s'adapti. «Està desitjant sortir al carrer i fer alguna carrera, però per això encara falta», ens explica Beatriz, la seva orgullosa mare. No és per menys. En Manu està lluitant per vènçer "el bitxo", com anomena el seu pare al maleït càncer: «"el bitxo" es creix quan sap que la persona és feble. És com una baralla: quan el més esquifit mostra debilitat, el forçut s'encoratja».
Aquí és on ni mare ni pare han de patir gens: tenen un fill valent i decidit, madur i segur. Digne d'admirar.
Mireu el vídeo d'Aleix Vidal, jugador vallenc de l'Almería de Primera Divisió en aquest enllaç.
Mireu el vídeo d'Aleix Vidal, jugador vallenc de l'Almería de Primera Divisió en aquest enllaç.
