Kilian Jornet, en ple ascens al McKinley. Foto: Summit of My Life

L'equip de comunicació de Kilian Jornet ha oficialitzat aquest matí el rècord del McKinley, en el marc del projecte Summits of My Life. L'aventurer català va pujar i baixar la muntanya més alta de Nord-amèrica (6.194 metres). Ho va fer amb un temps d'11 hores i 48 minuts, quasi cinc hores més ràpid que el rècord anterior, però per la ruta Rescue Gully. Inicialment el mitjà especialitzat iRunFar –tal i com va reproduir NacióMuntanya- va informar que havia utilitzat la ruta West Buttress, la clàssica.

[vimeo]98470170[/vimeo]

Jornet va marxar el 26 de maig cap a Alaska acompanyat de Seb Montaz, Jordi Tosas i Vivian Bruchez. Després d’arribar a Anchorage, la ciutat més poblada d’Alaska, i a causa de les males condicions meteorològiques, l'atleta català i la resta de l’equip van haver d’esperar uns dies per poder volar fins al camp base del McKinley, situat a 2.200 metres. En arribar-hi, van pujar fins al camp situat a 4.000 metres, des d’on van començar uns dies d’adaptació a l’alçada i reconeixement. Per aquest motiu, es van fer diverses sortides per reconèixer el terreny, entre ells, una ascensió fins als 5.000 metres i una una fins al cim del McKinley (Denali en la llengua nadiva), situat a 6.194 metres, a través de la ruta clàssica (la West Rib).

Durant tota l’expedició, les condicions meteorològiques no van acompanyar gaire al grup, que dels 16 dies que van passar al voltant del McKinley en només tres es van obrir finestres de bon temps. Els dies restants van estar marcats per les tempestes de neu, la boira i les precipitacions, així com de les baixes temperatures. És per aquest motiu que, en una treva de les males condicions meteorològiques, i davant la previsió que el mal temps continuaria en els propers dies, al setè dia de ser al camp a 4.000 metres, i tot i no estar aclimatats al 100% es van decidir fer l’intent de rècord, i marcar el 7 de juny com a dia D.

Eren les 7.10 del matí i els termòmetres marcaven -20º amb ràfegues de vent de 40km/h quan Kilian Jornet iniciava, en solitari, el repte des del camp base, situat a 2.000m. Per fer-ho, va pujar i baixar amb esquís de muntanya, excepte en dos punts a la pujada, la Rescue Gully i l'aresta final, on se'ls va treure per calçar-se grampons.

Per seguir amb els principis del projecte, la temptativa s’iniciava des del camp base amb l’objectiu de fer cim i tornar a baixar amb el mínim temps possible i sense assistència. La ruta escollida tant per la pujada com per la baixada va ser la Rescue Gully, que segueix part de la ruta clàssica però amb algunes desviacions. Jornet argumentava: “Vam decidir utilitzar una ruta alternativa, una mica més tècnica, per evitar un pas amb cordes fixes. No forma part dels valors amb els quals volem pujar les muntanyes. Volem que sigui de la manera més pura possible”.

L’ascensió es va dur a terme segons el pla previst, com comentava Jornet: “Vaig sortir molt bé i molt ràpid, fins arribar al voltant dels 4.000 metres. Des d’allà fins als 5.000 va començar a fer molt vent i vaig agafar força fred als peus. El mal temps de debò va començar a partir de 5.000. Des d’allà i fins al cim em va costar força, tant pel fred com per la diferència d’alçada que havia superat amb poc temps i que ja es començava a notar. Havia de parar sovint per escalfar-me i això em va retardar una mica. En arribar al cim, vaig trigar uns 10 minuts a posar-me els esquís i preparar-me per la baixada. Seguia fent molt vent i fred. Des d’allà, vaig anar baixant, amb més bones sensacions, tot i que hi havia molt mala visibilitat i calia anar amb compte. En aquells moments no era del tot conscient que estava aconseguint el rècord i no va ser fins que vaig ser a baix que aleshores sí que vaig mirar el rellotge vaig adonar-me que ho havíem aconseguit!”.

El cronòmetre marcava 11 hores 48 minuts (9:45 per coronar el cim) quan Kilian Jornet arribava de nou al camp base, batent el rècord anterior, instaurat el 2013 per Ed Warren (16 hores i 46 minuts). Amb el compliment d’aquest cim, Jornet completa el sisè repte del projecte Summits of My Life , seguint la filosofia que inspira a tot l’equip. Al llarg del trajecte el van acompanyar el director de la pel·lícula i guia de muntanya Seb Montaz, que va filmar la sortida i la primera part del recorregut, i els alpinistes i esquiadors Jordi Tosas i Vivian Bruchez, que es van situar a Rescue Gully per filmar a Jornet.

“Estic realment molt content amb aquest rècord. Malgrat que tècnicament no era complicat, sí que he hagut d’afrontar dos elements força durs. Per una banda, el fred i el vent, que m’ha fet anar més a poc a poc al llarg de tot el recorregut i per altra banda, l’alçada, que em va afectar força a partir dels 5.000 metres. Fora d’això, ha estat una experiència increïble, i me’n vaig amb dos records molt nítids; d’una banda el moment del cim. No perquè fos bonic, perquè hi havia boira i no es veia res, sinó perquè vaig pensar “per fi et pararan de fer mal les cames!”. Per altra banda, quan pujava i vaig arribar a Rescue Gully, on hi havia el Jordi i el Vivian esperant-me i vam compartir uns moments junts, va ser un moment molt especial”, declarava Kilian Jornet després d'haver passat dues setmanes a la serralada del McKinley sense comunicació amb l'exterior.

A més del McKinley, Jornet i la resta de l’equip han passat 14 dies a la zona, aprofitant per dur a terme altres projectes, tant en escalada com en esquí, com per exemple les vies Orient Express o la West Buttress.

A partir d’ara, al calendari de Summits of My Life només hi queden tres cites. Per aquest 2014 s’espera completar l’Elbrús, que l’any passat no es va poder assolir a causa de les males condicions meteorològiques i l’Aconcagua (6.960 metres). El 2015, Jornet té previst culminar el projecte amb l’intent de rècord d’ascens i descens de la muntanya més alta del planeta, l’Everest (8.848 metres).