Ni abans, ni després. Ni des de 1928, ni amb l’afer Di Stéfano. La dura rivalitat entre el Barcelona i el Reial Madrid neix exactament durant el mes de juny de 1943 en el decurs de les semifinals de la Copa del Generalísimo (antic Campionat d’Espanya). Diem en el decurs perquè la mala maror va començar amb el partit d’anada al camp de Les Corts i perquè ja no va cessar fins unes setmanes després d’haver disputat el partit de tornada a Chamartín.

Posem-nos en situació. El 6 de juny de 1943 el Barça rebia el Reial Madrid a l’estadi de Les Corts, en l’anada de les semifinals de la Copa del Generalísimo. Els blaugrana guanyarien aquell primer partit per 3 gols a 0, un bon resultat que de poc serviria per la tornada, en un camp ple a vessar i amb una animació magnífica des del primer fins l’últim minut. Tot i això, els mitjans de comunicació (teledirigits pel règim) no van pair la derrota dels blancs i la xiulada inicial a l’equip de la capital de l’Estat. A les cròniques de l’endemà es podien llegir frases com aquestes:

«Quisiéramos para Barcelona y para el Barcelona este público ecuánime que nos atribuyen en provincias. En la gran masa que llena hoy Las Corts hay sectores francamente peligrosos para el mismo equipo. Son los clásicos fanáticos que desorbitan las cosas, y a los que hay que recomendar un poco de calma y serenidad. A nada conduce crear una atmósfera exagerada de apasionamiento y no es además contraproducente ante un partido de vuelta.» (Mundo Deportivo).

«Ah, si Chamartín ayudase el domingo como la ‘cazuela hirviente’ de Las Corts…no deseamos más que el mismo apasionante e igual encendido aliento que atronaba bajando de las empinadas graderías…del ambiente apasionado y coaccionador que tuvo el Barcelona. ¿Cuándo será posible esto en Madrid?» (Eduardo Teus, Diario Ya)

El periodista Eduardo Teus va seguir, durant els dies posteriors, tirant més llenya al foc i publicant que, a Les Corts, els jugadors del Madrid havien estat maltractats i insultats, comparant fins i tot la xiulada contra el club blanc amb els actes de 1925, quan es va clausurar l’estadi per l’escridassada a l’himne espanyol. Davant el caire que anava agafant el partit de tornada, el president del Futbol Club Barcelona, Enrique Piñeyro, envià una carta al seu homònim de Madrid, Antonio Santos Peralba, en la qual negava qualsevol xiulada organitzada per part del seu públic en el partit d’anada i demanava “que su público enseñe al nuestro a tolerar errores y violencias que puedan producirse en el curso del juego”.

Però de res va servir. Els ànims per al partit de tornada ja estaven prou caldejats. Motivats per la premsa, l’afició madrilenya tenia clar com havia d’actuar al partit de tornada i el seu club, també. Àngel Mur pare, en aquell moment massatgista del primer equip, descriu com es va viure la prèvia del partit:

«Després del partit a Les Corts, la premsa madrilenya va posar-se amb l’afició catalana, dient que havia sigut una “encerrona”, que no sé què...i amb trampes. I aquí hi va haver un diari, el “Mundo Deportivo”, que també va escriure coses gens favorables a l’afició del Barcelona. El periodista Eduardo Teus va escriure molt sobre allò i va escalfar molt l’ambient. A la tornada vam concentrar-nos dos dies abans del partit i allà, a la nit, no podíem sortir de l’hotel perquè ens apedregaven».

El Reial Madrid, amb les intencions ben clares, va obsequiar a cada un dels seus aficionats amb un xiulet a l’entrada de Chamartín i, després de demanar una assistència massiva, l’estadi es va omplir de gom a gom. La victòria dels blancs i l’eliminació dels blaugrana s’havia convertit ja en una qüestió d’Estat. I tant va ser així que, minuts abans de començar el matx, el general Moscardó va irrompre al vestuari blaugrana acompanyat pel Director General de Seguretat i alguns guàrdies civils, per recomanar als catalans que no s’apropessin als límits del terreny de joc, on no podrien ser protegits i que no disputessin un gran partit, ja que en cas de victòria visitant, es podien produir allaus i disturbis de difícil control i terribles conseqüències. També va ser avisat l’àrbitre del partit, que no va dubtar en entrar al vestidor blaugrana per amenaçar en “no tolerar ningún incidente”. Resultat d’aquelles visites: 8-0 al descans, amb un Barça que no havia pogut actuar i amb el porter, Luis Miró, que s’havia passat l’estona lluny de la porteria, on no s’hi podia acostar per la pluja de pedres i monedes. Àngel Mur ho recorda així:

«Bueno, pues empieza el partido y el portero Miró, debido a que le tiraban piedras no podía estar allí debajo del marco. Tuvo que ponerse muy adelante y le empezaron a meter goles.»

També recorda la situació Marià Gonzalvo, que aquell dia no podia saltar al terreny de joc i veia el partit des de la graderia:

«Fuimos recibidos con fusiles y cartucheras y recuerdo perfectamente cómo se repartían silbatos entre todo el público y cómo nuestra área, minutos antes de comenzar, quedó inundada de monedas de 5 y 10 céntimos, que ya no eran de curso legal.»

Durant el descans, els jugadors blaugrana van plantejar-se no tornar a saltar al terreny de joc i marxar cap a casa sense disputar la segona part. Així ho va comunicar l’entrenador, Pep Nogués, a l’àrbitre del partit però, pocs minuts després, un Coronel de l’Exèrcit va entrar al vestuari amb una ordre ben clara: “O salen al campo o de aquí van directamente a la cárcel. Todos detenidos.” En una entrevista a La Vanguardia, els ex jugadors Francesc Calvet i Josep Valle recorden aquella situació tan surrealista. Després d’encaixar els vuit gols i d’haver viscut un infern, van voler abandonar el partit, però amb l’entrada del Coronel van decidir continuar: “No estaban los tiempos para según qué bromas y solo deseábamos que aquello acabase, cuanto antes mejor.” D’aquesta manera, els futbolistes van haver de tornar a la gespa.

El Madrid va afluixar i només va aconseguir tres gols durant la segona part. Ja al minut 89, el Barça va marcar l’únic gol visitant, cosa que va provocar la riota del públic de Chamartín i la posterior invasió de camp per a celebrar la classificació. També és important recordar que els directius del Barça, juntament amb el president Enrique Piñeyro, van ser insultats, agredits i escopits a la llotja de l’estadi, sense que la seguretat actués per a defensar-los.

A les cròniques posteriors, silenci absolut pels actes ocorreguts a l’estadi. Únicament una enorme elevació del joc madridista i de la gran victòria del conjunt blanc sobre el Barça. L’únic periodista que es va atrevir a valorar els fets va ser un jove declarat seguidor de l’Espanyol i afí al règim franquista, anomenat Joan Antoni Samaranch. Al diari La Prensa va publicar les línies següents:

«¡11-1! Con un 3-0 a su favor en la ida está eliminado el equipo que más posibilidades tenía para llegar al título de campeón de España. No se martiricen pensando las causas de estos hechos los incondicionales del Barcelona. Es un buen consejo. No hay que buscar culpables porque no los hay en el equipo. Ya hemos dicho que el Barcelona no jugó bien, ni mal. No existió. […] Pero esto ha sucedido a costa de perder Madrid y el Madrid aquella fama de caballerosidad de que tanto y tantas veces nos hablaban esos cronistas de gran renombre y prestigio, que más bien en lugar de frenar los ánimos como era su obligación, han sido los que han inducido a crear el estado de ánimo para superar el 3-0 favorable al Barcelona con un resultado y una descortesía mucho mayores.»

Aquella crònica li va costar a Samaranch la retirada del carnet de periodista. Tot i això, després seria una de les persones més importants dins les institucions esportives del règim. I, per si no n’hi havia hagut prou amb la humiliació de Chamartín, arribaria poc després la sentència pels incidents, tant de l’anada, com de la tornada. El Reial Madrid va ser multat amb 5.000 pessetes per la invasió de camp. Al Barça, d’altra banda, li va ser imposada una sanció molt més dura. 2.500 pessetes per la xiulada de Les Corts i 25.000 pessetes pel simple fet de ser la víctima dels actes ocorreguts a l’estadi madridista com a culpable d’una provocació.

Just després d’aquesta sentència, el Marquès de Mesa de Asta, Enrique Piñeyro, va veure’s obligat a presentar la dimissió com a president del Barcelona.