Leire Fernández, una futura estrella de les curses de muntanya. Foto: Josep Maria Montaner

Leire Fernández (Errenteria, 1998) és, sens dubte, una futura estrella del món de les curses de muntanya. Amb tan sols quinze anys ja va guanyar –sense dorsal- una prova mítica com l'Olla de Núria i no para de sumar victòries allà on competeix. Aquest cap de setmana ha fet doblet a Ribes de Freser –tant a vertical com a la cursa de 27 quilòmetres- amb molt de marge respecte les seves competidores. A la sortida i a l'arribada allau de peticions per fer-s'hi una foto, conscients que d'aquí uns anys la imatge tindrà el seu valor. Ella, mentrestant, s'ho pren amb filosofia i sempre amb un somriure a la boca.

- Primer de tot, felicitats per la victòria doble a Ribes de Freser. Com ha anat el cap de setmana?

- La vertical de dissabte, d'un quilòmetre i mig tot de pujada, va ser superagònica. I la cursa de diumenge ha estat molt xula. Es pujava a Sant Amand i el Taga i m'ha agradat molt. Especialment la baixada final de set quilòmetres seguits fins a Ribes de Freser.

- És d'Euskadi però no sé quina vinculació té amb aquesta zona i amb Catalunya en general. De fet l'any passat ja va córrer, tot i que sense dorsal, l'Olla de Núria...

- Aquí teniu un paradís i m'encanta aquest “terreny”. Per poc que puc intento venir però com que ens queda lluny no ho podem fer tantes vegades com ens agradaria.

- Si quelcom destaca de vostè és la joventut. Com és que competeix amb només setze anys amb els “grans”?

- A mi m'agrada molt la muntanya i estar-hi sobretot amb els gossos. El fet de competir m'ha vingut després, sóc una mica “picona” i m'acabo motivant. Això sí, sempre gaudint.

- Normalment els atletes tan joves competeixen en curses més curtes perquè així els hi ho marquen els seus preparadors...

- El meu únic entrenador és Bolt, el meu gos. I intento anar fent el què em ve de gust, ara curses de muntanya, ara canicròs. Un dia una cursa més curta i el següent més llarga.

- De fet, la majoria d'atletes compaginen les curses de muntanya amb altres disciplines com l'esquí, duatlons... En el seu cas ho fa amb el canicròs. És poc habitual...

- Jo mai havia tingut gossos fins que em van oferir provar el canicròs. De no tenir-ne a poder córrer amb un vaig pensar que era la meva oportunitat. A partir d'aquí va venir Bolt, després Harpo i ara Flink... la família va creixent.

- L'afició a córrer i al canicròs ve del seu pare [també havia fet la cursa de Ribes de Freser]?

- No, ell no ho tenia però com que sóc menor d'edat i ha de venir de responsable acaba corrent. Ell és muntanyenc de tota la vida.

- I ara quins plans té per aquest estiu?

- De moment, seguir així, gaudint. El gran objectiu de l'estiu és el Trophee des Montganes , una competició de canicròs per etapes que es disputa als Alps la primera quinzena d'agost. M'agrada perquè a cada jornada el tipus de prova canvia. Són deu etapes en vuit dies.