Marta Muixí, guanyadora MissionX3. Foto: Josep Maria Montaner

Marta Muixí (Manresa, 1984) ha estat una de les protagonistes de la setmana al programa 107km de Ràdio Manlleu. Finisher a l'Ultratrail del Mont Blanc, enguany s'ha endut la victòria a la general de la MissionX3, el circuit format per les proves del Cap de Creus, Ulldeter i Catllaràs. Amant de combinar cervesa i ultratrails, forma part del carismàtic equip dels “koales” i, com a periodista, també fa “maratons laborals” en l'organització de curses amb l'empresa Ocisport. Les cròniques de curses i altres utopies, les podeu recuperar al blog mónspossibles.

- Quines sensacions li van quedar després de guanyar la MissionX3. S'ho esperava o va ser una sorpresa?

- Va ser una sorpresa. Vaig començar al Cap de Creus, on vaig fer la meva primera marató, ja que de fet a mi m'agraden distàncies més llargues, i no em va anar especialment bé. Els amics de Klassmark em van anar motivant... tenia ganes de repetir la del Catllaràs, perquè l'havia fet l'any passat, però en canvi desconeixia totalment la zona d'Ulldeter. Finalment vaig acabar fent el circuit sencer...

- D'aquestes tres curses què destacaria?

- De les tres destacaria el que és la marca Klassmark: s'evita el màxim les pistes, i en el cas d'Ulldeter, pràcticament els camins. A més, les curses estan molt cuidades a nivell d'avituallament, de tracte amb la gent... i sempre acaba sent una bona festa.

- Comentava que s'hi ha anat trobant... però aquestes curses han acabat sent un bon entrenament per a la Ultratrail del Mont Blanc no?

- Exacte. Al final vaig pensar que era un calendari de curses maques i que em servia d'entrenament. Això sí, també necessitava una cursa més llarga i per aquest motiu vam disputar l'Emmona del Ripollès.

- Com arriba al moment de dir, “ens apuntem a l'UTMB”?

- Ja fa un parell d'anys que corro distàncies llargues i al principi ni m'havia plantejat mai fer una 100 milles. L'any passat amb en Raül, el meu company, vam fer el cim del Mont Blanc i en veure l'ambient de Chamonix vam dir: “Aquí hem de venir”. Quan vam tornar ja sabia que ens hi inscriuríem. Vam tenir sort en el sorteig i cap a entrenar.

- Pell de gallina a la sortida?

- És emocionant. L'espera es fa pesada ja que l'horari (17.30) no és massa bo i menys quan després d'un dia de bon temps es va posar a ploure mitja hora abans de l'inici. Ara, els trenta primers minuts són inoblidables, la gent anima, et dóna la mà... és un ambient que no he viscut mai en cap altra cursa.

- Com va afrontar la cursa. En parts petites o ja pensant en les 100 milles?

- Tinc el problema que sempre tinc la sensació que surto lenta i acabo tenint la tendència a anar massa ràpid. En Raül, en canvi, és més conservador a l'inici. Segurament vam sortir massa ràpid i això segurament ens va penalitzar a la segona part de la cursa.

- Les nits de l'UTMB són mítiques. Alguna anècdota per recordar?

- La nit és eterna. El problema és que en sortir a les 17.30 al cap de sis hores de sortir ja tens son. I penses, has de córrer unes 36 hores... que al final van ser 39 i mitja. A la segona nit ja no saps ni què veus i acabes tenint “paranoies”.

- Les primeres hores de son com es combaten?

- Amb Coca Cola, sobretot. A la segona nit em vaig prendre una pastilla de cafeïna –no ho havia fet mai- i va fer efecte. En tot cas, vaig aprendre per si acabo fent unes altres 100 milles –crec que sí- que s'ha de parar per dormir. Tens la sensació que perds temps però en realitat l'estàs guanyant.

- En una cursa així es deu patir molt, no?

- Sí, moltíssim. Butllofes, ungles negres... mal al genoll, tíbia inflamada, dolors musculars. Se'm va fer molt llarg.

- Els avituallaments eren complets o era necessari tenir assistència externa?

- L'organització treballa molt bé aquesta cursa. De fet, nosaltres no comptàvem amb assistència externa però a darrera hora ens vam trobar amb els amics de Klassmark i ens van ajudar en un parell dels avituallaments més importants. I, certament, això és un valor afegit. La cursa és cara –més de 200 euros- però no tens la sensació que sigui una estafa. Realment et cuiden abans, durant i després de la cursa... i una vegada a la vida es pot fer.

- El tram final el recorda amb emoció o el cansament ja era massa gran?

- El pitjor moment va ser el quilòmetre 70. Tot i que en el tram final estàvem “fets caldo”, a deu quilòmetres de l'arribada ens vam trobar l'Albert Balcells d'Ocisport i això ens va animar molt. Allò va ser com un “reset” i vam acabar pràcticament esprintant a l'arribada de Chamonix (foto).

- Una cursa de 100 milles no la pot fer qualsevol. Però per Twitter ja ha avisat que no se't demanés per entrenament ni alimentació. I més d'un apuntava que el secret dels Koala és la cervesa. Com ho fa normalment?

- Bé, és que ja m'agradaria fer-ho una mica millor però realment no tenim el coneixement sobre aquest tipus de coses. Nosaltres ho fem com un hobby i no controlaré l'alimentació per les curses o renunciaré a acabar el dia amb una cerveseta. I així estic, responent l'entrevista amb una cerveseta a la mà.