Jordi Vila al Col du Petit Saint Bernard. Foto: Jordi Torruella

La TDS és amb 119 quilòmetres i 7.250 metres de desnivell positiu la segona cursa més dura del programa de la Ultratrail del Mont Blanc. Entre la cinquantena de catalans que hi van participar –amb tres d'ells entre els set primers-, hi havia el ripollès Jordi Vila, corredor de l'Esportiu Ripoll i d'entrenamentspersonals.cat, que ens explica per a NacióMuntanya la seva experiència per la secció "En primera persona". Podeu seguir-lo a Twitter o també al seu blog personal.

Són les 4:45 del matí de dimecres i sona el despertador. De fet ja fa una estoneta que estic escoltant música. No estic nerviós, però el soroll de la gran quantitat d’aigua que baixa pel riu que tenim a tocar després dels diluvis del dia abans, fa que el meu cap comenci a pensar en el què em queda per davant. Dormir en furgoneta no ha estat un impediment per descansar des de que vam arribar a Chamonix. De fet, no sé si es perquè estava de vacances o què, però cada dia he dormit una mitjana de 9-10 hores.

Tot el material està apunt, i és que si una mania tinc, és que necessito deixar-ho tot preparat per poder dormir tranquil: bambes, mitjons, bessoneres, pantalons, el dorsal a la samarreta que no falti, la maleta amb tot el material obligatori,... Esmorzo el de sempre, pa amb tomàquet i pernil, una mica de Nutella, un plàtan i un got de suc de taronja. Sense que se m’oblidi, un cop vestit, em poso una barreta de xocolata i coco a la butxaca per menjar just abans de la sortida. Ara ja podem anar cap a la sortida.

Saludo als pocs coneguts que hi ha entre els més de 1.500 corredors, alguns en dirien malalts, i em situo al costat d’en Jordi Casadellà, on intercanviem les últimes opinions abans de sortir.
“Dix, neuf, huit, sept, six, cinq, quatre, trois, deux, un” i comença la bogeria. Ens endinsem al centre de Courmayer i en pocs quilòmetres ja comencem a trepitjar muntanya i comença la primera pujada dura.


Faig uns metres al costat de l’Arnau Julià, mentre em comenta que tot i no està massa bé a vingut a gaudir i a passar-ho bé. Aprofito per felicitar-lo ja avui fa anys, i poc a poc vaig veient com s’allunya. Intento no perdre’l de vista, que em serveix de referència per saber on és bo córrer i on és bo caminar, ja que la pujada pica amunt. Això si, jo al meu ritme.

Passen els quilòmetres, les hores, els avituallaments i tot i que fa un molt bon dia necessito posar-me la jaqueta i els guants ja que l’aire comença a ser fresquet i als punts més alts el vent bufa fort. Arribo a Col du Petit Saint Bernard (km 36) on em trobo en Jordi, el meu entrenador, que tot i que encara no em pot assistir em dóna algun consell i em diu que m’espera a Bourg Saint Maurice. Surto de l’avituallament i uns amics del Berguedà, que estant seguint amb en David i la Judit m’aconsellen que m’agafi la baixada amb calma que és llarga. Amb el que m’agraden a mi les baixades...

Arribo a Bourg Saint Maurice (km 51) on tenim el primer avituallament amb assistència, després d’haver perdut algunes posicions. Faig mala cara, i és que entre la calor i la baixada no m’he trobat massa bé, tot i anar una hora per sota del temps que tenia previst. Em canvio les bambes, menjo una mica de pa amb pernil i Nutella, m’hidrato bé i amunt que fa pujada. Abans però em toca control de material; em sento important, tot i que és molt professional ho trobo correcte, mai saps que pot passar-te al mig de la muntanya. Començo la pujada i m’adono que segueixo amb una mica de “pájara”. Em passa pel cap que avui no tinc les mateixes sensacions que vaig tenir el dia de l’Emmona i decideixo afluixar el ritme per intentar no desgastar-me més del normal.

Després d’una pujada dura i llarga, i una baixada curta però intensa, arribo a Cormet de Roselend (km 66). Ja tinc mitja cursa a la butxaca. Parlo amb en Jordi i li comento les novetats, tot i que ja veu que no estic gens preocupat. Les ganes de continuar i voler arribar a meta, de veure que la gent t’anima, i perquè no, de saber que vaig dels 100 primers, fan que tota la resta sigui poc important. Em comenta que vaig clavat al temps que tenia previst, on  dedueixo que he perdut una hora sobre el temps estimat. “Collons tu, encara ho clavaré”.

Comencem una nova pujada, aquesta vegada una mica menys dura i no tant llarga, on ja vaig fent els meus càlculs de temps per saber si em posaré el frontal més aviat o més tard. No sóc corredor de nits, de fet, poques vegades surto a entrenar sol i de nit, però en curses les coses són diferents, sé que és el que hi ha i em toca afrontar-ho tant sí com no.
 Em poso el frontal més aviat del previst ja que la boira em priva de veure les senyals i així arribo, amb un corredor italià, fins al Col du Joly (km 86). Mentre estic a l’avituallament arriba l’Ignasi, que em proposa d’afrontar la baixada junts, però li comento que vaig una mica peix a les baixades i que vagi tirant, que si em trobo bé i no em treu molt de temps ens veurem al següent punt. Començo a baixar i veig que em trobo més bé del previst, fins i tot passo uns quants corredors i em sorprenc. Resulta que avui em trobo més còmode baixant que pujant. Misteris de les llargues distàncies.

Arribo a Les Contamines (km 95) on sé que apart d’en Jordi que em farà la segona i última assistència, em trobaré la Núria i en Marc. Quines ganes tenia de veure’ls. Menjo i bec el què toca i comentem amb l’Ignasi les quatre cosetes a destacar de la baixada. Em canvio els mitjons, em poso la samarreta tèrmica de màniga llarga i surto de l’avituallament, encara amb mig entrepà a la boca.
 M’esperen uns últims 25 quilòmetres, que ja vaig fer els primers dies que vaig estar a Chamonix, amb una pujada molt dura i un tros final molt corredor a plena nit. Afronto la pujada encara dins el poble on m’acompanyen en Jordi i la Núria que em donen suport i em recorden que això ja ho tinc. Em poso la música que m’he preparat expressament pel tram final, amb un ampli ventall de cançons i registres i és en aquest moment on la Núria em comenta que vaig en la posició 60.


Entro al bosc on ja camino sol, i em venen al cap tots els consells i les frases que em dóna l’Eric Moya quan entrenem junts o quan em ve a veure a les curses. Em quedo amb una sola frase i penso “vull acabar dels 50 primers sí o sí”. Ganivet a les dents i gas.

Agafo un bon ritme conscient de les pujades i les baixades que em queden i començo a passar corredors. Visualitzo les llumetes que afronten l’última pujada i penso que els he de passar a tots, que és el moment de gastar fins a l’última gota d’energia que tinc, perquè sé, que si l’Eric fos aquí, em diria que fes exactament el mateix.

Amunt, avall i amunt i ja només queden 6 quilòmetres de baixada i 8 de pla. Afronto la baixada i just passar una passarel·la molt maca amb el Montblanc de fons (ho sé perquè ho vaig fotografiar el dia de l’entrenament), clavo el pal malament i em queda doblegat, i a la que el torno a clavar s’acaba de trencar. Acabo la pujadeta que em tocava i mentre planeja trec el mòbil de la maleta i truco en Jordi perquè em prepari els seus pals. Hi ha un parell de rampes a la part final on m’aniran de perles per acabar la remuntada.

Passo Les Houches (km 110) quasi sense parar ni saludar a ningú, vaig molt concentrat. Cada vegada estic més aprop de Chamonix i tinc la sensació que vaig més ràpid. Ara ja si que ningú em privarà de creuar l’arc, un arc que no he creuat cap dels dies que he passejat per Chamonix. Supersticiós? Diria que no, però tampoc cal arriscar-se amb aquestes coses. Última corba i ja veig l’arc, i també a la Núria enfilada a dalt de l’escenari amb la càmera de fotos apunt, i en Marc i en Jordi esperant-me darrera de l’arc.

Estic cansat, molt cansat, però la felicitat que tinc pot, almenys durant uns moments, més que el cansament. I no cal amagar-se, alguna llàgrima em cau. L’emoció de saber que ha valgut la pena arribar fins aquí, patir no només el dia de la cursa, sinó també aquells dies en què estàs cansat però cal entrenar, quant les coses no surten com voldries, deixar de banda coses o persones,.. de veure que res és gratuït i que tot necessita de la lluita i l’esforç d’un mateix per aconseguir els objectius que es proposa. La posició final completa l'emoció: 43è, ni en el millor dels somnis.

Menjo una mica, em vaig una bona dutxa d’aigua calenta i cap a la furgoneta. Avui sé que no dormiré, no per falta de son, sinó de cansament, però no em sap greu. Aprofitaré per respondre a tots els missatges d’ànims i felicitacions rebuts i començaré a posar-me al dia a les xarxes socials i agrair, tot i que em quedaré curt, el suport de tots els que d’una manera o altre, m’han fet costat en aquesta aventura, i que em faran ser conscient del que realment he aconseguit.

Jordi Vila en plena TDS Foto: Jordi Torruella