També de la de Lionel Messi. Un jugador que ha guanyat l'inimaginable i que ha brillat en els escenaris més prestigiosos. Ningú que sàpiga que la pilota de futbol és esfèrica s'atreviria a negar-li un lloc en el podi dels millors jugadors de la història d'aquest esport. L'esport del poble. A l'Argentina, un país castigat per la inflació i on un de cada tres habitants viu per sota el llindar de la pobresa, el principal problema de molts és marxar amb un gol més que els francesos després dels 90 -o 120- minuts.
Per això, aquesta és una final per tancar debats. Aixecar la copa del Mundial de Qatar permetria al de Rosario robar la carta que li falta per trencar la baralla i convertir-se, ara indiscutiblement, en el més gran de tots els temps. I, amb 35 anys, és un tot o res. "Serà el meu últim partit als Mundials", va anunciar a la roda de premsa posterior a la semifinal contra Croàcia. Pelé en té tres i Maradona, un. És la darrera oportunitat de Messi per desactivar el principal argument en contra.
Al davant hi ha, però, la gran favorita i actual defensora del títol. La França d'Mbappé i companyia potser no és la selecció més atractiva del torneig, però sap fer una cosa millor que ningú: guanyar. Les Bleus són conscients que juguen el paper del dolent de la pel·lícula. El fet d'haver guanyat la darrera cita mundialista, el 2018 a Rússia, amb una solvència insultant i haver-se presentat a la segona final consecutiva de la mateixa manera, dificulta la connexió amb el públic estranger. La perfecció genera antipatia, mentre que l'èpica atrau.
Tot, en un dels Mundials que han aixecat més polseguera. Venint de la Rússia de Putin i havent passat per la Itàlia de Mussolini i l'Argentina de Videla, costa determinar si es tracta de l'edició més controvertida, però no hi ha dubte que la contestació internacional al torneig d'enguany no té precedents. Mai la política havia jugat un paper tan protagonista en un Mundial. En aquest cas, des de la distància, a causa dels estrets límits a la llibertat d'expressió de Qatar i la FIFA.
La final de les estadístiques
Aventurar-se a predir el desenllaç de la final és, pràcticament, garantia de quedar assenyalat. Sobretot en el Mundial de les sorpreses, en què els rànquings FIFA han demostrat tenir més aviat poca importància. Tot i les moltes incògnites que envolten el partit, però, sí que hi ha quelcom segur: caldrà refer moltes bases de dades. Tant Argentina com França tenen dues estrelles sobre l'escut. Qui guanyi, desempatarà també amb Uruguai i passarà a monopolitzar la quarta posició de la classificació. Per davant, Brasil en té cinc, mentre que Itàlia i Alemanya, quatre. Si ho fa França, a més, esdevindrà el segon combinat nacional en guanyar dues edicions seguides. Fins ara, només el Brasil de Pelé ha aconseguit aquesta fita, el 1958 i el 1962.Pel que fa als duels mundialistes entre ambdues seleccions, s'han enfrontat dotze vegades, amb sis victòries pels sud-americans, tres empats i tres victòries pels Bleus. Si bé, el darrer antecedent és favorable pels francesos, amb un 4-3 en els vuitens a Rússia. Mbappé va marcar aleshores 2 gols i va ser un autèntic maldecap per la defensa argentina, que no va ser capaç de contenir-lo en cap moment.
La final també determinarà qui acaba com a bota d'or del torneig. Aquest és un altre dels fronts que genera més interès, amb Messi i Mbappé empatats amb cinc gols cadascú. Pel que fa a les assistències, Messi, de nou, i Griezmann necessitarien sumar-ne una més per marxar com a líders, ja que estan empatats a tres amb Kane i Bruno Fernandes. Dembélé, amb dues, també podria dir-hi la seva. No manquen al·licients per gaudir d'una final que pot ser històrica, però tampoc per girar-li l'esquena.
