M’agradaria fer una petita reflexió tot rellegint Les ciutats invisibles d’Italo Calvino:

"Als carrers de Cecília, ciutat il·lustre, vaig trobar una vegada un cabrer que empenyia un ramat tintinnant, fregant les parets.
—Home beneït pel cel —es va aturar a preguntar-me—, saps dir-me el nom de la ciutat on ens trobem?
—Que els déus t'acompanyin! —vaig exclamar—. Com pots no reconèixer la molt il·lustre ciutat de Cecília?
—Compadeix-me —va respondre—, soc un pastor transhumant. A vegades, les cabres i jo hem de travessar ciutats, però no sabem distingir-les. Pregunta'm el nom dels pasturatges: els conec tots, el Prat entre les Roques, el Pujol Verd, l’Herba a l’Ombra.
Les ciutats, per a mi, no tenen nom; són llocs sense fulles que separen un pasturatge d'un altre, on les cabres s’espanten dels encreuaments i es desbanden. Jo i el gos correm per mantenir el ramat unit".

En diem Olot, podria ser Cecília, just perquè costa diferenciar on comença i on acaba la ciutat. Podem ensumar l’olor de pollastre a l’ast de la Vall a les Preses i caminar per la mateixa urbs fins a l’Ast de la Canya, sentint la mateixa flaire. Caminem sempre per un espai urbà i construït. Podríem arribar a definir que l’espai urbà és aquell que socialment ens hem cregut que ha de ser segur, i que, per ser-ho, ens hem imposat que ha d’estar molt ben il·luminat.

Per tant, arribarem fàcilment a la conclusió, aplicant mètodes filosòfics, que l’espai urbà és aquell on costa veure les estrelles, i l’espai que no és urbà és aquell on encara les podem veure. És una paradoxa que la paraula reflexió vingui d’aquí: d’observar el cel a partir del seu reflex per entendre l’univers. Poca reflexió a la ciutat?

Hem anat traçant carrers, avingudes, carreteres... tot un món artificialment habitable segons els paràmetres del cotxe, de la mobilitat, de l’aparent seguretat, de la il·luminació... I aquests projectes, aquests petits assentaments socials, han anat creixent fins a fusionar-se en una lògica del ple. Parlo de la lògica del ple perquè penso que estaria bé reflexionar sobre el que suposa el creixement, la urbanitat i l’habitabilitat. A Occident, culturalment, hem d’omplir-ho tot: els espais, amb més mobles i més cases; les converses, amb més paraules, perquè ens fa pànic el silenci.

I si aprenem a apreciar el silenci? És agradable. De fet, en societats més madures, més cultivades emocionalment, els espais buits ajuden i conviden al bon viure. Els buits són més benvinguts i posen en relleu, precisament, els plens. Necessitem buits per apreciar els plens.

Anem ara a veure els buits. Els buits són les estrelles que veiem quan passegem per exemple pel Triai; són els aiguamolls, els camins sinuosos, els boscos i els ocells. Sí, els ocells que ens agrada sentir quan passegem pel bosc. Són els camps que es cultiven i que ens donen, precisament, els aliments que ens agrada vendre. Són els espais que intentem protegir amb un parc natural, són els espais bonics. Apreciem els buits, perquè aquests són ancestrals, són paisatges que ens omplen l’ànima.

Penso que arribaríem ràpidament a l’acord que aquests buits són bells, són espais atractius per passejar-hi i per ocupar-los, espais que, durant el confinament, no fa tants anys, buscàvem i apreciàvem més que ara. I, amb tot aquest afecte, encara volem pensar les ciutats a partir del ple? D’un creixement basat en aquesta lògica expansiva que obliga a ajuntar petites ciutats per dibuixar una amalgama urbana?

Potser només ens cal més silenci per a la reflexió. I si no veiem les estrelles, no és perquè no sigui de nit, sinó perquè les hem esborrat amb un fanal. I si fossin els buits i la seva lògica la que de mica en mica conquerissin el ple, que urbanitzessin la ciutat?

"Van passar molts anys des d’aleshores; he conegut moltes ciutats més i he recorregut continents. Un dia caminava entre angles de cases totes iguals: m’havia perdut. Vaig preguntar a un vianant:
—Que els immortals et protegeixin, saps dir-me on ens trobem?
—A Cecília, i tant de bo no fos així! —em va respondre—. Fa tant de temps que caminem pels seus carrers, jo i les cabres, i no aconseguim sortir-ne...

El vaig reconèixer, malgrat la llarga barba blanca: era el pastor d’aquella vegada. El seguien unes poques cabres escanyolides, que ja ni tan sols feien pudor, tant s'havien reduït a pell i ossos. Mastegaven papers bruts de les escombraries.

—No pot ser! —vaig cridar—. També jo, no sé quan, vaig entrar en una ciutat i, des d’aleshores, segueixo ficat als seus carrers. Però com he pogut arribar on tu dius, si em trobava en una altra ciutat, molt lluny de Cecília, i encara no n’he sortit?
—Els llocs s’han barrejat —va dir el cabrer—. Cecília és a tot arreu; aquí, en un temps, hi devia haver el Prat de la Sàlvia Baixa. Les meves cabres reconeixen les herbes de la placeta.