L’1 de novembre van atropellar el meu fill de sis anys.
No, no va creuar sense mirar.
No, no mirava cap mòbil: a casa som antipantalles.
No, no anava sol. Anava agafat de la mà de la seva família —iaia, neboda i germà— celebrant la castanyada.

Van creuar pel pas de vianants després d’assegurar-se que els cotxes frenaven. Van confiar en les normes cíviques, però seguir-les no et protegeix dels conductors que no haurien de conduir. Ni del sistema que els empara. El cotxe va accelerar. Es va endur el meu fill, el va arrencar de la mà de la seva àvia i el va deixar atrapat sota el vehicle. El cotxe va anar endavant i enrere. Segons els testimonis, el va passar per sobre diverses vegades. L’última, amb les dues rodes.

Tot va passar molt ràpidament. Dins d’aquell caos, només podem donar les gràcies al SEM i als bombers per la gestió que van dur a terme. I també a les persones que van intentar consolar el germà gran, que després de veure la repetició d’aquell horror ja donava el petit per mort.

Quan vaig arribar al Trueta tot semblava una pel·lícula. La samarreta preferida del meu fill tallada, tubs per tot arreu, collarí cervical, monitoratge constant. Metges i metgesses en una quantitat que jo no havia vist mai. GRÀCIES. Proves i més proves. Diagnòstic: “només” pelvis trencada i lesions a la cama dreta. 

I sí, som afortunats. Aquell dia, el dia de Tots Sants, hi havia un àngel de servei que va decidir donar més vida al meu fill, i molts més altres àngels de guàrdia. No ha mort. No ha quedat en cadira de rodes. Potser es recuperarà del tot. Avui, però, camina coix, no pot córrer amb els seus amics ni fer atletisme, que és el que li agrada. I conviu amb estrès posttraumàtic.

Des d’aleshores vivim la tragèdia des de moltes perspectives. Jo, com a mare, en una dualitat constant entre el present que construïm junts i la vida que gairebé vaig perdre aquell dia. Però aquesta no és només una història íntima. És aquí on l’experiència personal deixa de ser privada i esdevé política. Perquè mentre el meu fill aprenia a tornar a caminar, el conductor sènior continuava conduint.

La lògica diria que algú que atropella repetidament un infant en un pas de vianants ja no torna a conduir. Doncs no. El sistema no funciona així. Les autoritats ja m’ho van deixar clar: hi ha protocols, tràmits, terminis. Mentrestant, aquest senyor continua conduint.

Escric això avui per dues raons. La primera, perquè em sento en deute amb el meu fill. La segona, perquè m’agradaria pensar que el sistema pot revisar determinats aspectes perquè això no es torni a repetir.

I aquí és on apareixen les preguntes incòmodes: qui li explicarà a la següent família que el seu fill ha mort perquè el sistema funciona així? Qui els dirà que abans ja hi havia hagut antecedents, però que tot havia de seguir el seu curs administratiu?

Seria massa fàcil carregar tota la responsabilitat sobre un únic conductor. No perquè no en tingui, sinó perquè no està sol. Darrere seu hi ha un sistema mèdic que el declara apte per conduir. I darrere d’aquest sistema, una estructura que ha convertit la renovació del carnet en un tràmit rutinari, ràpid i rendible.

Entenc que és un negoci. El que costa més d’entendre és la desconnexió moral. Metges que certifiqueu cada any que aquesta persona pot conduir: sou conscients que aquesta decisió té conseqüències reals? Que no és un segell abstracte, sinó una autorització perquè algú que potser ja no hauria de conduir, torni a circular entre escoles, passos de vianants i famílies?

Potser tot és legal. Potser tot està dins del protocol. Però la pregunta no és si el sistema compleix la norma. La pregunta és si compleix la seva funció. Perquè quan un nen és atropellat quatre vegades en un pas de vianants i, mesos després, res no canvia, el problema ja no és un accident. És un fracàs col·lectiu. I tard o d’hora, algú haurà d’explicar-li a una altra família que sí, que tothom havia fet el que tocava. Excepte el sistema. Així doncs, què passaria si fos el vostre fill?